L’ ESMORZAR DE FIRA

L’ ESMORZAR DE FIRA

Ja a punt de tancar la Fira del 2018 i, després de fer jocs malabars per a quadrar la data de l’esmorzar firer, per fi, es reunirem a Novetlè, Cap i Casal de l’Emili i tradicional lloc de l’esmorzar del 69 on, sense ser Fira, s’esmorza com si ho fora: sardina de bota, pebres fregits i ous amb l’oliet esgolant-se pel rovell. I, per si fóra poc, per als més desmaiats llonganisses, xoriços i alguna que altra botifarra, això sí, de ceba que estem al País Valencià. Xe!, un esmorzar com toca.

Va ser un dia una mica estrany per a alguns. M’explique. N’érem més que de costum, tant xics com xiques perquè, encara que algú ja va necessitant un garrotet per a mantenir-se i caminar, continuem i continuarem sempre sent xics i xiques. L’esperit de joventut no anem a perdre’l mai.  El que n’érem més resultava evident però, per eixa mateixa raó, alguns no ens coneixien. No havíem coincidit al mateix curs, al mateix any, i al mateix lloc. Les barreres del curs de sisè de batxillerat a l’institut Josep de Ribera havien sigut traspassades. La qual cosa era el preludi del que després hi seria: companys d’una generació que havia cursat estudis a la nostra ciutat, a Xátiva.

N’érem de l’institut però també dels padres i de les monges i també altres que, per diferents circumstàncies havien abandonat els estudis abans de l’esmentat sisè o se’n havien anat ja a cursar altres estudis fóra de la ciutat.

 No va ser cap problema, en un tres i no res, amb un beset de fraternitat o dues mans ben donades, i un “sóc...” tot es va resoldre. Les vergonyetes estaven descartades i la camaraderia s’imposà al instant.

I... com deia abans continuem i continuarem sent xiques i xics perquè l’esperit de joventut ni l’hem perdut ni el perdrem mai mentre siguem capaços de mantenir l’harmonia que ens ha caracteritzat sempre. La qual cosa no lleva que, donat que cadascú pensa com pensa, es puga produir alguna fricció, fricció que  acaba sempre morta a mans del trellat que ens caracteritza. I així deu de continuar.

Ni cap idea, ni cap bandera, ni cap himne, ni cap persona o col·lectivitat que puga provocar un enfrontament entre dos o més individus, per menut que siga, mereix el més mínim respecte ja que, si no saben respectar als que no comparteixen les seues idees, ni tenen la seua bandera, ni el seu himne o no pensen com ell i la col·lectivitat a la que pertanyen no són mereixedors del respecte que volen que es tinguen amb ells.

Crec que, com a col·lectiu, per molts que anem afegint-se, i eixe em sembla que serà el camí, mentre mantinguem el respecte d’uns cap als altres i les seues idees, podrem sobreviure i no sols com a col·lectiu, sinó també com a individus sense cap problema.

Bé, deixant la filosofia per a les classes de sisè que tenim en el record cal parlar de l’ambient festiu en que es va desenvolupar l’esmorzar. Poca cosa va sobrar perquè el que es diu “gana” no va faltar gens ni miqueta malgrat que molts de nosaltres estem barallats amb la tensió que ens envolta com un fantasma i amb l’amic colesterol que ens vol tant que ni a calbots se’n va. I per als més farteres encara aparegueren algun que rastre de llonganisses, botifarres o xoriços. Tot un repte per poder guardar “la línia”.

Només es va notar en falta, i a muntó, els pastissets del Joaquinito que, sembla mentida en ell, no aparegueren per cap lloc i ens v deixar amb la boca oberta i el paladar fotut. Però no cal preocupar-se: Ximo ha promès que no tornarà a passar i que mai més els pastissets de moniato ens faltaran. Algú benintencionat deia que una setmana abans li ho tindrem que recordar.

Després de xerrar de tot i de res, com toca en aquestes ocasions i, abans de començar els acomiadaments, va arribar el moment de les fotos.

Tots al pilot. Uns traient el cap en tal d’eixir encara que fóra per un foraet, uns altres traient pit i els més, amagant les panxes.

És possiblement un moment, el de les fotos, molt especial donat que, després, al cap de les dies u pot dir: allà estava jo. Eixe, el del racó, el que surt entre eixos dos pelats, el que està al costat d’eixa xica tan guapa, ...eixe sóc jo.

Així quedarà per a la posteritat i es que, tots, en certa manera, busquem la immortalitat.

ANÒNIM