Corria el setembre del 68 i els estudiants de sisé de
l’antic batxillerat estàvem preocupats. Aquell curs marcava el final del
batxillerat superior i havíem d'encaminar les nostres vides cap als estudis
universitaris o el món laboral. Per això, ens urgia saber quins professors ens
impartirien les assignatures. Com sempre, les matemàtiques eren de les més
controvertides i, com que el titular s’havia traslladat, el nou professor era
el gran tema de conversa.
Aviat vam eixir de dubtes: es tractava de Juan Íñiguez un jove xativí que ningú coneixia però amb una trajectòria brillant a
la Complutense de Madrid. S’havia llicenciat en Exactes, s’havia presentat a
les oposicions i les havia aprovades aquell mateix any. El seu primer destí va
ser l’institut on ell mateix havia estudiat; de tot el claustre, només ell i
quatre més tenien la plaça en propietat.
Conforme s’apropava l’inici de curs —que aleshores
començava a l’octubre— l’expectació creixia. El dia de la presentació va
aparèixer un xic jove, amb jaqueta i corbata, que perfectament hauria pogut
passar per un de nosaltres. Juan era un home de poques paraules: va passar
llista i es va posar a explicar. Ací va arribar la sorpresa quan va començar a
parlar de “cuadraditos, asteriscos”, conjunts i subconjunts. En
definitiva, ens va introduir en la matemàtica moderna. Va posar tanta
intensitat en allò dels “cuadraditos” que el vam batejar amb aquest
mal nom. En el meu cas, aquella iniciació em va ser molt útil per a la lògica
matemàtica de primer de carrera. Tot i que ell s’estrenava com a docent i
nosaltres teníem la revàlida a tocar, vam acabar el curs amb els objectius més
que complerts, teixint una relació personal que, en molts casos, ha durat tota
la vida. La relació acadèmica no va acabar en sisé, sinó que va continuar en el
PREU. Juan va haver de compaginar les classes amb el servei militar, però tots
vam tirar endavant i vam superar l'examen d’entrada a la facultat (el que avui
coneixem com a selectivitat).
Amb el temps, la nostra relació es va transformar en
el que podríem anomenar "fixa discontínua" a causa de la
distància entre els nostres llocs de treball. Tanmateix, la meua incorporació a
la docència a l’antiga Escola d'FP, a mitjans dels setanta, ens va tornar a
posar en contacte de manera fluïda. Coincidíem mentre jo preparava les
oposicions i ell l’accés a càtedra; compartíem idees sobre les programacions i
la seua experiència em va ajudar molt a aprovar. En guanyar la càtedra, el van
destinar a Isla Cristina (Huelva), on va estar un any. Després va passar per
Tavernes de la Valldigna fins a retornar al Josep de Ribera, on es va quedar
fins a la jubilació el 2010. En total, quaranta-dos anys de docència, gairebé tots
a l'institut de la seua vida. En aquest període tan dilatat va exercir breument
com a director de l’institut, coincidint amb la visita del aleshores ministre
d’Educació José A. Maravall d’arrels a la ciutat.
La meua arribada al Ribera el 1986 i la celebració del
XXV aniversari de la promoció del 69 (la nostra) l'any 1994 van estrényer els
nostres lligams. Des d'aquell aniversari, el grup del 69 ens hem reunit almenys
una vegada a l'any. Quan Juan es va jubilar, ja teníem un canal de comunicació
on publicàvem fotos i records; li vam dedicar articles i li vam regalar una
samarreta del "69TEAM" en el seu comiat a l’institut. Ja jubilats
tots dos, encara vam acompanyar l’amic Toni Aparicio en un viatge de fi de curs
a l’Illa Blanca, una experiència magnífica. En la celebració del 50è aniversari
del "69TEAM", Juan va ser l’únic professor que va participar en tots
els actes (i possiblement l'únic que encara vivia).
Un dia d’abril de 2024 em va sonar el mòbil:
"Emilio, soy Juan. Antes que te enteres por ahí, tengo un tumor en el páncreas".
Em vaig quedar en silenci, però el soroll del meu voltant el va fer insistir:
"Pero donde estás?". "Estic a l’hospital, tinc un glaucoma a
l’ull", vaig respondre. Aleshores el silenci es va fer a l'altre costat de
la línia. Aquella telefonada va fer que el nostre contacte fóra més assidu.
Mesos després, ja més recuperat, em vaig trobar pel carrer Pepe Calabuig,
Antoine Herrero i Juan, que anaven a fer-se una cervesa. M'hi vaig sumar sense
pensar-ho. Allà vaig saber que eren companys de curs de l’institut (cosa que ja
intuïa, perquè Pepe és el meu proveïdor de fotos antigues). Aquella reunió
setmanal dels divendres es va convertir en una cita intocable. Malgrat els
nostres caràcters diferents, hem gaudit de la companyia, les xarrades i els
dinars fins a l’últim instant.
Fa poc, mentre preparava la celebració del meu
aniversari, una altra telefonada em va anunciar que tornava a estar
hospitalitzat. Era el principi del final que, malauradament, ha arribat avui. Crec
que Pepe, Antoine i jo hem contribuït a alegrar-li els últims moments.
Per acabar, només em queda enviar una abraçada ben
forta a la seua germana Rosario i al seu fill Víctor. L'heu cuidat amb un
afecte i un respecte admirables en aquests temps tan difícils. Podeu estar ben
orgullosos de tot el que heu fet per ell.
Un home seriós amb les matemàtiques i bon professor, d'aquells que els alumnes no oblidem per la seua dedicació i exigència. Bon viatge. Molt bon record d'ell Emilio
ResponElimina