A EMILI VERA
LEVANTE-emv
Aquest
matí he entropessat amb un antic company. Feia un grapat d’anys, molts, que no
s’havíem vist. S’ha quedat una petita estona mirant-me fins dir-me: “tu ets
Borredà, no?” “Sí i... tu ets... perdona però ... sóc molt roïn per recordar
noms” “Sóc Mahíques de...” i en eixe moment el vaig recordar tal i com hi quan
vestíem l’uniform de l’Institut. Aleshores al mateix temps que ens saludaven
m’ha dit: “Vinc del tanatori, l’amic Emili Vera Ha faltat, tu el recordes,
no?”. M’he quedat gelat, sense saber que dir-li tant que.. al moment estaven
acomiadant-nos.
I... al
moment, encara no havien passat uns quants segons el mòbil em tornava a la
realitat. Era l’amic Emili, el de sempre, el que està pendent de tot i de tots.
“ja saps...” “Sí, ja ho sé”, ha sigut la meua resposta. “Doncs... –m’ha dit-
podries escriure alguna cosa d’ell. Tots dos heu estat molt units quan éreu
xiquets i...” “És cert però... no sé si...” “ Xe, el que siga. Ja pensaràs
alguna cosa. Crec que deus fer-ho. Ja m’ho envies” “M’has fotut” –Ha sigut la
meua resposta.
I... la
veritat... m’ha fotut. M’ha fet recordar a l’Emili, Emili vera ha sigut més que
un amic. Era molt fàcil ésser amic d’ell... no era possible barallar-te amb ell
encara que ho desitjares. Emili era una persona molt tranquil·la, gens amant de
la discussió... però sí del respecte... i això sí que ho recorde. I els
records, la memòria m’han dut a... fa ja molts anys... a la infància.
Emili i jo
ens coneguérem, per dir-ho d’alguna manera ja que no tinc consciència de
l’esdeveniment, quan tindríem quatre o cinc anys a Bixquert. Els seus pares i
els meus tenien una casa uns enfront d’altres i els dos teníem la mateixa edat,
pot ser que jo fos tres o quatre dies major que ell, la qual cosa ens dugué a
compartir, al menys als mesos d’estiu, les mateixes vivències.
Junts
jugàrem a escalar (pujar marges terrers agafant les poques herbes que creixien
en ells), a fer de “tarzan” (pujant a tot tipus d’arbres que creixien pel
Bixquert), a indis i cow-boys (disparant amb una canya o branca a mena de rifle
o amb un arc fet amb un cordell i una rama d’olivera o ametller),. Tots dos
aprenguérem junts a nadar al riu d’Alboi i a pujar en bicicleta. També junts
fèiem els deures a les vacances i jugàvem una i altra vegada al escacs, les
dames, el parxís o a inacabables partides de monopoly.
I quan
l’estiu s’acabava, a la tardor començàvem junts un altre curs als “Padres” fins
a que ens arribava un nou estiu.
El
batxillerat no el compartírem, jo em vaig allunyar de Xàtiva, però no vàrem deixar
de compartir cap estiu amb els seus germans Ricard i Paqui i amb el meu germà
Xavier. Totes les dies anàvem al riu i, de quan en quan carregats amb la vogà
de les mares, nadàvem una bona estona, Emili era un gran nadador, i després, costera
amunt a casa.
Junts entràrem en l’adolescència i junts
començàrem a tenir els primers contactes amb el sexe femení. Compartirem
quadrilla, amics i amigues, i junts començàrem a tenir les primeres inquietuds,
començàrem a qüestionar-nos moltes de les coses que ens havien contat i que
fins eixe moment semblaven veritats irrefutables i eternes. Teníem la
necessitat de veure i saber les coses com eren per nosaltres mateix.
Fins eixe moment tota la nostra relació es
realitzava en castellà, era allò que els havien contat als nostres pares: “Que
no parlen valencià. No és ni llengua, tan sols un dialecte condemnat a morir.
Hi ha que expressar-se sols en castellà”. I així ho fèiem. Què ignorància per
la nostra part!
Va ser a
la Universitat, a la Facultat de Ciències, quan començàrem a prendre
consciència d’una altra realitat, de que érem més del que ens havien voler fer
creure i que la nostra cultura i la nostra llengua eren dignes, tant dignes o
més, de formar part de nosaltres, d’ésser el que nosaltres volguérem que fórem.
I Emili, a poc a poc va voler, va voler ser part de la seua pròpia cultura i ho
va fer des d’on més li agradava, des de la música. Ha compartit aquesta
inquietud per la música valenciana amb altres companys nostres com són Mahíques
o Manel Miralles i molts el recordarem amb la seua guitarra acompanyant a
Miquel o a Pep Botifarra. Des d’aleshores Emili formarà part de la música dels
valencians així com la música dels valencians ho farà per sempre d’ell.
No vull
que aquestes línies semblen un acomiadament. És cert que una de les persones
amb les que he compartit una bona part del camí que és la vida se n’ha anat
però no per sempre. Sé que ens retrobarem i i que ens tornarem a riure junts i
a córrer pels bancals de Bixquert i a nadar pel riu d’Alboi. Així que tan sols
em queda dir: fins després Emili... ens vegem.
Comments
Post a Comment