El nostre company i amic F. Collado ens fa arribar aquest article, que molt gustosament publiquem, esperem que doneu la vostra opinió.
Del camp de Zorraquino a la cova de les Gotetes
(La Xàtiva dels 50 i 60 del segle XX vista per un dels seus pre-adolescents)
(La Xàtiva dels 50 i 60 del segle XX vista per un dels seus pre-adolescents)
Per a la nostra generació, nascuda en els cinquanta i pocs, Xàtiva limitava al nord amb l’estació, la via del tren i el pas a nivell camí de la llosa, al sud amb la costa que comprenia la penya roja, el castell, la penya sant Diego i el Vernissa, e l’est hi havia la plaça de bous amb les palanques, sant Antoni i la pujada a Bisquert; i a l’oest, després del Raval amb el camí de la bola que duia a Novetlè, el Palaciet, Villa cantó i el Camí de la granja.
Cap a la fi dels cinquanta vam tenir el que es deia l’ús de raó (7/8 anys) i vam fer la “primera comunión”. Era l’època en què anàvem a jugar al camp de Zorraquino, nosaltres, vull dir més o menys els de la plaça de la bassa, del carrer de sant Francesc, dels padres i de la baixada de l’estació. Era exactament darrera el cine d’estiu de la baixada l’estació, en un bancal d’arbres abandonats a la seua sort: llimeres, tarongers, una noguera, brots de figuera arrancada que hi resistien... i molta brossa, matolls de gram, fenoll bort, argelagues, ortigues, conillets i... pedres. Un sequiol hi passava, a la vora, limitant l’indret selvàtic dels nostres somnis i aventures, indicant on començava la civilització de llambordes i asfalt.
Hi havia la banda que s’hi reunia, es deia la banda de Zorraquino. No vaig saber mai si, a més del nom que hi donava al camp, també hi havia un jove, una persona anomenada Zorraquino, cap de la banda o l’amo del camp, ves a saber...
Seguir llegint...
Cap a la fi dels cinquanta vam tenir el que es deia l’ús de raó (7/8 anys) i vam fer la “primera comunión”. Era l’època en què anàvem a jugar al camp de Zorraquino, nosaltres, vull dir més o menys els de la plaça de la bassa, del carrer de sant Francesc, dels padres i de la baixada de l’estació. Era exactament darrera el cine d’estiu de la baixada l’estació, en un bancal d’arbres abandonats a la seua sort: llimeres, tarongers, una noguera, brots de figuera arrancada que hi resistien... i molta brossa, matolls de gram, fenoll bort, argelagues, ortigues, conillets i... pedres. Un sequiol hi passava, a la vora, limitant l’indret selvàtic dels nostres somnis i aventures, indicant on començava la civilització de llambordes i asfalt.
Hi havia la banda que s’hi reunia, es deia la banda de Zorraquino. No vaig saber mai si, a més del nom que hi donava al camp, també hi havia un jove, una persona anomenada Zorraquino, cap de la banda o l’amo del camp, ves a saber...
Seguir llegint...
El campet de Zorraquino era el camp de pràctiques de l'autoescola Zorraquino, en en què el propietari no es deia Zorraquino sinó Miralles. Continuarem
ResponElimina