2022, RECORDS A “CA" LA ABUELA”

 

2022, RECORDS A “CA" LA ABUELA”

 

Enguany, i després de tornar a una nova normalitat convivint amb la Pandèmia que ens ha canviat la manera de viure el dia a dia, ens hem reunit a les acaballes de l’any, a “Ca l’Abuela”, possiblement el més veterà dels restaurants xativins.

Com sempre, als primers moments i, abans d’agafar un seient per a dinar, les abraçades, els besets i les estretes de mans, foren la nota dominant. I és que, per a gairebé tots nosaltres, al llarg de l’any ens és impossible veure’s donades les obligacions i devocions que cadascú, a hores d’ara, té, busca o comparteix amb família i amics.

 El dinar, a banda de que estigués tot molt bo, es va fer curt en el temps, doncs no ens donava massa per a contar tot allò que volíem compartir amb els companys.

Després del cafè, del “cremaet” o de la infusió, que de totes va prendre, Emili, com no, va agafar la paraula per a demanar una miqueta d’atenció. En uns pocs segons, tothom va estar pendent del que ens volia dir l’ànima del grup i com sempre, fent les seues petites i característiques botiges, va començar el seu parlament que, amb certa sorpresa, va ser més curt del que ens té acostumats perquè, és va referir només a les absències forçoses: la mort del nostre company Ximo Camarena i la malaltia de Consue Escribano. Va emplaçar a Vicent Albiñana per a acomiadar-nos de l’amic Camarena i a Ximo Corts per a traslladar-nos la pena de Consue en no trobar-se al dinar entre nosaltres.

Ximo Corts ens va traslladar, amb senzillesa, com Consue, i encara que, donat que el seu estat, lluitant contra la malaltia que pateix, tenia força per a desitjar-nos a tots nosaltres unes bones festes nadalenques i un any 2023 de pau, salut i prosperitat. Consue no hi era al dinar però sí estava. Crec que tots ens sentirem un poc Consue i, amb el desig de veure-la la propera vegada que ens reunim en una festa com la de hui, la saludàrem amb un emotiu aplaudiment.

A Vicent Albiñana li corresponia fer l’acomiadament de Ximo Camarena donat que tots dos havien nascut a l’Olleria i des del primer dia d’Institut havien compartit vehicle en el seu trajecte cap a Xàtiva. Vicent ens va parlar de la seua infància, de com ell i Ximo, des de menuts havien compartit jocs i vivències, donat que tots dos eren veïns i amics. També ens va recordar que cada dia que baixaven amb l’autobús, els companys de Novetlè pujaven al vehicle amb ells o feien el trajecte fins a l’Institut a peu. Tot era qüestió del temps. L’oratge manava.

També ens va parlar de que compartiren les primeres “quadrilletes” de xics i xiques a l’Olleria i s’ajuntaren amb les novies més endavant fins a no perdre gens de contacte ni a la Universitat ni després, quan cadascú va agafar el seu camí professional.

Però, possiblement, de les seues paraules, el que més ens va quedar en nosaltres i ens va arribar més fondo, foren, si mal no recorde: “Hui, quan baixava des de l’Olleria, al dinar, he notat un buit que no mai havia notat. El buit era Ximo. Tots els anys en que havíem compartit el trajecte es feren un en un instant en notar la seua absència al meu costat. Baixava soles i... ja mai més Ximo aniria al meu costat. Puc assegurar que aquest viatge de hui mai l’oblidaré perquè és quan he pres vertadera consciència de que amb ell no el tornaré a fer.” Crec que aquestes paraules ens arribaren a tots molt a dins i ens feren recordar a altres amics i companys, Ximo Martínez, Emili Vera, Vicent Perales, ........... que ja no tornaran a compartir aquests moments en que, almenys, una vegada a l’any vivim amb harmonia i pau, aprofitant per a recordar com eren, qui hem sigut i com som, lluny dels avatars d’aquets món que, encara que ho intentem, en sembla cada vegada més, al contrari del que deia Raimon, ja no és nostre.

 J. Ll. B.

ÀLBUM DEL DINAR

FOTOS DE DAMIÀ I EUGENIO