ROJURES

D. JOSÉ GÓMEZ IBORRA

“ROJURES”

L’ensenyament de les matemàtiques sempre ha necessitat una ajuda externa.  Per què? Hi ha molts factors a estudiar però no són l’objecte d’aquestes línies, el ben cert és que en totes les èpoques han proliferat les acadèmies amb més o menys alumnes i millors o pitjors resultats; recorde a  José Martínez a l’entrada del mercat, aleshores només peixateria,

També hi havia altres acadèmies com la d’Enrique Aranda, però sense cap mena de dubte, la que s'enduia la palma era la que conformaven Rafael Guerrero i José Gómez Iborra; el primer encarregat de l’àrea de lletres, especialment llatí, i el segon l’àrea de ciències, sobretot de les matemàtiques.

L'acadèmia estava situada al carrer Sant Vicent.  Assistir, era molt més que rebre la classe corresponent i marxar a casa. Era lloc d’encontre on fèiem els deures, jugàvem al frontó o com diu Josep Lluís Borreda a «mano, media hombro..». Aquestes activitats les fèiem una vegada acabades les classes de vesprada, teníem doble torn i com comenta el professor Casorrán, fins i tot dissabte al matí.

L’acadèmia acollia a alumnes de fora i de Xàtiva, l’assistència a classe diàriament era un espectacle. Recordem que en l’institut era obligat l’uniforme i l’alliberament que sentíem al llevar-nos-el era directament proporcional a les possibilitats i ganes de cadascú. No era qüestió menor, ara em ve a la memòria el repàs de quart de batxiller, on ens adjuntàvem al voltant de quaranta persones. Cal recordar que les classes a l’institut eren també similars, però amb una diferència significativa. A l’institut anàvem xics i xiques, separats, i a l’acadèmia era grup mixt. Dit així, fa la impressió que tot era normal; evidentment, no. Recordem que estem parlant de xics i xiques en plena adolescència, en la meitat de la dècada dels seixanta del segle passat, i per afegir un poc més de morbo, la prohibició de fumar. En l’institut era prou estricta, però ací era pràcticament nul·la.  D’aquell curs recorde dues anècdotes molt significatives i reiterades de l’època,  protagonitzades per una xica i un xic. Ella mantenia relacions amb un cantant d’un conjunt musical molt conegut a Xàtiva amb nom de colònia, no sols per les seues aptituds musicals sinó per la peculiaritat de les seues actituds fora de l’escenari. Ella estratègicament s’asseia  prop del balcó i quan el veia  li demanava permís a Don José per absentar-se. Veure la cara que feia ell i de rebot, tots nosaltres esperant la resposta irònica o un poc feridora del professor, era un clàssic. L’altra anècdota,  també tenia com escenari el famós balcó, amb una vista al carrer on es veia perfectament l’arribada a l’acadèmia. Després de pujar  la costera a un membre de la «benemèrita» calçat de les seues polaines ben llustroses i lluentes, que eclipsaven la resta de l'uniforme  i que venia  a aclarir i a interessar-se per l’assistència, comportament i aprofitament del seu fill. Era un altre clàssic que escoltàvem ben atents. No estàvem presents en la  conversa entre pare, fill i professor però l'imaginàvem.

La classe en si,  era molt diferent de les que rebíem a l’institut. Era eminentment pràctica, amb l’eixida a la pissarra d’algun alumne,  en funció del qual,  Don  José anomenava “pájaros”. Com les xiques eren més serioses i formals, no transitaven massa per allí.  “Matxàcavem” tota mena de problemes i exercicis.  El «profe» se situava  estratègicament darrere de l’alumne que estava fent el problema i la mà prop del bescoll per tal de tenir-lo ben a prop i en funció del resultat de les operacions algebraiques, prendre una determinació o altra. Hui en dia seria impensable utilitzar aquests mètodes no massa políticament correctes, però si ho situem en els paràmetres d’aquells temps, a més d’un li va valdre de profit.

Si recordem, en el sistema educatiu hi havia tres barreres : revàlida de quart , sisè i el PREU ( l’equivalent al  selectiu o l’actual EBAU). La de quart, havies d’aprovar-la o no passaves de curs. La de sisè,

encara que no aprovares, podies passar a PREU, però sense obtenir el títol de batxiller. La preparació d'aquests exàmens era l’especialitat de la casa. El grup tornava a canviar amb la incorporació dels suspesos del curs anterior, del nocturn i forasters. Moltíssims alumnes vam passar aquestes proves gràcies a l’exhaustiva preparació rebuda i ací no s’acabava el servei prestat. Si per alguna d’aquelles tenies la mala fortuna de no superar la prova, concretament la revàlida de quart, el curs següent anaves tot el dia a l’acadèmia a rebre classes de cinquè i continuar amb la preparació del grup de revàlida suspès. I així,  poder presentar-se a uns exàmens lliures i especials que es duien a terme pràcticament en el mes de juliol. Una vegada superada la revàlida, sense perdre el curs. Aquests exàmens, també els aprofitaven aquells que havien superat la revàlida i per edat podien avançar de curs. Doncs bé, dels dos tipus d’alumnes són testimonis un ginecòleg i un mestre que, evidentment, pertany a les promocions del 68 i del 69.

Menció apart,  mereixen les activitats extraescolars que dúiem a terme en l’acadèmia, concretament els dos viatges a Andalusia que vam fer coincidint amb els nostres cinquè i PREU. El de cinquè era per a la majoria de nosaltres la primera vegada que en plena adolescència eixíem de casa amb companyia del sexe femení. Meravellós, inoblidable i tots els adjectius que vulguem afegir... De fet, moltes de les fotos antigues que apareixen en l’àlbum  pertanyen a aquestes activitats.

La relació amb Pepe no acaba en l'estricta de professor- alumne que

hem anat desgranant un poc més amunt. Ara ja no és Don José, ara és Pepe. La relació va començar ben prompte, i a més de l’assistència a classe, ens unia l’esport, concretament el tenis.  Eren els temps de Santana i Arilla a la TV i ja mai més va ser un esport minoritari. Un grup de companys capitanejats per Pepe vam començar a intentar jugar al tenis amb raquetes de fusta «made in Pakistan» i recorrent les pistes de la comarca amb tela de sac com a xarxa. Que difícil era tornar dues boles seguides! i que bé ens ho passàvem amb l’esmorzaret posterior, i les taronges que Saoro agafava del veí quan anàvem a la pista de Novetlè. La de Bixquert del secà de Borredà era ja reglamentària i tancada, un luxe per l’època.

Des d’ací sols ens resta l’agraïment a Pepe,  per la  culpa que va tindre en formar-nos i dur-nos al «solc» a moltíssims dels deixebles que vam passar per la seua acadèmia i  l’amistat que fins al dia de hui perdura.