LA DANA I EL 69. Renàixer del fang

 La setmana passada una representació del 69TEAM ens vam desplaçar a l'institut Andreu Alfaro de Paiporta per a fer-los entrega de l'ajuda que havíem recaptat per als damnificats de la Dana; allí ens va rebre l'equip directiu i ara el cap d'estudis del centre i fill de la nostra companya i amiga Vicky Perucho, Josep Genís Perucho ens fa arribar l'agraïment en forma de crònica en primera persona del mes que han patit. Moltíssimes gràcies Josep.

Amb la junta directiva al complet.

Renàixer del fang

 

La literatura memorialística ha estat un tipus de discurs molt treballat al segle XVI, XVII i XVIII fins que al segle XIX, i sobretot al XX, va donar lloc al dietari o els diversos models de diaris personals. No m’he vist mai amb força, i perdoneu l’agosarament, d’escriure un relat que haguera viscut o patit en primera persona. Les referències en destrosses sempre les he sentides dels altres i ,fins i tot, un fet com la pantanà del 82, el recorde amb certa dolçor de la col·laboració i de la memòria d’un infant que tenia dos anys. Al marge de tot açò, disculpeu l’atreviment per despullar una part de la història recent. M’ha costat molt de parir però l’he escrita amb la millor intenció.

 

El dia 29 d’octubre vam patir a diverses poblacions de l’Horta Sud una de les catàstrofes més grans mai no vistes al nostre país. Des del poble de Paiporta vam veure créixer un barranc que no teníem constància de desbordament i, si en algun moment ho havia fet, mai no  havia arribat a causar la destrossa que hem patit.

 

A les 18.00 h. el barranc rugia com mai i vam poder observar com els arbres de la riba desapareixien. D’una manera elegant. Sense fer soroll. Només sentien un so semblant al d’unes cataractes que no existien. A les 18.26 h. ja s’havia desbordat el barranc i els curiosos havien estat fent-se selfies als ponts uns minuts abans. El carrer es va omplir d’aigua a velocitats que rondaven els 100 km per hora en diversos punts. Davall de ma casa, vora barranc, va arribar l’aigua als 2 metres d’altura en menys d’una hora. A l’altra riba als 3 metres. Molta gent va eixir a guarir els cotxes i van desaparèixer amb les ones constants. Desapareixien cases, arbres, fanals. A les 20.00 h. es fa el silenci i ja no s’hi senten crits d’auxili i en 10 minuts sona l’alarma de la Generalitat. La maleïda alarma. Ara? Si ja estan tots morts vaig dir a la meua família.

 

La por a veure caure la finca on vivim, un habitatge de 3 altures i 3 veïns en total, va fer que preparàrem unes motxilles per pujar al terrat per un possible rescat. Els llums es van apagar cap a les 20.30 h. a la nostra part del poble. L’altra banda ja feia una hora que estava fosca. Ens va donar temps a carregar al màxim els mòbils per poder tenir contacte amb la resta de la família. Els últims àudios que vam sentir de les meues cunyades deien que els estava entrant l’aigua a la casa i que s’havien refugiat a la planta de dalt. Els cotxes navegaven pels carrers. Els morts passaven. De sobte, desapareix la comunicació. No sabem res de ningú i no podem intercanviar informació. Havíem tingut el temps just per avisar els familiars de Xàtiva que estàvem bé. Res més. Ja ningú parlaria amb ningú. Als minuts es talla l’aigua. No havíem pensat en la importància de tenir aigua potable. La nit avança i amb la nit, la por. A les dotze de la nit observem per una escultura del jardí que tenim davall del balcó que l’aigua no apuja. A la una de la nit veiem que l’aigua comença a baixar i a les dos i mitja l’aigua ja no està fora del barranc.

 

Els carrers s’omplen de zombis fangosos que remenen amb les cames com poden els llocs per on passen. La gent ix amb els llums dels mòbils per trobar familiars, per tornar a casa i anunciar que no s’han mort. Així transcorre la nit fins que es fa de dia. El teló d’un espai que era verd dona lloc a una devastació marró i grisa. Han desaparegut tots els negocis, han desaparegut punts de referència, no hi ha baranes al ponts, no hi ha passarel·la. Uns cotxes que han vingut pel barranc de no sabem quin poble apareixen cap per avall en el que abans era una plaça amb jardí. Els cotxes que hi havia aparcats s’han esvaït. Ara tenim davall de casa una bassa i mig metre de fang.

 

Vam baixar per poder saber com estava la situació. El portal està ple de fang. L’ascensor inundat. Intentem accedir a la porta i ho descartem. El poble està solitari. La gent està als balcons. Ens diuen que estan saquejant els negocis. No hi ha policia. Només es veuen alguns voluntaris de la Creu Roja. Al dia següent ens animem a obrir un camí cap a la porta, ja que deduïm que ningú vindrà a rescatar-nos. Quan accedisc entre fang i com bonament es pot fins al portal, retire com puc i amb una granera tot el fang a un costat. Intente obrir la porta i no funciona. Hi ha fang fora i dins. Les frontisses no responen. Obric la finestra de la porta perquè respire l’espai. Una família passa i li dic a una alumna que em saluda que estem atrapats dos dies. La família d’aquesta xiqueta busca els bombers voluntaris que havien entrat al poble i ens alliberen trencant la porta.

 

A partir de l’alliberament comença el periple per veure si la família està bé. Ho han perdut tot. Casa, cotxes, carrer. Hem perdut amistats. A mesura que passen els dies ens n’assabentem de més gent coneguda que ha faltat. Cada història supera l’anterior, tant la història dels morts com la dels supervivents.

 

Una vegada sabem com està la situació comencem a netejar i a reparar mínimament els nostres espais: l’entrada a la finca, la casa d’algun familiar, el restaurant de davall i l’institut.

 

Entre a l’institut al tercer dia i veig que està inundant però no ha patit tant com altres espais. La construcció està elevada amb la finalitat d’aïllar-la i això l’ha salvada. Només cal llevar un pam i mig de fang. Enmig de la represa, ens ocupa l’espai l’Ajuntament per fer un punt de logística de les donacions. Era necessari per al poble i teníem un dels pocs espais que no havia patit tant. L’únic pati que mantenia les pistes de futbol i de bàsquet. Vindran camions i furgones de donatius. El centre s’omplirà de gent voluntària per gestionar tot allò que cal repartir. Treballem nit i dia. No hi ha festius, ni caps de setmana. No tenim ni aigua, ni llum, ni comunicació. Els militars ocupen una part de l’espai a poc a poc. Es queden alguns voluntaris a dormir en matalassos que han disposat en 4 aules.

 

A poc a poc ve a ajudar tot el professorat que pot. Caminen més d’una hora per a arribar des de València a ajudar a l’institut i a cases d’alumnat que ho ha perdut tot. Només hi ha un 15% del professorat del poble i la major part ha perdut la casa i el cotxe i no es veuen amb forces per reprendre unes altres tasques. A partir d’ací comencem a fer una llista de pèrdues de l’alumnat. Els tutors i les tutores parlen amb cadascú dels alumnes. En tenim al voltant de 1000. No n’ha faltat cap, per sort. No podem dir el mateix dels familiars. Pares, mares, iaios, tios, cosins, amics i amigues... massa gent.

 

15 dies va durar el punt logístic. L’únic representant polític de Conselleria va vindre el dia 10 després de la catàstrofe. Sou uns incompetents. Tenim morts, gent que ho ha perdut tot... i veniu ara? 10 dies després? Paraules acompanyades de llàgrimes per la impotència de viure en la més gran de les misèries i l’abandonament. El representant de Conselleria em va demanar disculpes. Va apuntar tot el que estàvem fent per tornar a obrir el centre i va agafar idees que després eixirien publicades per a altres centres. A hores d’ara no n’hem tornat a saber d’ell. Mes i mig després.

 

Quan l’Ajuntament retira el punt logístic lluitem per recuperar l’espai i començar les classes el més prompte possible. Fem un acompanyament emocional per veure com funcionen els grups. Els ampliem els patis perquè volem que juguen en l’únic espai que els queda per jugar al poble. Venen amb botes d’aigua i es canvien a la porta. Mares que venen fora d’horari ens ploren perquè no els poden donar d’esmorzar, perquè no tenen casa i se n’han d’anar del poble.

 

Des de l’institut ens organitzem i comencem a gestionar i demanar coses per a l’alumnat. Ens donen fruita i esmorzars per a la primera setmana des de World Central Kitchen. Tenim aigua que ens hem guardat de quan érem punt solidari. Tenim mascaretes. I tenim desenes de propostes per fer donacions per a ajudar l’alumnat. Ens arriben des d’instituts de gent que han vingut a netejar voluntàriament, des de falles o des de gent que es junta amb la bona intenció d’ajudar com la promoció del 69 d’Antics Alumnes del Josep de Ribera de Xàtiva.

 

La vostra ajuda va per a noms concrets perquè les necessitats són moltes però directes: deshumidificadors, radiadors, rentadores, microones, sabatilles, dessuadores o menjar. El nostre alumnat ens necessita més que mai. Les famílies ens necessiten més que mai. Ens hem convertit en un espai de llum enmig del color sépia. Hem aconseguit ser una referència i és gràcies a les donacions que ens heu fet arribar. No hem perdut la consciència de ser poble i de caminar entre l’amarga polseguera per poder salvar el poble i, tenim clar que, amb la vostra ajuda, des d’ací caminarem, decididament, per tornar més forts que mai.

 

Josep Genís Perucho

Cap d'estudis IES A. Alfaro

Records de la visita a Paiporta