Eugenio-José Gómez López

Nota de l’editor: la jubilació es qüestió de primer ordre en este blog, per tant quan hem tingut informació de la imminència  del retiro d’algun company, automàticament hem procurat escriure unes línies de comiat, doncs be, Eugenio tenia que jubilar-se al final de gener del 2017, però la primera setmana del mes va sofrir un gravíssim accident cardiovascular i com ja sabeu, amb una recuperació lenta però segura, al temps Josep Lluis ja li tenia preparat l'article de comiat, ara mateix rebuscat arxius ens ha aparegut el text inèdit que per la seua valúa i curiositat publiquem 

Eugenio-José Gómez López

Aquest amic, amic i company, conegut també per “l’Eugeni” o si se’n tornem arrere en el temps per “El Xino”, s’ha jubilat. Ha passat a formar part del grup, ja majoritari dels “güelets”.

Eugeni deixa la Ford per a viure lluny de matinades, autobusos cotxes amb presses i correres per tal d’arribar a fitxar a l’hora. Deixa ja de punxar culs peluts i curar ferides d’accidents en la fàbrica per a gaudir un poc de la seua vertadera passió com són les motos.

És el “motero” del TEAM. El que amb més passió viu el món de les motos. Cap any deixa d’anar a Xerez, això sí, cap de nosaltres pot afirmar què el que el mou a anar és el món de les motos o el món de la mar i els seus tresors que pocs, més que ell, poden apreciar. Tresors anomenats llagostins, gambes o qualsevol tipus de peixets. Tal vegada el Damià o l’Emiliet ens ho puguen algun dia aclarir.

Sembla que per a d’avui a dos anys, es a dir, per al dos mil dinou, quan ja hagen passat cinquanta anys d’aquells mil nou-cents seixanta-nou que, al sext de batxillerat, després de la revàlida, deixàrem l’Institut, l’Eugeni i tots els demés amb ell, preparéssim un viatge, com si encara estiguéssim enllà, a la costa onubense, en autobús per suposat, per gaudir dels companys i passar uns dies que mai podrem oblidar.

Ho dic perquè és difícil oblidar aquell curs del 69. Ho dic per mi però crec que ho podria dir per tots i cadascú dels companys del curs.

Jo hi era nou. No coneixia cap de vosaltres quan vaig aterrar a l’Institut. Tot era nou per a mi. Havia viscut, en certa manera, aïllat d’allò que havia sigut la vostra manera de conviure, d’estudiar a un centre com hi era el Josep de Ribera en aquells anys.

 Recorde com als primers dies, a la nostra classe, es va elegir al delegat, a l’amic Rafel, “el sheriff”, tot una novetat per a mi. I a continuació es parlà del viatge de fi de curs i de que hi havia que fer diners per poder realitzar l’anomenat viatge. Es buscaren voluntaris per fer dues coses: loteria i quiniel·les. Jo em vaig presentar voluntari per a qualsevol de les dues cose i entre el “Sardina” i el “Xino” em portaren a l’aigua. De sobte em vaig veure embolicat en les quiniel·les i... mira per on en les dues primeres setmanes els premis caigueren sospitosament en certs amics d’ells. Jo em vaig adonar que havia fer el que es diu “l’indio”. Encara em ric quan recorde les cares, i les rialles, de tots ells al dir-los que no tenia clar com encertaven la quiniel·la certs amics seus. Aleshores em vaig adonar que havia trobat uns amics que ja mai podria oblidar i que sempre els portaria al cor.

A l’Eugeni el recorde com el “aconseguidor”, aquell al que li demanaves una cosa i al moment te l’aconseguia. Era increïble com ho podia fer i la rapidesa i l’habilitat que tenia per a fer-ho. Eren coses de l’edat, coses que recordes com a molt llunyanes però al mateix temps molt reals i que et mostren com tots canviem i evolucionem al llarg dels anys. Per a mi és un orgull haver sigut testimoni d’aquestes habilitats realitzades per un company que. lluny de tota maldat, ho feia com un joc del qual participàvem tots els seus companys.

Jo no vaig tenir el plaer de compartir tot el batxillerat amb ell i amb la majoria dels demés companys però recorde un grapat d’anècdotes d’aquell any. Uns pocs exemples:

El Gogomòbil de Migue, del Roig. Aquell increïble vehicle en miniatura on es clavàvem sis i crec que alguna altra vegada set companys dins d’ell. I sempre escoltats per la moto de l’altre Miquel, el del Genovés. Amb ell furtàrem cireres, anàrem alguna que altra vegada al riu i no sé quantes coses més.

El "Mano-Media-Hombro" al pati de l’acadèmia de “Rojures” on cada “falta de burres” era festejada amb un grapat de rialles i d’improperis difícil de e nombrar.

Les nits d’estudi, ja a final de curs a casa del Sheriff, d’Herculito o de la pròpia casa meua on, encara que semble mentida, estudiàvem a més de passar-ho d’allò més bé. I dues són les coses d’eixes que mai ú pot oblidar. Una nit , al carrer de Montcada, l’Emili, amb els pantalons baixats pixant i un grapat de gossos, lladrant i ahuixats per l’Eugeni corrent cara a ell. I una altra nit, a casa de Rafel, del sheriff, encenent pets, l’Eugeni es va quedar en pilotes per a que l’espectacle fóra més bonic i al final el cul se li va quedar  com el d’un pollastre escaldat.

Però hi ha una que em va fer veure la gran humanitat de l’amic Eugeni. Tots recordem el trist accident del company Juanma al gimnàs de l’Institut. Cap de nosaltres ho ha oblidat mai. I recorde la preocupació d’Eugeni, com si ell hagués tingut part de culpa en que el seu amic es trobés postrat al llit. Recorde com es desvivia per poder mitigar, encara que fóra, una miqueta el sofriment del seu company. Ho recorde com un somni però sé que Eugeni va ser ú dels que més va patir, i no és que els demés no ho estiguéssim, aquells mesos en que un gran, gran amic de tots, va estar privat.

També hi tindria anècdotes del viatge de fi de curs, de les classes del Morro, del Quadradito, del Pipa, de la Cristina o del Ferraz... i fins i tot del” tio Manolo”. De totes elles en tindrien i en totes podria estar com a protagonista l’Eugeni. Ell ha sigut , i continua éssent una de les ànimes d’aquesta colla d’amics que som el TEAM 69.

Vaja doncs un brindis per l’Eugeni i, com no, per tots nosaltres. Ell és perquè ho és amb nosaltres però nosaltres no podem ser sense ell.

Josep Lluis Borredà