Don José Tormo,” Don Pepiu"

                              A “Don José Tormo”, Don Pepiu”

Pepe amb l'autor de l'article i la resta del del 69 De pepiu

Ha faltat “Don Pepiu”, “Don José Tormo”, un company, un amic, un mestre.

Company perquè ho ha sigut de tots, d’estudiants i de professors des del moment en que va entrar l’institut per primera vegada amb deu anys. Institut que només va abandonar, perquè no tenia més remei que fer-ho, per tal d’estudiar a la Universitat. I Institut al que, des de que va començar a donar classes, va fer seu al cor i a la vida fins a que, als setanta anys, i perquè ja no el deixaren més, es va tenir que jubilar.

Amic perquè “Don José” feia de tothom un amic. No tenia enemics, i això, evidentment, ho sabem tots perquè mai s’havia comportat malament amb ningú. I és que, els homens senzills, sense maldat, sense enveja ni animadversió cap als altres no poden tenir enemics. Quan fàcil seria tot si tots, cadascú de nosaltres, tinguérem un poc de l’amabilitat i disposició de “Don José”.

I mestre, d’això és del que més podem parlar nosaltres, els seus deixebles. Mestre perquè no només ens va ensenyar Filosofia sinó que també ens va ensenyar a pensar. A pensar per nosaltres mateix en un temps en que tot, fins al pensament individual i col·lectiu semblava estar dirigit, regulat. Ell, com a mestre va saber ser crític amb un sistema que no permetia que les coses no foren com havia planificat, i va saber fer-nos veure que altra manera de pensar, d’entendre la realitat, encara que devegades, en aquells moments, nosaltres no sabíem veure, era possible i es podia portar endavant. Mestres com ell feren possible que la nostra generació fora la generació del CANVI amb majúscules. 

Què més podem dir?

Tan sols dir-li: Gràcies.

Gràcies per haver sigut com va ser.

Gràcies per haver fet el que va fer.

I... gràcies per haver-nos donat el que ens va donar: ell mateix ... per a nosaltres, els del 69 i per a tantes i tantes onades d’estudiants.

Així que... gràcies “Don José”... gràcies “Don Pepiu”... sempre ocuparàs un lloc al nostre cor.

Bigot (Un del 69, jubilat i escriptor)