XIMO AGAIN
Conviure sis anys en l'adolescència
i més de vint-i-cinc en la maduresa
crea una relació que va més enllà de sentir-se, primer company d'estudis i posteriorment
de treball, naix una relació de complicitat i
de mutu afecte que
t'arrossega a conéixer i compartir les inquietuds del pas
de les diferents etapes de la vida que el company i amic va travessant.
Tot això ve al cas que, no fa més d'un any
i mig que a l’Institut li vàrem
organitzar l'acte de comiat
al nostre amic i
company Ximo Martínez,
que anhelava incorporar-se a l'última etapa de la vida
en què s'oblida el treball
quotidià i qualsevol que accedeix a aquesta situació li naixen obligacions que
de cap manera hauria pogut imaginar.
La il·lusió només li va durar un mes,
a partir d'ací, llarg
pelegrinatge per esbrinar que li
impedia viure com el que era,
un xaval de 60 anys,
visites al metge de
capçalera, consultes a
l'especialista, però res ni
ningú era capaç de
pal·liar ni diagnosticar el seu
mal d'esquena. Fins que la desesperació li va fer recordar
el seu gran amic i company del 69, Javi
Pont, que, amb un altre del 69, Rafa Vila,
metges de l'Hospital, van fer l'impossible
per esbrinar la malaltia
que mantenia Ximo pràcticament
postrat. A partir d'ací, la cançó
de sempre: visites, ingressos a l'hospital, altes, diagnòstics més o menys esperançadors,
recuperacions, recaigudes, al final, el primer dia
de curs, Ximo ens va deixar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada