XIMO MARTÍNEZ: UNES VACANCES MERESCUDES...
Em pose a pensar que, tan sols fa un any i mig o cosa així, que li dedicava a Juan Íñiguez, professor de Matemàtiques molt estimat per mi, unes paraules abans de la seua jubilació, i, ara, li les dedicaré a un company d'estudis —i alumne també de Juan en l'últim curs de Batxiller—... I company a l'Institut... “Què vol dir açò?” em pregunte quan ho pense... Doncs, senzillament que prompte anirà la meua jubilació... El dia s'apropa i l'acollirem
amb tots els honors i amb tota la dignitat del món. Bé, però ara, al que anava: Ximo Martínez...
Ximo Martínez, aquell xiquet d’Alcúdia de Crespins, que, amb tan sols deu anyets aparegué per l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva, per allà pel 1963, El Instituto Nacional de Enseñanzas Medias José de Ribera, per a cursar el Batxiller… Qui li anava a dir a ell que acabaria treballant en aquest institut i que s’hi jubilaria?
I quines coses que té la vida! Seran casualitats o no, però, ben cert és que Ximo començà com a administratiu a l’institut de Canals, amb Jacint Martínez com a director i es jubila com a administratiu a l’IES Josep de Ribera de Xàtiva, amb Jacint com a director...
En la vida de Ximo es donen moltes “casualitats”, entre elles, la presència de qui aquestes línies escriu. Vam ser companys durant els cursos de Batxiller, des de 1963 fins a 1969 al Ribera... Som de de la promoció del 69... Ens vam perdre la pista i, després, ens retrobàrem de nou al Ribera, per allà pels 80. Reprenguérem la relació i, tot s’ha de dir, com avisa la dita popular de “La confiança fastigueja”, quan la resta de professors l’aclaparaven, ell ho pagava amb mi. Però això es queda com a anècdota i no se li pot tenir en compte, a l’igual que espere que ell no em tinga en compte a mi quan de xiquets, ell assegut davant meu, rebia les meues bescolladetes a classe...
De Ximo guarde records com les confidències que ens féiem quan anàvem cap a casa del professor particular que ens feia lliçó, Pepe Gómez (Rojures), allà dalt, al carrer Sant Vicent, a una vivenda que semblava un palau, amb un pati enorme on jugàvem a pilota. Açò s’esdevenia en l’últim curs del Batxiller, en sisé, i, nosaltres, amb 16 anys com comptàvem, acabades les classes de l’institut a les cinc i quart de la vesprada, anàvem amb il•lusió, entre rialles, a seguir rebent classes per a millorar els nostres coneixements... Qui ens anava a dir que en un futur anàvem a compartir el marc laboral i, de vegades, taula i àpats diversos en moltes ocasions?
Més casualitats? O hauríem de dir “coincidències”? Els dos som seguidors del Betis. Sí, l’equip de futbol que a Sevilla vist de verd i blanc. Seguidors per diverses raons però mantenint com a punt de connexió la procedència de les persones que als dos ens van fer estimar el Betis. Ambdós ens enamoràrem del Betis a causa de persones d’Andalusia: Ximo, per un professor sevillà que aparegué per Canals a fer classe i amb qui prompte es va unir per afinitat i jo, per haver estat fent el servei militar a Jerez i haver conegut algú que va fer que el Betis fóra el meu equip de futbol.
Casualitats? Coincidències? El cert és que Ximo i jo hem tingut molts punts en comú, vides que han anat apropant-se, distanciant-se i que han tornat a aparéixer a escena —com el Guadiana— i sempre amb un “entente cordiale” magnífic.
Ximo, amic, prompte gaudiràs d’eixes vacances tan merescudes. Pensa que ací, al Ribera, et tirarem a faltar però que ens alegrem que hages pogut penjar els bolis i l’ordinador ben jove com estàs i que, de segur, que aprofitaràs per a pegar voltetes i acabar fent-te una cerveseta al costat de la Torre del Oro en companyia de qui t’abellesca.
Em pose a pensar que, tan sols fa un any i mig o cosa així, que li dedicava a Juan Íñiguez, professor de Matemàtiques molt estimat per mi, unes paraules abans de la seua jubilació, i, ara, li les dedicaré a un company d'estudis —i alumne també de Juan en l'últim curs de Batxiller—... I company a l'Institut... “Què vol dir açò?” em pregunte quan ho pense... Doncs, senzillament que prompte anirà la meua jubilació... El dia s'apropa i l'acollirem
amb tots els honors i amb tota la dignitat del món. Bé, però ara, al que anava: Ximo Martínez...Ximo Martínez, aquell xiquet d’Alcúdia de Crespins, que, amb tan sols deu anyets aparegué per l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva, per allà pel 1963, El Instituto Nacional de Enseñanzas Medias José de Ribera, per a cursar el Batxiller… Qui li anava a dir a ell que acabaria treballant en aquest institut i que s’hi jubilaria?
I quines coses que té la vida! Seran casualitats o no, però, ben cert és que Ximo començà com a administratiu a l’institut de Canals, amb Jacint Martínez com a director i es jubila com a administratiu a l’IES Josep de Ribera de Xàtiva, amb Jacint com a director...
En la vida de Ximo es donen moltes “casualitats”, entre elles, la presència de qui aquestes línies escriu. Vam ser companys durant els cursos de Batxiller, des de 1963 fins a 1969 al Ribera... Som de de la promoció del 69... Ens vam perdre la pista i, després, ens retrobàrem de nou al Ribera, per allà pels 80. Reprenguérem la relació i, tot s’ha de dir, com avisa la dita popular de “La confiança fastigueja”, quan la resta de professors l’aclaparaven, ell ho pagava amb mi. Però això es queda com a anècdota i no se li pot tenir en compte, a l’igual que espere que ell no em tinga en compte a mi quan de xiquets, ell assegut davant meu, rebia les meues bescolladetes a classe...
De Ximo guarde records com les confidències que ens féiem quan anàvem cap a casa del professor particular que ens feia lliçó, Pepe Gómez (Rojures), allà dalt, al carrer Sant Vicent, a una vivenda que semblava un palau, amb un pati enorme on jugàvem a pilota. Açò s’esdevenia en l’últim curs del Batxiller, en sisé, i, nosaltres, amb 16 anys com comptàvem, acabades les classes de l’institut a les cinc i quart de la vesprada, anàvem amb il•lusió, entre rialles, a seguir rebent classes per a millorar els nostres coneixements... Qui ens anava a dir que en un futur anàvem a compartir el marc laboral i, de vegades, taula i àpats diversos en moltes ocasions?
Més casualitats? O hauríem de dir “coincidències”? Els dos som seguidors del Betis. Sí, l’equip de futbol que a Sevilla vist de verd i blanc. Seguidors per diverses raons però mantenint com a punt de connexió la procedència de les persones que als dos ens van fer estimar el Betis. Ambdós ens enamoràrem del Betis a causa de persones d’Andalusia: Ximo, per un professor sevillà que aparegué per Canals a fer classe i amb qui prompte es va unir per afinitat i jo, per haver estat fent el servei militar a Jerez i haver conegut algú que va fer que el Betis fóra el meu equip de futbol.
Casualitats? Coincidències? El cert és que Ximo i jo hem tingut molts punts en comú, vides que han anat apropant-se, distanciant-se i que han tornat a aparéixer a escena —com el Guadiana— i sempre amb un “entente cordiale” magnífic.
Ximo, amic, prompte gaudiràs d’eixes vacances tan merescudes. Pensa que ací, al Ribera, et tirarem a faltar però que ens alegrem que hages pogut penjar els bolis i l’ordinador ben jove com estàs i que, de segur, que aprofitaràs per a pegar voltetes i acabar fent-te una cerveseta al costat de la Torre del Oro en companyia de qui t’abellesca.
Comments
Post a Comment