Crònica de l'acte de J. Íñiguez

HOMENATGE DE LA PROMOCIÓ DEL 69 A JUAN IÑIGUEZ

Diuen que els vells rockers no moren mai, jo crec que els bons professors tampoc, per que perviuen en el record dels seus antics alumnes, com fortes petjades, moltes vegades imperceptibles, però que els acompanyaran la resta de la nostra vida . Però si és cert que no moren mai , com acabe de dir, també és de veres que com a professionals es jubilen merescudament després de més de 40 anys de tasca docent al mateix centre. Això és el que li ha passat al nostre company i professor de matemàtiques de l’Institut Josep de Ribera, Juan Luís Iñiguez Tornero. La sensació que hem sentit molts de nosaltres és la d’haver assumit de cop el pas innexorable del temps, se n’anava tota una institució del Ribera. Juan havia arribat com a professor a l’any 1968, era de pocs més anys que la majoria dels seus alumnes, i pel seu aspecte podia passar per un d’ells. Accedia a la plaça de catedràtic (de la d’abans, de “pata negra”), coincidint amb la Revolució de Maig del 68 a París i aconseguí que el destinaren a Xàtiva (el seu antic institut) projectant un model de professor i de catedràtic molt diferent: jove, discret, obert, amb una relació especial amb els alumnes, formant part d’una renovació d’aquell claustre de professorat que a poc a poc aniria transformant i actualitzant el món de l’ensenyament al nostre centre, a la nostra ciutat.
Des d’aquella promoció de xics i xiques del 69 han eixit molts i bons professionals: empresaris, banquers, mestres, metges, ATS, polítics, etc., i alguns, fins i tot professors i a més, del Ribera. Tot i no ser conscients d’una influència manifesta de Juan en molts d’ells, de segur que ho ha fet, com és ell, de forma silenciosa, discreta, imperceptible, fins i tot tímida. En l’acte de comiat celebrat al saló d’actes del Ribera, el seu i el nostre, ens hem adonat que Juan Iñiguez havia significat per a molts dels que allí estaven, molt més del que pensàvem i fruit d’eixa admiració, repecte i estima sincera i en representació d’aquella promoció del 69, Emilio Sala amb la col.laboració de Jose Luís Aznar, V. Martínez i Adela Ruiz li van oferir un petit audiovisual , tot un homenatge a la seua tasca professional , però també i molt important, personal. Mai creia que veuríem a aquell “vell rocker” emocionar-se fins al punt de no poder pronunciar les paraules que li haguera agradat dir-nos a tots, però no calia, Juan, les havies anant dient des de l’any 68, sabíem que pensaves, que senties, i tu també ens coneixies molt bé a tots nosaltres i saps que de tot cor et donem les gràcies per haver sigut el nostre profe de mate i dels nostres fills, i amb el pas del temps , per alguns que vam triar aquesta feina de la docencia, un excel.lent company.
K. Martínez
p. del IES J. Ribera

Comments