Acabàvem d'estrenar el nou curs, el tan dificil Sisé de Batxiller , i va arribar l'hora de la classe de matemàtiques. Va entrar un jove amb la seua cartera en la mà i es va dirigir cap a la taula del professor. Era Juan Iñiguez , el nostre nou professor de l'assignatura de matemàtiques. Vos assegure que era tan jove que si en compte de quedar-se en la taula del professor s'haguera assentat en una de les cadires que ocupàvem els alumnes haguera passat perfectament per un dels nostres.
Després de la sorpresa inicial, van arribar altres. Aquell jove docent tènia la tasca d'impartir-nos una de les disciplines més temudes en aquella època , i crec que en esta també.. Però la majoria dels nostres temors van desaparéixer quan van començar les classes., vam notar un gran canvi respecte al que havíem vist anteriorment. Aquell jove professor tenia una forma d'explicar la seua assignatura ,de manera que la majoria de nosaltres enteníem lo que parlava , podíem seguir les seues classes, i clar , les matemàtiques , a pesar de la seua dificultat innata , es van convertir en algo un poc més assequible.
També vam vore un canvi en la relació professor-alumne, Juan estava més prop, era molt accessible, i notaves confiança i seguretat.
Després va acabar el curs i van anar passant els anys, l'un darrere de l'altre, i van anar quedant els records, sobretot els bons.
Per avatars del destí la meua professió he sigut la mateixa que la de Juan, professor d'Institut, i quan vaig començar amb esta tasca em vaig marcar una línia de treball que vaig aprendre amb Juan i amb altres professors que vaig tindre: “ Quan estàs explicant alguna cosa als teus alumnes , és fonamental que et comprenguen , que puguen seguir els teus arguments. Si no ho aconseguixes , els teus comentaris, les teues classes , no serviran per a res” . Jo no se si ho he aconseguit plenament, però vos assegure que ho intente cada dia.
Juan espere que sàpies disfrutar d'esta nova etapa de la teua vida
Una salutació
Ximo Camarena, altre del 69
Després de la sorpresa inicial, van arribar altres. Aquell jove docent tènia la tasca d'impartir-nos una de les disciplines més temudes en aquella època , i crec que en esta també.. Però la majoria dels nostres temors van desaparéixer quan van començar les classes., vam notar un gran canvi respecte al que havíem vist anteriorment. Aquell jove professor tenia una forma d'explicar la seua assignatura ,de manera que la majoria de nosaltres enteníem lo que parlava , podíem seguir les seues classes, i clar , les matemàtiques , a pesar de la seua dificultat innata , es van convertir en algo un poc més assequible.
També vam vore un canvi en la relació professor-alumne, Juan estava més prop, era molt accessible, i notaves confiança i seguretat.
Després va acabar el curs i van anar passant els anys, l'un darrere de l'altre, i van anar quedant els records, sobretot els bons.
Per avatars del destí la meua professió he sigut la mateixa que la de Juan, professor d'Institut, i quan vaig començar amb esta tasca em vaig marcar una línia de treball que vaig aprendre amb Juan i amb altres professors que vaig tindre: “ Quan estàs explicant alguna cosa als teus alumnes , és fonamental que et comprenguen , que puguen seguir els teus arguments. Si no ho aconseguixes , els teus comentaris, les teues classes , no serviran per a res” . Jo no se si ho he aconseguit plenament, però vos assegure que ho intente cada dia.
Juan espere que sàpies disfrutar d'esta nova etapa de la teua vida
Una salutació
Ximo Camarena, altre del 69
Comments
Post a Comment