COMIAT KIKE VILA III

 QUIQUE, l’últim del curro

 

Quique i l'autor de l'artícle en un esmorzar del 69

El fet  de afegir-li el títol de “l’últim en el curro” és perquè no s’ha jubilat. És que l’han tirat. Li han tingut que dir “ja està bé”, arrea-te-les a casa i no tornes a l’hospital si no és per a fer-nos una visita i prendre’ns un cafè o una cervesa. Per ell, encara estaria treballant, veient malats i atenent-los amb una palmadeta al muscle dient-los: “Açò no és res! Ara, això que té, li ho apanyem en no res i cap a casa”

En veure’l ens semblaria que era son pare. Diuen que qui no es sembla al pare és un porc i Quique es sembla a son pare més del que pareix.

Voldria aprofitar aquestes línies per a recordar una miqueta a “D. Joaquin Vila Torres”, son pare. Quique i jo ens coneguem des de menuts, des que puc retraure la memòria al llarg dels temps. Per aquells temps els seus pares vivien al carrer de la Reina, igual que Fernando Ruiz i Toni Estrela i jo vivia a la Baixada de l’estació, aleshores “Ejército Liberador” encara que no sabérem  que ens alliberava dit exercit.

A casa seua, nosaltres, que no érem més que uns xiquets i que semblava que no ens adonàvem de res, veiem com, “D. Joaquin”, amb eixa amabilitat i afecte que el caracteritzava atenia a tots i cadascun dels malalts que acudien a ell.

De “D.Joaquín”, no recorde cap moment, diria mai, en què l’hagés vist enfadat en algú. Mai he escoltat una mala paraula i ni tan sols cap xiscle a ningú. Més bé tot el contrari, sempre l’he vist donant ànim amb una veu assossegada que tranquil·litzava a tots. Doncs bé, a Quique no l’he vist mai enfadat, ni xisclant a ningú. Com son pare. Sempre transmeten als del seu voltant el seu ànim apaivagador. Ara sí, malhumorat, com son pare, un fum de vegades i sempre pel mateix, o millor dit pels mateixos: El València i el seu l’Olímpic, i dic seu perquè son pare era més que l’àngel de la guarda del club i Quique això sempre ho ha mamat i ho ha heretat.

I una altra cosa que ha heretat de son pare, i que a molts altres ens agrada, és l’estima per una bona taula. En això ens guanya per golejada i ens dona una dolça enveja. Ell gaudeix, i els que tenim la sort de estar al seu costat gaudim doblement: amb la taula i amb ell.

Només hi ha una qüestió que, de viure encara “D. Joaquin” sí que diferirien pare i fill. I tant que, jo li ho recorde a muntó de vegades dient-li: “ Ton pare, de veure’t, et correria a carxots per tota l’albereda.” Però això, com que són coses de pares i fills ho deixarem arrimat.

Quique ha sigut feliç a la infància, a la joventut, de madur, i ara em diria “Alguna vegada hem sigut madurs?” I té raó, mai ha sigut madur si per maduresa entenem major, més bé no ha deixat de ser un feliç xiquet gran.

Els que hem tingut la sort de conviure amb ell moments i temporades de la seua vida ens complaguem en recordar alguns d’eixos moments.

Per això, dels anys més llunyans en el temps, m’agradaria recordar, amb molta estima, alguns d’eixos moments.

Possiblement molts companys ignoren que Quique, després d’anar a la seua infància als “Padres”, va estar intern al col·legi  La Salle de Paterna on també estiguérem Llorens, Ramón, i jo mateix.

Érem uns xiquets enclaustrats, lluny de la seua família, esperant que arribés el cap de setmana per anar a casa i eixir d’eixa mena de presó que és un internat. Quan arribava el dissabte un “sis-cent” venia per nosaltres amb “el sinyó” Antonio de conductor. Amb altres xativins que també es trobaven a l’internat (sempre n’érem quatre o cinc) fèiem el viatge, tots atapeïts, cap a Xàtiva en no menys d’hora i mitja. Quique, i ell ho anomena més d’una vegada, per aquells anys, això de viatjar en cotxe no se li donava massa bé. Inexplicablement aguantava tot el trajecte fins al rètol de “Bienvenidos” que portava a la fàbrica “d’en Gregorio Molina”. En eixe moment tirava mà a la  corbata, (tots portàvem corbates), i se l’engolia. Ja sabíem que no aguantava més i hi havia que parar un moment. Mai, ni ell ni els demés hem sabut per què viatge a viatge es produïa aquest fet. El que tots teníem clar és que Quique era incapaç de demanar parar el vehicle. Segurament seria perquè... ell sabrà per què.

A l’internat la vida està controlada pel rellotge. Tot, tot, està cronometrat. Des de que, quan més a gust està ú dormint, en escoltar unes fortes palmades mentre s’encenen les llums del dormitori comunitari  fins a que eixes mateixes llums s’apaguen i toca, tingues o no tingues son, dormir.

La rutina és total i la disciplina estricta. Només al pati, en els moments de recreació, i al menjador tens certs moments de relaxació que  permeten una miqueta més de “llibertat” per a fer coses de xiquets.

Recorde una aposta que no sé què s’apostava en que va agafar tota una safata ovalada de més de dos palms plena de melmelada i en un tres i no res se la va engolir sense parar. ¡Va guanyar l’aposta! En aquests menester ningú podia amb ell.

Ja a Xàtiva, alguns diumenges, després d’anar a Missa, per si no teníem prou amb la Missa diària a la que a les huit del matí en punt escoltàvem a l’internat, tots mudats (els diumenges les mares ens posaven la millor i més “vestidora” roba que teníem), pujàvem cap a la Serra del Castelli igual anàvem a la “Penya el Barco”, que a la “Nevera”, a la “Cova des Coloms” o fins i tot a la “Cova dels Dos Ulls” a la Serra Vernissa. Era la llibertat.

El mateix diumenge, després de dinar tocava fer el viatge de tornada i, en tornar cap a Paterna, Quique, quasi que mai utilitzava la corbata.  Serien coses de Quique això de la corbata.

Com no hi ha mal que cent anys dure, l’internat es va acabar i tots tornàrem cap a casa, a la nostra casa i als amics. Estàvem deixant l’adolescència i els sentits començaven a fer-se notar, començàrem a jugar, com tots els jovenets a eixes edats fèiem, amb les xiquetes. A acaçar-les jugant a la pit a amagar. A voler, mig amagats, i amb les galtes més roges que el sol, parlar amb elles, passejar al seu costat i, a fer-se de notar.

La colla que alguns de nosaltres formàrem (Ramón, Quique, Manolo Arenas. Manolo Miralles, Emili Vera i jo mateix), els dissabtes passejàvem Albereda amunt, Albereda avall i els diumenges, a meitat vesprada, ens tocava anar al cinema. Al cine Setabense, al cine Avenida o al Gregorio (hui convertit de nou en església) veiérem amb la colla les primeres pel·lícules on, en la foscor del cinema, les mans de xics i xiques, es parlaren sense paraules i dir, a sovint, no dèiem res.

Poques vegades teníem ocasió de fer ball i la Pasqua era una d’elles. Una Pasqua, Quique, va conèixer a una xiqueta, una xiqueta que, alguna cosa tenia que no podia veure-la com les demés... s’havia enamorat.

Tots, i així ho pensàvem, creiem estar enamorats i el ball era el moment oportú de trobar-se les parelles. Eren coses de jovenets però no per a tots. Per a Quique no.

Quique va aconseguir ballar amb ella i des d’aleshores tot va canviar per a ell.

 

 J.Ll.B

 J.Ll.B.