MANOLO MIRALLES MOLINA, UN AMIC
.jpg) |
| Manolo en l'acte de la inauguració de l'Expo L aniversari |
Manolo Miralles era amic meu. No és el primer amic que perd,
però cada vegada que això succeeix, i no importa que hagen passat anys sense
veure'ns o fins i tot sense parlar-nos, torna a nuar-se la gola i a
presentar-se el dolor. És el que té l'afecte davant l'irreversible.
No tinc costum de fer públics els meus sentiments; però
després que Emilio Sala i Paco Collado han escrit tan bé de Manolo, crec que
afegir alguna cosa des de la meua posició d'amic serveix perquè altres amics i
amigues, els que es van afanyar a comunicar-me la seua falta, no estranyen el
silenci de qui va compartir amb ell tants moments en uns anys decisius per a
les nostres vides.
Vaig conéixer a Manolo en la tuna del seu Preu, de la qual
jo formava part encara que era de sisé, perquè sempre va fer falta reforç
d'instruments cantants, i els que ja érem guitarreros teníem fàcil tocar també
la bandurria. Ens vam fer amics molt prompte: compartíem el gust per la nova
cançó i pel folk, admiràvem a Pete Seeger, a Peter, Paul and Mary… ens sabíem
de memòria els cançoners de l’Equip… copiàvem a mà les lletres de Raimon.
Arribarem a actuar com a duo de principiants un parell de vegades, i guarde en
cinta gran els enregistraments en el meu magnetofón de les nostres versions de
les cançons de Pau Riba, Bob Dylan… Els dos entrarem junts a formar part de
Cors i Danses, on els assajos eren una delícia compartida amb tants amics i
amigues... Pocs saben -tal vegada només Xavier Baraza- de dues cançons que no
vaig conéixer senceres, ni crec que les acabara, compostes per Manolo en
aquells anys en que necessitàvem fer-ho: Xàtiva dorm, i Les noietes del meu
poble.
Com ja s'ha dit, Manolo va començar estudis de peritatge, i
ho va deixar per la medicina. Però quan li vaig fer saber que jo volia ser
enginyer de camins li va faltar el temps per a regalar-me els seus llibres de
matemàtiques i de dibuix tècnic, que conserve.
Vaig aprendre moltes coses amb Manolo. Ell em va fer
conéixer a Lluis Llach i a Jorge Cafrune. Cafrune és, des de llavors -fa 53 o
54 anys- el meu cantor de referència. I els vaig escoltar per primera vegada a
la seua casa, en l'equip d'alta fidelitat del seu pare, una persona encantadora
-com la seua mare- que era un destacat radioaficionat i exquisit melòman
(escoltàvem embadalits el concert de Brandenburg núm. 4 de Bach). I, si Manolo
va aprendre alguna cosa de mi, tal vegada fora que no havia d'accelerar
progressivament el ritme del que, amb el ditet xicotet “més tieso qu’un orgue”,
tocava -molt bé- en la bandurria, perquè arribava al final abans que els
altres.
Manolo no sols era amable i bona persona: era inquiet, i va
aconseguir just el que volia, ser fonamental en un grup tan bò com el que
havíem imaginat els dos. Per això, per tot el que compartíem, va vindre a
veure'm dues vegades per a demanar-me que formara part d'Al Tall amb ell. Li
costava creure que em negara, fins i tot va parlar amb el meu pare perquè em
convencera, però no era fàcil per a mi compartir el règim selectiu semestral
del politècnic -on deu faltes d'assistència tenien greus conseqüències- i vaig
triar l'enginyeria. Mai vaig lamentar la meua decisió, però sempre hi ha hagut
un punt d'enyorança d'aquells anys.
Amb molt d’afecte al meu amic Manolo.
Paco Juan, un del 70
Comments
Post a Comment