Manuel Miralles Molina i la funció social de la música
(1952-2023)
 |
| Paco i Manolo en el cinquantenari |
Manolo era de la nostra generació, però
molts de nosaltres el vam conèixer tard, acabant els estudis o ja en el 70. Era
un cas típic d’infants de la postguerra, com molts de nosaltres però de
contrastos més profunds. De família rica, net de l’hisendat més beat,
patriarcalista i franquista de Xàtiva i que controlava la vida econòmica,
política i social de la comarca Don Gregorio Molina, va estudiar en col·legis
privats de València, amb l’esperança que fos el continuador del projecte
empresarial. Els darrers estudis tecnològics d’electrònica dirigits en aquest
sentit van fracassar per al projecte familiar, però van ser la revelació de la
sua nova fe i vocació: la renovació, fusió i internacionalització de la música
popular i tradicional.
Com tots els infants de la postguerra franquista, ell també va estudiar en castellà i només en castellà. Però a Xàtiva la llengua valenciana era ben viva per tot arreu, en casa, en el carrer, el mercat, el bar, el pati de l’institut... I va ser tot just en tornar d’Alcalà de Guadaira i passar un any a l’Institut de Xàtiva preparant el PREU amb la insatisfacció de no saber per a què... i agafar la bandúrria en els cors i danses amb el mestre Pinolon i Richart on el vaig conèixer, i després en arribar a València i en entrar en contacte amb el món nacionalista valencià al voltant del Micalet i de la cançó tradicional quan ho va veure del tot clar. Poc temps després, una nit desficiosa d’estiu en què Paco Fum i jo tocàvem la guitarra en un banquet de l’albereda de Xàtiva, se’ns va unir fent cor de veus i ens contà els seus projectes: formar un grup folk de música tradicional però amb instruments, musicalitats, ritmes i orquestracions sobretot dels pobles de les nostres terres (digueu-li Països catalans, València Catalunya i les Illes, terres de parla catalana, arc mediterrani) i passar fins i tot a l’altra vora de la mar pel nord d’Àfrica a explorar-ne l’antiga tradició comuna.
Fruit de la seua dèria musical i dels encontres amb Miquel Gil i Vicent Torrent va nàixer AL TALL, el grup més important i innovador de l’escena valenciana dels darrers 40 anys, cantant en valencià. Sense ells (i sense Raimon, Serrat, Bonet, Llach, Uc...) no s’entén la música actual en valencià al nostre país. Els musicòlegs us explicaran la seua eficaç aportació a la música en general: la popularització de certs ritmes, la introducció de la dolçaina en la música de concert, i de gravació. Explicaran la quantitat d’instruments que adaptà per a la interpretació de ritmes antics de nova factura i de cançons experimentals amb instruments tradicionals mandolina, bouzuki, arxillaüt... Us contaran la seua contribució a la incorporació de ritmes tradicionals perduts en les nostres comarques però encara vius en molts pobles de la riba sud de la Mediterrània, ritmes andalusins, berbers, aragonesos, atarins, tunisians... que fa algun temps encara eren vius i trempats en la nostra geografia però que els 300 anys de supeditació al projecte imperial espanyol els havia menystingut, desarrelat, desvigoritzat, descontextualitzat i malmès de tal manera que ja eren quasi irreconeixibles com a tals i doncs s’interpretaven amb compassos elementals (2x4, 3x4...) en comptes dels originals (6x11, 4x12... )
Ni folklòrics ni populistes, els músics d’Al Tall amb Manolo, volien ser tradicionals però nous i moderns alhora. La seua era, ha estat una mena de “Riproposta” que va definir la musicologia tradicional italiana a la segona meitat del segle XX. La qualitat de l’electrònica instrumental en concert i enregistraments, amb ritmes i estils de sempre tradicionals, amb lletres que parlen del present, de la inquietud dels joves de la transició cap a la democràcia que el nostre País Valencià feroçment buscava, i tot això al servei de la comunicació de les idees democràtiques i revolucionàries a través de la cançó en valencià: “Quan el mal ve d’Almansa”, “Darrer diumenge d’octubre”, “Tio Canya”, el “cant dels Maulets”... Estes i moltes altres cançons que expressen les reivindicacions de la nació valenciana -el País Valencià- destruïda per segles de colonització castellano-espanyola, reivindicació de la llengua pròpia: el nostre català de valència com a llengua d’ús normal de la cultura i la ciència, el despertar de la consciència nacional valenciana moderna que es projecta cap al futur, un futur democràtic en pau amb uns territoris de parla catalana amb una llengua i unes relacions normalitzades en una federació d’estats o nacions europees (Europ-eu!).
Manolo Miralles Molina, el Banano, el net del cacic “setabense” franquista Gregorio Molina, el fill de Miralles i la filla de Gregorio... Es va traure les joies i els penjolls ornamentals, es va llevar la corbata i la jaqueta, va renunciar a les ambicions corporatives familiars: la burgesia valenciana que feia que el fet diferencial valencià es limitàs a una cosmovisió regionalista carrinclona absolutament supeditada al projecte nacional castellanista i espanyolista: “Per ofrenar noves glòries a Espanya”. Molt ben altrament, el Banano va triar un altre camí, el camí de sumar al projecte nacional dels Fuster, Estellés, Ventura, Climent, etc. Fer part activa d’un nosaltres sociopolític que discutia i pactava, o no, amb el poder central per tal de recuperar l’expressió i la música de la llengua pròpia dels veïns de Xàtiva: l’estatut d’autonomia, la normalització lingüística, l’articulació d’una indústria cultural integradora dels països de parla catalana. Manolo va renunciar voluntàriament a esdevenir un absentista “pijo” petit burgés de la ciutat de València i va contactar amb el pobles valencians i la seua gent, el poble, la seua llengua i la seua cultura i per això mateix la seua veu i ell sempre estaraen el conscient o subconscient col·lectiu valencià-català
Aquesta és la qualitat que més he admirat de la seua persona en totes i cadascuna de les trobades amistoses i còmplices que hem gaudit ell i jo amb altres “nacionalistes” en la reconstrucció de la identitat nacional del País Valencià. No solament com a conterranis d’una ciutat Xàtiva, uns temps reivindicatius i unes aficions compartides en
part festives per la música i en part laborals pel treball d’interpretació en concerts i trobades, o educatiu en l’ensenyament del valencià en els centres escolars .
Es tracta de la voluntat explícita i conscient del Banano en la “Funció social de la seua música”
Gracies Manolo, amic. Ciutadà de nació valenciana de parla catalana,
Mediterrani i demòcrata europeu.
Francesc Collado (Paco Collado) Foios agost 2023
Comments
Post a Comment