MANOLO MIRALLES MOLINA
M x M
x M = M3
 |
| Manolo amb l'uniforme de l'institut |
Emili, l’etern Emili
que està en tot m’ha fet una telefonada per a dir-me que l’amic Manolo Miralles
havia faltat. M’he quedat de pedra. Feia tan sols uns pocs dies, estava tot
actiu al WhatsApp del grup. L’Emili m’ha dit que havia tingut notícies un poc
contradictòries doncs tan prompte les rebia bones com dolentes.
Després de dir-li que
havia passat el pitjor i que havia experimentat una milloria, va rebre,
sense més, la notícia de la sua mort. L’amic Manolo ens havia deixat. El primer
que em va vindre a la memòria eren els malnoms que, amb una especial estima, a
la adolescència, utilitzàvem per referir-nos a ell; Manolo Miralles Molina era
“M al cubo” o també “Manolo Banano” per el seu aspecte físic que mai ha deixat,
flac i alt. Tos dos noms, encara hui, ens porten a tenir davant nostre la seua
inconfusible figura.
Manolo Miralles ja no està entre nosaltres. Ja mai més rebrem eixos WhatsApp amb els que, possiblement sense adonar-se, o tal vegada amb tota la intenció del món, ens instruïa en la música que l’acompanyat tota la seua maduresa i que, per a molts de nosaltres, ens havia passat desapercebuda. Desapercebuda perquè no és fàcil trobar-la als mitjans de comunicació “normals” doncs, per aquests mitjans la cultura, l’esperit d’aquells que no acostumen a seguir les normes dictades des de els poders, que jo m’atreviria a dir “fàctics”, no interessen.
Bé. Em venen al record
imatges de Manolo en tres moments de la seua vida.
Ell, no fa falta dir-ho
massa vegades, va nàixer a Xàtiva. Era nét de en Gregorio Molina, un nom molt
conegut per tots nosaltres però, sembla que ja oblidat per les generacions més
joves que l’únic que saben d’eixe nom és que és el nom d’un carrer molt
anomenat a la ciutat. Ell, al igual que ens va passar a gran part de nosaltres,
va rebre per part de la família una educació en castellà, deixant el valencià
per a les xerrades de carrer i els jocs amb altres xiquets.
Doncs jo vaig conèixer
a Manolo parlant el castellà encara que no fugíem de parlar en valencià. Al grup
estàvem Emili Vera, Ramon Esplugues, Quique Vila i jo mateix. El castellà era
d’obligada utilització quan s’ajuntaven amb les xiques de les Dominiques doncs,
en allà el castellà era d’obligada utilització. El parlar valencià era motiu,
per part de les monges, d’un càstig exemplar i d’una humiliació, davant les seues
companyes, a la transgressora menyspreant la seua persona i també, atacant-la, la
seua cultura.
Els primers anys
d’estar a la Universitat, tant ell com molts de nosaltres, comencem a
adonar-nos que la cultura i la llengua valenciana, com qualsevol llegua i cultura
arreu del món és digna de respecte i de ser estimada i traslladada a les generacions
futures. És un bé de la humanitat i, per això mateix, no deu deixar-la desaparèixer
mai. Però el poder i la mala fe d’aquells que es consideren superiors a la resta
de la gent, fan que aquesta “obligació moral” siga oblidada i més bé es dediquen
a atacar-la.
A la Universitat les
nostres vides es varen separar i torne a veure a Manolo en un altre lloc, d’una
altra manera, Manolo s’havia convertit en membre d’AlTall.
Seguir la seua
trajectòria no va resultar, per al que volia, gens difícil. Tant al vinil com a
l’escenari la seua música, la lletra de les seues cançons, Ens parlaven de
coses que eren nostres i que, en certa manera, havíem oblidat en la consciència
de la pròpia societat perquè ens la havien amagat. Tots veníem d’un temps en
que regnava una pau que, com cantava Raimon: “De vegades la pau no és més que
por” i la por, generalment, no es de bades.
Veure`l a l’escenari et
semblava més allunat encara que la música et fera sentir part d’un únic cos.
Era com veure a algú que, estant tan a prop et sembla que està molt lluny i que
se’n fuig de la teua mà. I és que, un escenari causa un gran respecte. No estàs
dins d’ell però ho estàs, No cantes ni actues però, en certa manera, cantes i
actues en ell. És una simbiosis que, per uns instants, ens fa estar en perfecta
sintonia.
El tercer moment amb el
que les nostres trajectòries ens tornes a creuar és el que vivim ara, el que és
va reinventar quan complirem 50 anys des de que havíem acabat la terrible
“Revàlida de Sext”. Vaig veure un Manolo més madur, més assossegat. Un Manolo
amb una total identitat. Em va venir a la memòria una frase molt repetida i
empleada però també molt ràpidament oblidada; Qui perd les arrels perd la
identitat I Manolo al llarg de la seua vida em sembla que va anar buscant, com
pocs, eixes arrels per poder trobar la seua identitat. I les arrels, una
darrere d’altra, les ha anat trobant. Segurament no li haurà sigut fàcil. Mai
el que vertaderament val es fàcil d’aconseguir, de trobar. Però no tothom ho
pot trobar, primer, si no les troba les té que buscar. Però, molt a sovint,
altres valors que, davant la nostra pròpia societat, semblen més importants, i
que tan sols són fum i colors, ens fan deixar de buscar i, quan volem
adonar-nos és un poc tard.
I és que la identitat
no es troba en un instant. És qüestió de treball, de renuncia, de lluita amb u
mateix i amb la societat i Manolo la va trobar.
Manolo tenia, o millor
dit, sempre tindrà, eixa identitat. Manolo va trobar les arrels del Poble
Valencià que des de fa més de 750 anys ha lluitat per sobreviure en llibertat.
Ell ha sabut el que costa ser fidel a allò que u estima i vol. Per tot això Manolo
sempre serà un gran referent de valencià.
Gràcies Manolo per tot el
que ens has deixat.
J. Ll. B. Xàtiva, a 31 de juliol
Un del 69
Comments
Post a Comment