Les constel·lacions i Manolo Miralles
 |
| Ximo i Manolo en la joventud |
Jo coneixia
Manolo des de la darreria dels anys seixanta. Encara no havia marxat de
Xàtiva. Tocava la guitarra i altres instruments de corda. Alguns amics —Emili
Vera i jo entre ells—també ens vam aficionar a fer acords. ¿On mostràvem les
nostres limitades habilitats? ¡On ha de ser! ¡En esglésies amb rectors moderns!
Cantàvem el Kumbayà i coses semblants. Encara no podíem imaginar quins serien
els rumbs definitius de les nostres vides. Jo no he tornat a tocar la guitarra
mai més. Manolo, després de cantar en solitari, coneixeria Vicent Torrent i
Miquel Gil, amb els quals acabaria formant Al Tall, pioner en l’actualització
de la tradició musical valenciana. Joan Fuster va dir en la presentació del
primer disc del grup: «...temptativa de formalitzar una modalitat de folk a
través de la qual, d’alguna manera, es rescata un poc de tradició viva i,
alhora, s’aprofita l’estil o estímul per a un ús renovat i actual...» En 2005,
es fundà el Col·lectiu Ovidi Montllor, presidit per Manolo divuit anys.
En
2013, quan Al Tall es dissolgué, Manolo s’embarcà en un nou projecte,
Musicants, que pretenia aportar matisos nous a allò que ell denominava el so de
la Mediterrània, partint dels modes i dels llenguatges provinents de la
tradició. El nostre amic s’hi feia càrrec de la guitarra, el bouzouki, l’arxillaüt,
el guitarró, les percussions, la veu i, com en el grup Al Tall, la composició d’alguns
temes. Les últimes converses extenses que vaig mantenir amb ell tingueren a
veure precisament amb el micromecenatge del primer àlbum de Musicants, Adsabara,
publicat en 2016, que obtingué el premi Ovidi al millor disc de música folk. En
2022, es publicà el segon disc del grup, La mar de vides. Tot això, però, ja s’ha
acabat; la fletxa del temps corre imparable, i les estrelles darrere d’ella. Es
pot establir certa analogía —exagerada, ho sé— entre els cossos celestes i
nosaltres. Les estrelles s’ajunten i formen les constel·lacions. Nosaltres
coincidírem en un espai i un temps
determinats i vam formar la constel·lació del 69. Com ha demostrat el telescopi
espacial Hubble, les galàxies vénen del no-res i es dirigeixen veloçment cap al
zero absolut, com nosaltres. I les constel·lacions van perdent estels pel camí,
com nosaltres, perquè la fletxa no s’atura. De fet, els membres de la nostra
generació tenim ja més passat que futur. «Quedarà el nostre record», direu.
Alguns
estels, abans d’extingir-se, emeten un llampegueig la resplendor del qual roman
molt de temps al cel. Em ve al cap el títol de la pel·lícula Nadie hablará de nosotras cuando hayamos
muerto, d’Agustín Díaz Yanes. De molts de nosaltres només parlaran els cònjuges
supervivents, els fills, els amics i, a molt estirar, els néts. Però el record
de gent com Manolo Miralles —Banano
per als seus amics— durarà molt i més enllà del cercle dels més íntims. Perquè
Manolo es dedicà a la creació artística, a la música, nostra i d’altres països de
la Mediterrània. Són inoblidables els discs Deixeu
que rode la roda, Quan el mal ve D’Almansa o Vergonya, cavallers, vergonya,
i seguiran cantant-se himnes com “Tio Canya”, “Lladres”, “Cant de maulets... El
record de Manolo, per tant, serà durador, com el fulgor dels estels. Passaran
els anys i algunes de les seues melodies seguiran escoltant-se.
Si
alguna cosa caracteritza la constel·lació del 69 és la camaraderia, que ens
uneix i ens permet de superar les discrepàncies que susciten de vegades la
pluralitat de creences i la diversitat de punts de vista. Conforme ha anat
avançant el temps, aquesta companyonia s’ha fet més sòlida. Per això, avui, en
assabentar-nos del traspàs del company, tots estem enormement consternats i
deixem totalment al marge altres consideracions. Influïts pel pòsit d’antigues
tradicions, solem desitjar bon viatge, ritualment, a aquella persona que ha marxat
al més enllà. En realitat, el més enllà és l’oblit. I experimentem dol perquè
ens angunia pensar en l’absència i la trajectòria ineluctable de la fletxa.
Tanmateix, si pogués, Manolo potser ens diria: «No patiu perquè me'n
vaja; es mantindrà viu el meu record.»
XIMO CORTS
UN DEL69
Comments
Post a Comment