JOSÉ GÓMEZ IBORRA “ROJURES” IN MEMORIAM II

 

JOSÉ GÓMEZ IBORRA  “ROJURES”

 

Pepito  en Barcelona, any aproximat 1972 de visita al Trofeu Conde de Godó 

Molts companys i companyes del 69 coneguérem a “Pepe Rojures” , a José Gómez Iborra, allà a l’acadèmia del carrer de Sant Vicent.

M’han agradat molt les paraules utilitzades per Rafel Pastor per a donar la raó d’esser del seu malnom: “ “ROJURES”, com amigablement li anomenàvem pel color rosat de les seues galtes”. Una descripció d’allà més encertada seria difícil de trobar. Gràcies Rafel. Una de les altres característiques que tots recordarem era el seu peculiar pentinat: eixa coleta lateral que la passava de costat a costat i, el que no sé si de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta, a mena de “tupé” i que amb la primera ventolina semblava la flama ciri volant com ho feia el fum de l’inseparable caliquenyo que mai l’abandonava.

El Sr. Gómez, com li deia Rafa Tormo al costat de l'editor, tambè acompanyat de Conxin Giner, Vicki Perucho i Merxe Carull en un dinar del 69 de Nadal

Això del caliquenyo tots ho patírem però em sembla que els més perjudicats foren els mosquits que mai varen veure per l’acadèmia.

Per cert no podem oblidar al pati de l’acadèmia. Allà es jugaren memorables partides de pilota i es produïren grans reptes entre tots nosaltres amb els combats del que nomenàvem “mano-media-hombro” perquè sembla que a hores d’ara és un joc molt oblidat. Allà, amb eixos jocs encara podem recordar “meuuuaaaa” quan “el Llarg” corria per la pilota de baqueta o el “falta de burres” de Juanma quan algú donava amb els seus genolls en terra. Eren altres temps.

Tampoc podem oblidar els viatges a Ceuta que es feren a l’acadèmia, viatges perquè uns pocs tornàrem anys després. però ningú pot oblidar el viatge amb el que els del 69 descobrírem Andalusia passant-ho d’allò més bé. Prova d’això són les fotos que a l’arxiu de l’Emili del 69 es conserva: El Lleó al pati dels lleons a l’Alhambra; Quique i Juana al Ferry de Ceuta o l’Eugeni per Marbella passejant” i... quantes coses i fotos més.

L'autor de l'article amb els del 69 en un viatge a Ceuta

Només recorde d’un company que era capaç de traure a Pepe de les seues caselles i aquest no era altre que Eugeni, amb tota la meua estima, "El Xino”. Ell el feia tornar-se boix amb una simple corda i un ferret en obrir-li el “Sis-cents” que tant s’estimava l’amic “Rojures”. O recordes Eugeni? Alguns no ho hem oblidat.

Tampoc voldria deixar de recordar una cosa no massa coneguda de Pepe. La seua passió pel tennis. Ell, amb l’Emili i algun que altre conegut més foren els pioners d’aquest esport a Xàtiva o... caldria millor dir a Novetlè, doncs que jo sàpiga la primera pista de tennis es va fer a l’hort del pare d’Emili, de terra, sense batre i amb algun que altre cudol. Anys després arribarien els “Clubs” i açò es va oblidar.

Pepe amb Saoro, Julia i El lleó entre d'altres

Però tot el que fins ara he contat no hagués sigut possible sense la seua dimensió tant humana com professional: Pepe era una persona molt a prop nostre, molt a prop als seus “alumnes” i... crec que amb els del 69 molt més especial.

Amb Pepe les matemàtiques que ens ensenyaven a l’Institut o al Claret o a les Dominiques es feien més properes. Era com si les tinguérem més a l’abast i això,

simplement, ens donava més confiança i, per què no?. ens permetia anar amb més seguretat el dia que teníem un examen. Era així de senzill o, tal vegada, així de complicat. És realment senzill aprendre una matèria però és vertaderament complicat transmetre eixos coneixements adquirits a altres. Pepe no era catedràtic, ni tan sols era llicenciat, ni mestre. El seu títol: MESTRE de vegades s’aprèn o... més bé s’intenta aprendre però que és impossible arribar a ser-ho si un no naix amb eixa qualitat. Ser mestre és tenir el do, l’habilitat, en definitiva la qualitat de transmetre amb senzillesa, amb naturalitat allò que u sap. Això crec que sí és ser mestre, ser professor perquè, no tothom

L'autor de l'article amb Angelines Chaquet i juana Andrés en el ferry Algecires-Ceuta

 és mestre o professor per molts títols que tinga. És necessari nàixer amb eixe do, és necessari tenir eixa vocació. I Pepe la tenia i va fer molt bon ús d’ella i la prova està amb nosaltres mateix. Per tot això crec, i ho dic obertament, que estem en l’obligació de dir-ho, de manifestar-ho i d’estar orgullosos perquè un dia la seua vida i la nostra es creuaren i el benefici d’eixe creuament, de segur, va ser major per a nosaltres.

J. Ll. Borredà