ALGUNS DELS “69”

 

ALGUNS DELS “69”

 

EN LA NIT DEL VESPRE DEL 5 D’AGOST DEL 1.972

 

 

Fa una estona, hui, 5 D’AGOST DE 2022, al WhatsApp, Fernando Ruiz, ha escrit el següent missatge:

 “Hui fa 50 anys, un grup de joves de Xàtiva va raptar la Mare de Déu i aquesta xa recórrer els carrers de Xàtiva fins les 5 de la matinada. Xavi (DEP), Josep Lluís, Xavi, (Galan), Quique i jo van ser els joves. Hui és el 50 aniversari”

És cert. I si no recorde mal, després de sopar i haver vist de lluny els actes que les autoritats (sempre, ara i sempre... les autoritats) havien preparat per als actes de la Coronació de la Mare de Déu de la Seu a l’Albereda de Jaume I (aleshores Avenida de José Antonio). He dit de lluny perquè sempre la gent del poble tots aquests actes sols veure’ls de lluny, mai a prop.

Doncs bé, al poc de posar-se en marxa la processó que eixia des de l’Albereda (el nom de sempre), ens posàrem a veure-la passar i, després decidírem tornar a veure-la a l’entrada del Mercat, al cantó on es  trobava la Farmàcia de Casesnoves. Des d’eixe lloc veiérem passar tota la comitiva mentre algú de tots, va dir:

- I si agafàrem la Mare de Déu?...

I al poc, la pregunta va trobar varies respostes també com a preguntes:

- Per què no?... 

- I... com ho fem?... 

- Doncs, anem tots a una i els diguem als que la porten que volem portar-la i l’agafem sense que tinguen temps a reaccionar, no us pareix?...

-  Val... primer fer-se amb les andes i... després ja veurem el que fem.

Ja! Però,,, ara mateix o esperem a que es detinga a prop nostre?...

 -  Esperem.

- D’acord - es diguérem uns a altres-. 

 

En acabar de desfilar la gent davant nostre, la Imatge va parar just enfront i, amb ella, també les autoritats que havien presidit l’acte. Sense pensar-ho un moment ú del grup digué: “Ara”. I tots a una anàrem cap a la Mare de Déu.

Efectivament, tot va ocórrer ràpidament, igual que ho havíem pensat i, en un tres i no res, tots nosaltres estàvem alçant el tron que duia la Mare de Déu. Al punt l’abat i alguns membres del Clergue xativí es mogueren i tractaren d’impedir que avançàrem amb ella doncs, semblava que hi havien torns per a dur les andes fins a la Seu,  i això, per a ells és el que calia fer però...  havien fet tard.

Algú va cridar: “La Mare de Déu del poble” “La Mare de Déu del poble”.

 Tot va succeir molt més ràpidament del poguérem imaginar i, la Imatge, més que en andes, volant, no va agafar el camí de la Seu. Va prendre camí cap els carrers i places de Xàtiva.

 Tampoc tardàrem massa en veure a altres companys del 69, com ara Juanma o Carlos, arrimats a les andes que més prompte que tard es veiérem obligats a deixar per a que tothom pogués agafar-les i així portar, això sí, ben a gust, la Mare de Déu.

Nosaltres, junt amb les nostres novies, acompanyàrem tota la nit a la Verge: Des de l’Ardiaca fins a les Cases Barates i des de la font de vint-i-cinc dolls a la Raval, tota la ciutat va ser d’Ella.

Crec que, Fernando i jo, com els nostres companys i com molts xativins que visquérem aquella nit, una nit diferent molt a Xàtiva, recordarem amb orgull aquells moments viscuts. Moments que uns anomenen fervor i altres l’anomenen de diferents maneres segons la seua manera de pensar. Crec que, mentre es respecten, totes i cadascunes d’eixes maneres de veure un mateix fet, són valuoses.

Per a uns, ja que l’acte era religiós es tractava d’un desbordant i autèntic fervor religiós el que es va viure eixa nit. I... recordant les cares... les expressions de la gent.. els crits que, per tot arreu, es proferien en honor a la Mare de Déu  crec que, possiblement,.. siga eixe el millor qualificatiu que es puga donar.

Sí! I també es pot parlar de cert histerisme col·lectiu que uns a altres es transmeteren quan es dona una situació com la que es visqué eixa nit. I... em pregunte: És això mal? Fa mal a algú?  Sembla que no. Que no fa gens de mal. Molt al contrari, crec que en aquells moments, el fet de que la Imatge de la Mare de Déu de la Seu fora del Poble de Xàtiva i que el Poble s’identifiqués amb la seua Patrona va ser, baix el meu punt de vista, fantàstic.

Veure trencat el cosset social de distincions que duen aquests tipus d’actes fent a tothom igual. Només es necessitava per estar ganes d’estar amb la Mare de Déu. Cap altre títol o distinció.

Veure com a ningú li importava quin veí s’arrimava al seu costat per a fer-se un lloc i poder agafar les andes en el trasllat de la Imatge per carrers, places i carrerons i, fins i tot, algú que altre atzucac.

Veure com les persianes s’alçaven i... les portes de les cases s’obrien per ensenyar-li a la Mare de Déu com eren les seues entrades i els seus patis dient-li: - “Mira, mira com vi la gent del teu Poble.”

Veure com persones majors i impedits s’abocaven als balcons plorant d’emoció entre sorpresos i esglaiats per tenir davant els seus ulls la seua venerada Imatge.

Veure com gent que, no sabia el que passava i, s’abocava per un cantó es sorprenia de tenir davant seu la Mare de Déu i es senyava una i altra vegada com si hagués vist una vertadera aparició.

Totes aquestes visions, tots aquests fet feren d’eixa nit una nit inoblidable per a creients i, també per a no creients que es sumaren a, per què no?, la Festa.

   Perquè va ser una Festa una Festa de la ciutat i per a la ciutat. Les cases a les places, carrers i atzucacs, que realment havien sigut les vertaderes protagonistes de la Història de la ciutat i que, durant centenars d’anys només havien vist passar les atzembles i carros buits quan, de matinada anaven cap a l’horta a treballar i de nit tornaven amb els productes que donava una terra fèrtil regada per una immensa xarxa de sèquies que portaven l’aigua que arribava a la ciutat, ara s’obrien mostrant-se a la seua Mare de Déu.

Va ser una nit màgica on, tots, creients i no creients, joves i vells, xiquets i majors, pares i fills, es trobaren junts, sense cap distinció, units per la Imatge de la Mare de Déu de la Seu, en una ciutat, XÀTIVA, que la feren més seua.

 

 

 

                                               Josep Lluis