HONDURES: UNA EXPERIÈNCIA EN PARELLA

 

                     HONDURES: UNA EXPERIÈNCIA EN PARELLA

 

El passat 29 de novembre l’amic Fernando Ruiz, a la Casa de la Cultura de Xàtiva, ens va regalar, i dic “regalar” perquè així va ser. Tinguérem la possibilitat de traslladar-nos, amb ell i per una estona, a unes vivències personals que volia compartir amb tots nosaltres.

A hores d’ara ja sabem que ell, amb la seua dona, Marives, i dos companys de professió, també acompanyats per les seues parelles, estigueren a Hondures realitzant una llavor humanitària que, molts de nosaltres al llarg del temps, en alguna ocasió, hem pensat fer però que mai ho hem fet. Sempre s’ha quedat al calaix d’allò pendent en un llistat de tasques pendents que anem deixant per a més endavant. Així que, les seues paraules, al contar-nos les seues experiències i vivències, també les va fer una miqueta nostres.

La senzillesa amb la que ens va relatar la seua experiència ens va fer més fàcil traslladar-nos al que ell va viure a Hondures i, admirar, encara més, el treball realitzat pel nostre amic.

Mai ningú sap que pot passar el dia de demà i així li va passar al nostre amic al Club Rotary de Xàbia, encara que ell pertany al de Xàtiva. Com és açò? Doncs molt senzill, Fernando des de la seua jubilació viu a cavall entre Xàtiva, Xàbia i València i els qualsevol rotari pot anar a la reunió setmanal de qualsevol altre club, siga de la població o país que siga, on sempre, sempre serà ben acollit

Doncs bé, al Club Rotary de Xàbia s’havien convocat una sèrie de xarrades a les quals va ser convidat ja que en alguna d’elles els contertulians serien metges. Una d’aquestes xarrades tenia com a protagonista una metgessa hondurenya per tal de donar a conèixer quin nivell d’atenció podien donar als malats del seu país en zones una miqueta  marginades.

A la xarrada, la doctora Lesni Fuentes, doncs eixe era el seu nom, els va contar de com era la pràctica de la medecina al seu país i amb que reptes es tenien que enfrontar al dia a dia. Després es va enfonsar en malalties que ací, a l’anomenat primer món, sense estar eradicades, no constitueixen cap problema donat que hi han tractaments eficaços per a controlar cadascuna d’eixes malalties evitant així tant el patiment com les seqüeles i conseqüències de dites infermetats. En canvi, allà, a Hondures, no és que no tinguen mitjans per a tractar-les, és que ni tan sols tenen mitjans per a poder fer una diagnosis correcta i, tampoc tenen la formació adequada per a combatre’l. Una de les malalties que la metgessa va nomenar, per la greu repercussió social que tenia i que afectava a una important quantitat de dones, mares joves que la patien, era el càncer de Cèrvix. Com que Fernando una bona part de la seua trajectòria professional l’ha exercit a la secció d’oncologia, dintre de del Departament de Maternitat de l’Hospital “La Fe” a València, es va sorprendre del que comentava la seua col·lega hondurenya.

Després de la xarrada, Fernando, al debat que es va obrir i que, a més que interessant es va fer apassionat i esclaridor, va rebre molta més informació de la situació sanitària d’eixe llunyà indret que era el sud d’Hondures.

Després de donar per finalitzada la reunió, la doctora Lesni, la metgessa hondurenya es va dirigir cap a ell per dir-li “Doctor Fernando, tiene que ayudarnos porque se nos mueren las mujeres en Honduras por un càncer que es evitable” deixant-lo bocabadat perquè en cap moment se li havia passat pel cap la proposició de la seua col·lega. Més d’una vegada havia pensat en ajudar a gent de l’anomenat tercer món sota el paraigües d’alguna ONG però anar a fer de professor d’altres companys de professió, mai. Sense adonar-se, a poc a poc es va veure embolicat. Sense adonar-se es va veure embolicat en un projecte que la metgessa portava gestant feia temps i ja no calia donar un NO per resposta. Aniria i ajudaria a que els seus col·legues hondurenys pogueren combatre, com ho feia ell, eixa maleïda infermetat que era el càncer de Cèrvix.

Doncs bé, en un tres i no res, Fernando estava totalment involucrat en dit projecte. Però, com ens contava a la seua xarrada, una cosa és pensar el que ú vol fer i una altra molt diferent és com fer-ho i, encara més, com portar-lo endavant i a bon i feliç terme.

Sabia que aniria acompanyat d’altres col·legues que, encara que no els coneixia, de segur que prompte anaven a sintonitzar. I, efectivament, entraren en contacte posant-se a estudiar què instruments i què elements, inclosos alguns medicaments deurien portar. Aquesta era la primera realitat amb la qual es trobarien donat que, allà, a la zona sud d’Hondures, on exercia la seua “amfitriona”, i segons els deia ella mateix, no hi havia res de res de tot allò que pensaven anaven a necessitar. Així que, deurien portar de tot.

Aleshores, i ja acotades les necessitats quedava per veure com tenien que traslladar-se amb aquestes al lloc en qüestió i com fer front a les despeses que tot allò anava a suposar.

La doctora Lesni, com que feia temps que portava entre cella i cella realitzar aquesta expedició, ja havia contactat amb diferents associacions i institucions, per a cobrir financerament les necessitats de diners que portaria aquesta col·laboració.

Bàsicament tres serien les entitats que col·laborarien per a portar a bon fi aquest projecte. Per una part la doctora Lesni, abans d’eixir d’Hondures, havia contactat amb una associació del sud del país, “FONDESUR HONDURAS” que estava disposada a aportar una bona quantitat de recursos financers per a ajudar a dur endavant el projecte. Però aquesta aportació no era suficient i es necessitaven més recursos, recursos que aportarien l’Ajuntament de Màlaga i, com no, el Club Rotary de Xàbia que havia sigut l’organitzador de les xarrades on intervingué la doctora Lesni.

Així que, una vegada acotats tots els elements que anaven a endur-se, i tenint els mitjans per a adquirir-los, començaren a emmagatzemar els elements que necessitarien a Hondures. De tots aquests elements, els més importants, sense cap  dubte, seria l’adquisició de tres microscopis, necessaris per a poder fer el diagnòstic correcte d’allò que havia sigut el motor d’aquesta col·laboració mèdica, el Càncer de Cèrvix.    

En unes poques setmanes Fernando i Marives, amb el doctor Luis Santos, pediatra i que feia les vegades de coordinador, i el doctor Melchor Saez-Pardo es posaren en marxa. El curiós del cas és que els tres metges que anaven a començar l’aventura, doncs d’una aventura es tractava donat que cap d’ells sabia a ciència certa amb què es trobarien en aquest periple, es conegueren, podríem dir, a les portes de l’avió.

Del viatge entre Espanya i Hondures el més complicat va ser traslladar els microscopis. A totes les duanes els guardes volien saber per què i per a què portaven aquests aparells. Tingueren que donar més explicacions de les que pensaven per tal d’alleugerar els tràmits duaners. Però a la fi arribaren a Tegucigalpa.

Allà els esperava la doctora Lesni amb uns companys per a continuar viatge a CHOLUTECA, capital de la província del sud d’Hondures, on tenien previst portar a terme el projecte.

Tan sols començaren el viatge s’adonaren de la manca d’infraestructures viaries. Les carreteres eren camins terrers amb petits solcs i barranquets que feien ballar els vehicles tot terreny que els transportaven. Després d’una llarga marxa, per fi, arribaren a Choluteca, on es trobava l’hospital de referència de la zona.

El primer que havia preparat la doctora Lesni va ser la presentació al col·lectiu de metges de la zona del components de l’expedició i de com anava a desenvolupar-se el treball dels espanyols durant la seua estància a Hondures. Cal posar de relleu, i com una agradable sorpresa, i a una societat més urbana que rural, més de la meitat dels col·legues amb els que treballarien eren dones. , 

En la presentació, i des de eixe primer moment, tant Fernando com els seus companys d’expedició s’adonaren que la col·laboració que estava començant a caminar no anava a ser una visita, un transvasament de coneixement i prou sinó que es veia com el naixement d’una relació que aniria augmentant i consolidant-se dia a dia i que traspassaria la visita d’uns pocs dies allà mateix per a traslladar-se després fins més enllà del Atlàntic.

Però el més impactant que trobaren en eixos primers compassos de la seua estància va ser l’arribada a l’hospital. La doctora Lesni els havia comentat que, més que haver carències, a les instal·lacions sanitàries faltava de quasi que tot. Fernando i els seus companys havien comentat, com ho haguessin fet qualsevol de nosaltres, era que la doctora exagerava però la veritat era que no estaven preparats per a trobar-se amb la trist realitat. No hi havia de res i... per no haver, en alguns dels llocs on tingueren que treballar, no hi havia ni aigua corrent.

La manca de tot tipus de instrumental per a exercir adequadament la seua tasca diària i que a, qualsevol lloc del nostre primer món, era impensable, lluny d’acovardir-los els va donar més força per a començar a treballar amb els seus col·legues hondurenys. Hi havia que agafar el bou per les banys, i així ho feren.

Ja que no hi havia autoclau per a esterilitzar els instruments que anaven a utilitzar en les intervencions que tenien que fer. Marives, com a bona i experimentada infermera, es va encarregar de que tot el material que poguessen necessitar en les intervencions quirúrgiques estigués a punt i correctament esterilitzat. S’adonaren, aleshores, que, amb els mitjans de que disposaven, els metges de la zona poca cosa podien fer. 

Prompte començaren les xarrades per a donar a conèixer què tècniques s’utilitzaven per a diagnosticar el càncer ce Cèrvix i com s’actuava quirúrgicament per a eliminar-lo.

Fins a la visita dels metges espanyols l’única possibilitat de tractar-lo era enviar a la malalta a Tegucigalpa, i allà, en l’hospital general, eliminar-lo. Però per a la població de la zona i més encara per a la femenina, costejar-se un viatge a Tegucigalpa, és pràcticament impensable. Fins a quin punt és així que l’última dona tractada a Tegucigalpa, una jove amb tres fill de tan sols vint-i-tres anys, va ser costejada pels propis sanitaris que l’havien tractat. Tot un desficaci des de la nostra òptica.

Bé, la tasca de Fernando i els seus companys, no es va limitar a l’hospital que els va acollir el primer dia. Es desplaçaren a nombroses poblacions menudes i disseminades en les muntanyes on vertaders herois, doncs això és el que són els metges i metgesses que allà treballen en condicions tan precàries i difícils, exercien la seua tasca. Moltes d’aquestes poblacions no són més que petits llogarets on una barraca té el nom de dispensari pintat a la porta. Poca cosa més. I si a aquests problemes li sumem que, pels camins on tenen que desplaçar-se, i comptant amb un bon vehicle tot terreny, tardes una eternitat en arribar donat que no es pot fer una mitja de més de vint quilometres per hora, aquests, els problemes de tot tipus, es multipliquen.

Els dies passaren ensenyant als col·legues totes les tècniques per tractar no sols el càncer de Cèrvix. També es tractaren altres tipus de malalties. I una qüestió que Fernando remarcava era l’interès que metges i metgessa manifestaven per tal d’aprofitar les tècniques que els pogués transmetre. Ens deia que veure com s’interessaven per manejar correctament els microscopis era de les coses més satisfactòries que ú podia trobar.

Els dies passaren més ràpidament del que volien i prompte va arribar el darrer dia d’estància all’. Començaren els acomiadaments i, com ens va ensenyar a la conferència, foren molt efusius. En aquest acomiadament pràcticament no va faltar cap “alumne” dels que havien assistit a alguna de les sessions que haguessen donat al llarg i ample de la zona del sud hondureny. Ningú volia faltar en aquell moment i tots volien acomiadar-se dels doctors i les sues dones que tant els havien ensenyat. Com deia Fernando “Gairebé ens fan plorar”

Si l’anada cap a Hondures va ser, en certa manera amb un nerviosisme més que evident, la tornada va ser més tranquil·la. La tranquil·litat que arriba amb la satisfacció del treball ben fet, dels objectius coberts i a més a més el fet d’haver deixat enrere un grapat d’amics als que no oblidaràs mai-

Unes setmanes despès vaig coincidir amb Fernando i li vaig fer una pregunta: Què saps i, com lis va als col·legues d’Hondures?. Saps alguna cosa d’ells?. La resposta va ser ràpida i contundent: TOT. Ho va dir amb satisfacció i... no era per a menys.

Els contactes havien sigut pràcticament diaris. Em va ensenyar un grapat de fotografies i vídeos del que els “seus alumnes hondurenys” estaven fent. La tasca era encomiable. Em va dir que lluny d’oblidar-se cada dia parlava mitjan el  mòbil amb un o altre, es transmetien informació i així s’adonava dels avanços que anaven fent enllà. Hi havia una total col·laboració i la relació amb ells augmentava diàriament. Em deia que la satisfacció de veure els avanços que feien i les ganes d’aprendre que tenien ara que tant la distancia com la diferencia d’horari convidaven a una relaxació en les relacions, no l’havia experimentat mai.

Aprofundint una miqueta en tot el que va significar per a Fernando aquesta experiència m’agradaria poder transmetre en unes poques línies les seues paraules. Primer caldria ressenyar que els metges, dones i homes d’un país on la sanitat pública està a anys llum del de la vella Europa, li feren veure que l’esperit del jurament d’Hipòcrates seguia més que viu. Que es necessita tenir una vocació molt especial per a treballar, sense cap horari i amb unes condicions, de vegades fins i tot, dolentes i  primitives, com ho feien ells. Que, a sovint, l’única contraprestació que tenien era un somriure, un somriure d’agraïment per l’atenció rebuda, que no ompli la butxaca però sí l’ànima. Que la satisfacció del deure complit és, de segur, més important que la minuta més gran imaginada.

Em deia també que cada dia, sense adonar-se, estava pendent del mòbil per si el cridaven des d’enllà l’oceà amb alguna consulta. Una consulta que cada dia havia anant fent més seua i que, com aquells companys llunyans, un somriure era la moneda més important.

Gràcies amic, gràcies per haver fer-nos veure que, en un món cada vegada més deshumanitzat, encara hi ha moltes persones que creuen que aquest es pot canviar. Que encara podem deixar enrere els rancors, les enveges, l’avarícia i la cobdícia que ens enverinen i canviar-los per un dia a dia viscut amb humanitat, companyonia i estima i així, en acabar cada dia, poder alçar els ulls i, amb un somriure als llavis dir-nos: “Bona nit, demà serà un bon nou dia”.

 

 

                XÀTIVA, GENER DEL 2022  

                                                      

                                                                                J. Ll. B.