SIMEÓN VIDAL BENAVENT

 

No t'hem pogut fer un comiat decent

 

Fa quasi tres mesos, faltà Simeón Vidal, membre de la promoció del 69, company a les aules

del Josep de Ribera. Era nascut al Tossalet, pedania de Rafelguaraf, però la seua família passava temporades llargues al Pla de Corrals. Alguns i algunes el recorden com a company de pupitre o membre de la "tuna" de l'institut. Tenia 68 anys. Era, des de feia temps, un malalt crònic. Patia, entre d'altres diverses xacres, algun tipus de trastorn mental. Fins ara, la seua mort havia passat inadvertida; estava intern a la residència Novaedat, que no permetia visites des de les darreries d'octubre, perquè experimentava un brot de coronavirus. Sembla que Simeón va patir la covid-19 de manera asimptomàtica. Però la causa immediata del seu traspàs fou alguna complicació després d'una operació de maluc. La notícia tardana del seu òbit, que em va donar ma mare divendres passat, em suscità tristor i un cert neguit. ¡Una més de tantes morts solitàries!

 Simeón estudià el batxillerat de ciències. En acabar Preu, es matriculà a la Facultat de Ciències, a la Universitat de València, però abandonaria la carrera. Sempre havia tingut gran

afició a la guitarra. També s'integrà en l'estudiantina de la facultat. Un dels seus laments era no haver-se matriculat al conservatori. Havia après a tocar l'instrument de manera autodidacta. El vaig retrobar fa uns tres anys a Novaedat, durant una de les visites a ma mare. Simeón em va dir: «Jo et conec a tu.» Efectivament, ens coneixíem. Havíem compartit aula quan estudiàvem Preu. Em féu un repàs dels vells temps. Recordava bé el nom de quasi tots els companys i les companyes de promoció. Des d'aquell primer retrobament, el veia totes les setmanes, sempre que anava a Novaedat per a estar-me amb la mare. Simeón era solter. El seu rostre s'il·luminava quan em detectava pels espais del geriàtric. «Hola, Ximo. Quines ganes tenia de vore't.» I començava una estona de xerradeta. No tenia família directa. Només rebia visites esporàdiques d'una neboda.

 

Ell sempre tenia a mà la guitarra. Interpretava tota mena de gèneres: balada, bolero, romança

popular... Sentia predilecció especial pels cantautors, nostres —Raimon, posem per cas— i hispanoamericans. Cantava composicions de Quilapayum, Víctor Jara... Congenià amb el meu germà Lluís, que també es guitarrista. Simeón estava molt interessat per l'actualitat política. Simpatitzava amb l'esquerra, sobretot amb els socialistes. Em preguntava per les possibilitats de formar govern després de les dues darreres eleccions. El company traspassat era persona atenta; quan dúiem minuts de conversa, s'acomiadava. «Et deixe perquè pugues parlar amb ta mare.»

 

Emilio, Damián i altres companys recordaran que Simeón estigué a punt de participar en els diversos actes del nostre cinquantenari. A última hora, ens digué que no tenia ànims per a eixir de la residència. El sendemà de celebrar l'efemèride, li vaig portar un exemplar de Levante-EMV i tots els recordatoris que s'havien fet per a l'ocasió (cartell, bosseta amb serigrafia, clauer i díptic de l'exposició a l'entresòl de la Casa de Cultura). Es posà content. Vaig continuar veient Simeón totes les setmanes fins a l'arribada de la pandèmia per març de l'any passat. Amb les ordres de confinament, ¡fosa en negre! En estiu, s'autoritzaren de nou les visites a Novaedat amb moltes limitacions. En una de les meues estades a la residència, vaig parlar per última vegada amb el company desaparegut. En octubre, tancaren per segona vegada el centre geriàtric.

 

En fi, no t'hem pogut fer un comiat decent, amic. Els condeixebles i la colla d'amics i amigues de promoció a penes t'hem dedicat uns breus moments d'evocació. Com deia Juan López Gandía fa pocs dies, acomiadant-se d'altre protagonista de la nostra joventut compartida, tu també mereixes figurar a l'escena final d'Esplendor en la yerba, la magnífica pel·lícula d'Elia Kazan. Memorar els temps daurats ajuda a oblidar etapes més grises. Adéu, Simeón. Descansa en pau.

XIMO CORTS