El proper divendres dia 11 de desembre a les 19,30 en el Gran Teatre de Xàtiva l’Associació
Esportiva Murta commemorarà el cinquantenari
de l’eliminatòria que va disputar l’Olímpic contra el Siero per
dilucidar quin dels dos equips jugaria a
l’any següent en categoria nacional. Pepe G. Vela, company, amic i organitzador
de l’esdeveniment em va convidar a col·laborar, ací teniu el resultat. El fet
de publicar l’article en aquest bloc es senzillament perquè en l’Olímpic jugava
un xaval de Xàtiva -Gonzalio Navarro- casat amb la nostra companya Conxin Giner.
Quan eren dels millors
Hi ha fets polítics, socials, culturals i esportius que romanen en la memòria col·lectiva dels pobles. A Xàtiva, un esdeveniment que tot bon aficionat al futbol de certa edat recorda és l’eliminatòria contra el club asturià Siero l’any 1971. En una època que eren poques les diversions que podien gaudir els ciutadans, el futbol es convertia era una vàlvula de fuita on anar cada diumenge.
L’Olímpic hi havia tingut uns anys d’esplendor al començament de la dècada dels seixanta del segle passat quan s’havia proclamat tres vegades consecutives campió de la tercera divisió grup nové i hi havia perdut sengles promocions d’ascens per a pujar a segona divisió davant el Màlaga, Manxego i Nàstic de Tarragona. Aquell Olímpic hi havia encisat a molts seguidors del futbol i fins i tot, el diari Marca havia arribat a comparar-lo amb Real Madrid de les copes d’Europa, hi havia pegat un pas enrere baixant a categoria Regional la temporada 1967-68.
Així doncs, l’eliminatòria contra el Siero, era per a tornar de bell nou a la categoria nacional. En aquells anys, el futbol regional mobilitzava a molta més gent que en l’actualitat. Era un dels pocs esports que estava a l’abast de quasi tots i dels pocs que practicava la joventut. La seua presència en la televisió era pràcticament testimonial, un pocs minuts al final del noticiari i un partit setmanal, el diumenge a les huit de la vesprada. Per tant, si volies veure futbol, havies d’anar al camp i aquest sempre estava de gom a gom.
Els xiquets coneixien a Claramunt, Sol i Valdez, els ídols d’un València Campió pels cromos, els periòdics i les emissores de ràdio. A la majoria de cases encara no hi havia arribat la televisió. Els futbolistes no eren tan mediàtics com ho són hui en dia. El futbol local tenia el seu espai i era motiu de conversa en els bars, en les terrasses, els casinos de les societats musicals o de caçadors, en les tertúlies dels banquets de l’albereda o en els esmorzars en els llocs de treball.
Encara recorde amb quina cara d’admiració mirava a jugadors com Escudero, Sarrión, Rosello en la meua adolescència, més tard a Verger i el “guant” que tenia en el peu esquerre i ben acompanyat per Frigols i Olivella. Els Rexarch, Amancio i Luis Aragones quedaven molt lluny i no se’ls tenia en un pedestal com tenen ara els nostres joves a Cristiano o al Messi.
Malauradament, tot això ha passat, les xiquetes i els xiquets són del Barça o del Madrid, i els equips locals estan en un segon pla, gràcies entre altres coses a «l’inestimable ajuda» dels grans grups de comunicació i d’una lliga de futbol professional que ha posat per damunt els interessos econòmics als emocionals o esportius, tant se val.
Hui els més menuts no coneixen als jugadors de l’equip de la ciutat i els socis han deixat en mans d’un grup estranger la gestió del club, persones alienes als sentiments i les emocions que s’han transmet de pares a fills, però als que hem d’agrair que almenys ens ajuden a mantenir a l’equip de la ciutat amb certa dignitat.
El nostre Olímpic que militava en categoria regional es va veure beneficat l’any 1970 quan la Federació Espanyola de Futbol introdueix una reforma estructural que afectava a tots els equips des dels professionals als aficionats. Aquest fet va fer que l'Olímpic i altres equips capdavanters de la Regional, passaren a inaugurar una categoria superior: la Regional Preferent.
Per afrontar la temporada 1970-71, l’equip de Xàtiva comptava amb una plantilla formada per molts jugadors procedent del juvenil (almenys nou d’aquests xiquets participaren en aquell equip que aconseguiria l’ascens), del qui treia “petroli” l’inoblidable Francisco Coloma, un home capaç d’anar poble per poble de la comarca a reclutar xiquets. Paquito, que era com el coneixien tots en la ciutat, era un home que no escatimava ni hores ni diners quan es tractava del seu juvenil. Pagava de la seua butxaca els taxis als xavals per a poder acudir als entrenaments, els comprava les botes a aquells amb menys recursos, i a més a més, els convidava, i no poques vegades, a tots els membres de l’equip a berenar a "El Club Nàutic". Aquesta implicació de Coloma va fer que es consolidarà durant molts anys un equip juvenil de referència en tota la Comunitat. Aquest entrenador, a més de la formació esportiva que donava als juvenils, anava més enllà, aportant-los unes nocions i uns valors per a desenvolupar-se com a persones, tal com recordava anys després en un article Saoro Verger. Molts són els joves que gràcies als “oficis” del bo de Paquito encausaren el seu futur. Valguen aquestes lletres com un xicotet i merescut homenatge.
Com la meitat de plantilla era de Xàtiva o de la rodalia, «les dietes» que cobraven els jugadors no eren massa grans. La qual cosa abaratia en molt el cost de la plantilla. A tall d’exemple, i per saber que costava aquell equip, hem de dir que el salari interprofessional l’any setanta era de 3600 pts, el que hui en dia serien 21,6 €. L’Olímpic era un equip aficionat i després d’entrevistar-me amb diversos jugadors, podria afirmar que els salaris mensuals que cobraven els jugadors oscil·laria entre 1000 i 2000 pts, és a dir entre 6 i 12 € actuals. Segurament el salari més alt el cobraria l’entrenador, que era home que havia entrenat en primera divisió. L’any següent, l’equip ja tenia una estructura més professional i els jugadors van vorer augmentar considerablement les fitxes, cobrant fins i tot pel banc, a través d’una llibreta d’estalvis en el Banc Atlàntic.
Deixant a banda els diners, en aquestes converses amb els membres de la plantilla, el que més m’ha arribat és que tothom ha coincidit amb les ganes que li posaven i el compromís col•lectiu amb què jugaven. Des d’aquells anys fins hui perdura l’amistat que es va entaular en un camp de futbol. Molts d’aquells jugadors encara es reuneixen al voltant d’una taula, fan llargues tertúlies on parlen de la realitat quotidiana de cadascú i sempre hi ha un instant per recordar amb enyorança les experiències de la temporada de l’ascens a tercera.
Però, tornen a la temporada que ens ocupa, aquesta va començar el 6 de setembre de 1970 i va acabar el 29 de juny de 1971. La fase regular va finalitzar amb el Benicarló en primer lloc, campió i que ascendia directament a tercera, seguit de l'Olímpic, subcampió i que havia de guanyar-se el dret de jugar en categoria nacional en una eliminatòria contra un equip de tercera que havia quedat en els últims llocs del seu grup per dilucidar qui dels dos jugaria la temporada següent en la tercera divisió. Els nostres veïns de l'Alzira es va quedar sense possibilitat pujar de forma directa ni promocionar; en quedar tercers. Les casualitats de la vida, van fer que a la temporada següent l'Olímpic desplaçat al grup andalús quedara en 15é lloc i va repetir promoció, en aquest cas de permanència contra l'Alzira. Va retenir la plaça de tercera amb dos gols de Juano i i un gran partit de Franquito, al que li van esgarrar tres camisetes en tractar de frenar les seues internades per la banda els contraris alzirenys Tatay i Torrentí.
A pesar de ser el campió el Benicarló, l’Olímpic semblava el millor equip d’aquella Regional Preferent, Tant és així que en els dos enfrontaments directes entre els dos equips, els van guanyar els de la Costera. En la primera volta, 2-3, data el naixement d'un duel electritzant entre un central veterà del Benicarló, Gamir i un jove Juano que perduraria en el temps. En la segona volta, que va coincidir en diumenge de Pasqua en horari matinal, amb un oratge infernal i amb una afició entregada, l’Olímpic va guanyar amb un solitari gol de Juano.
Pel que fa a l’entrenador d’aquell equip era Rogelio Santana "Lelé", un gallec que havia jugat en el València en els anys trenta i quaranta del segle passat, aconseguint dues lligues i una copa, i que arribaria a Xàtiva per la seua amistat amb altre gallec, José Rielo. Amb les meues converses amb Juano, Franco i Gonzalo Navarro, la primera imatge que els ve al cap del “Míster” és que “era un home molt major”. Lelé, aleshores, tenia uns seixanta anys i venia d’entrenar equips com el Mestalla, Huesca, Granada, Llevant, Atlético Tetuan, Ceuta i Ontinyent, tots ells en segona divisió, i al Deportivo de la Corunya en Primera. Pertanyia a l'escola d'entrenadors tipus “Molowny” o el que podíem anomenar com a alineadors. Cada jugador sabia el que havia de fer en el camp, i el «Míster» és limitava a preparar-los físicament durant la setmana i, el diumenge a fer l’alineació. Del bon caràcter de Lelé parla el fet que més d’un jugador s’atrevira a suggerir-li alguns canvis tàctics i aquest els acceptava de bon grau.
El rival en aquella eliminatòria, el Club Siero és un equip històric de la tercera asturiana, de la localitat de Pola de Siero, un poble situat entre la capital del principat Oviedo i Gijón, que va acabar la temporada regular en 15é lloc en la classificació del corresponent grup de tercera divisió i per tant hi havia de disputar una eliminatòria amb un equip de la Regional Preferent, per a no perdre la categoria.
El sorteig decideix que el primer partit fora a Xàtiva, els jugadors locals es concentraren al balneari de Bellús, lluny del soroll de la ciutat. L’hotel estava situat en un emplaçament privilegiat en plena natura i rodejat de pins on gaudien de la tranquil·litat necessària per a afrontar el primer partit. L’encontre es va celebrar en una Murta completament abarrotada de gent, i als finals dels noranta minuts el marcador assenyalava un dos a zero per als locals amb gols de Ramon i Sierra que aparentment deixava molt encarrilada l’eliminatòria.
Divendres següent, l’expedició de l'Olímpic carregada d’il·lusió havia de marxar cap Astúries amb autobús. Junt amb la totalitat de plantilla, viatjaven el president Amadeo Pla, el secretari tècnic, Tomàs Vinaches, el metge Augusto Ballester, alguns directius i alguns mitjans de comunicació amb destinació a Medina de Rioseco (Valladolid) on dormirien la primera nit perquè el viatge no es fera tan pesat. En aquells anys, les carreteres solien estar en mal estat. No hi havia autovies, ni molt menys autopistes i els vehicles no tenien aire condicionat. Per tant, fer un viatge tan llarg no ajudava a arribar amb les condicions més optimes de descans i relaxació que es requeria per preparar correctament la segona part de l’eliminatòria. El dissabte, vespra de partit, l’equip arribava a Aviles on quedava concentrat.
El diumenge, es va jugar el partit en el Luis Miranda, l’antic camp de futbol de Pola, que va desaparéixer l’any 2006 i de trist record per a moltes persones de la conca minera asturiana, ja que va ser construït en els anys quaranta del segle passat pels presos polítics de franquisme.
Lelé fidel als seus principis de "laissez faire" , es va limitar a posar l’alineació en la pissarra i arengar als jugadors donada la importància del partit: “A luchar y ganar ". Per descomptat, que allò de fer una xerrada tècnica no estava en el seu manual.
Els jugadors de Xàtiva, recorden que el camp tenia un terreny de joc totalment irregular amb boges altes que propiciaren que el baló circulara com un “conill per la muntanya” i que fora pràcticament impossible el seu control perjudicant l’equip més tècnic, que en aquest cas era l'Olímpic . A banda d’això, el mal estat de la gespa va causar lesions musculars. Entre els damnificats va estar Franco, un dels puntals i possiblement el jugador més desequilibrant d’aquell equip, que va de ser substituït.
El partit va acabar amb el mateix resultat que en Xàtiva. L’equip local va ser superior i va comptar amb la inestimable ajuda de l’afició local. Molt animosa però també molt respectuosa amb els de la Costera. L’Olímpic va disposar d’algunes oportunitats, però va acabar demanant l’hora per jugar-se l’ascens a tercera en un tercer partit.
La Federació Espanyola va decidir que el partit de desempat fora en Valladolid, en l’antic José Zorrilla. Es jugaria dimarts següent, la qual cosa trencava tots els plans dels de Xàtiva. Per una banda, els pressupostaris, la directiva va haver de posar diners per a poder pagar el desplaçament i l’estança en la capital del Pisuerga. I per altra banda, els personals, hi havia jugadors que havien de treballar dilluns, i altres que estaven fent el servei militar i havien de tornar al quarter. Gràcies als bons oficis del secretari tècnic, Tomás Vinaches, tots aquests problemes quedaren en una simple anècdota.
Així doncs, tota l’expedició es va desplaçar a Valladolid. Els jugadors portaven més de 1100 quilòmetres a l’esquena, sense els recuperadors que tenen hui en dia els equips professionals i sense un metge especialista com era el traumatòleg Joaquim Vila, qui per raons laborals s’havia quedat en la capital de la Costera. Aquest home, també és d’aquells que la ciutat està en deute per la seua llavor filantròpica en molts esportistes de Xàtiva i de la seua comarca.
Tanmateix, el míster Lelé, home conegut en el món futbolístic, va recórrer als contactes i va aconseguir que el massatgista del Real Valladolid, aleshores equip de segona divisió, ajudarà als jugadors de l’Olímpic a recuperar-se i poder afrontar en unes condicions òptimes la final. Fins i tot, el “punyal” Franquito va millorar i va estar en condicions de jugar uns quants minuts en el partit decisiu..
El dimarts, 29 de juny de 1971, l’Olímpic eixia al José Zorilla, amb un equip més batallador que el que havia jugat en Pola. Lelé deixava fora de l’alineació titular al mitjà punta ofensiu que era Serra i a José Franco, per problemes musculars, com ja hem esmentat abans. En la grada alguns seguidors arribats de Xàtiva i en la ciutat milers de transistors connectats a Ràdio Alzira, esperant que el locutor Vicente Pérez cridarà “Gol de l’Olímpic”.
Des d’un principi i segons la crònica de l’Agència Mencheta “el Olímpico se adueñó desde un principio del centro del terreno, sobretodo, trabajó con enorme garra y fe suficiente para inclinar la balanza a su favor”. El primer temps va finalitzar amb l’empat inicial i en el minut 37 de la segona part, els de Xàtiva van fer el gol que es donava la victòria. Cinquanta anys després, el bo de Franquito, que havia entrat la segona part ho relata així: "Fermin m'envia un baló a un tros de l'àrea gran. Vaig anar de cara al defensa i el vaig driblar i me la vaig tirar llarga, el segon defensa tampoc va poder fer res, centre la pilota i estava Juano al primer pal i obri les cames i deixa passar el baló, darrere estava Serra, que tampoc toca el baló i ja en el segon pal Sierra en l'esquerra marca. Li vaig dir a Juano no t'has atrevit, eh?”
 |
| Gonzalo Navarro |
Una vegada acabat el partit, amb una alegria desbordant i les consegüents abraçades entre jugadors, directius i alguns pocs aficionats, a la directiva se li plantejava una disjuntiva: tornar en l’autobús directament a Xàtiva amb el que l’equip arribaria de matinada i no podien celebrar-ho amb els aficionats que els esperaven a la ciutat o fer nit en Valladolid, en un hotel i tornar l’endemà. Els directius ja havien fet un gran esforç pagant l’estança de l’equip en Valladolid prèvia al partit i les butxaques ja estaven escamades. Per tant, es va optar per una solució salomònica, viatjar fins a Madrid, passar la nit en blanc passejant per la capital i tornar de dia.
Les hores a Madrid es van fer eternes. Els jugadors estaven desfets després de l’esforç i d’estar cinc dies fora de casa, però, les penúries havien pagat la pena. Aquell grup de xavals havien fet història. La majoria havia defensat l’escut de l’Olímpic des de juvenil i ara tornaven a l’equip gran a categoria nacional. A primera hora de la vesprada, d’aquell dimecres, 30 de juny, arribaven a Xàtiva. En Almansa ja hi havia aficionats esperant-los i en caravana, fent sonar els clàxons dels seus vehicles van acompanyar l’autobús fins a la capital de la Costera, passant per meitat dels pobles de la comarca
Aquesta heroïcitat, s’ha recordat moltes vegades en les grades de la Murta. I l’empremta d’aquells enfromtaments també ha quedat en terres asturianes. Als anys huitanta José Manuel Vigil “Malcorne”, un entrenador de diversos equips de tercera divisió asturiana fundava una escola de futbol en la seua localitat natal Pola de Siero amb el nom d’Olímpic de Siero
Eren altre temps, però no hem d’oblidar que el nostre Olímpic ha estat durant molts anys la societat civil més important de la ciutat. I tan sols fa set anys en què més de dos mil xativins i xativines viatjarem a Madrid a veure el nostre equip. Totes i tots ens omplirem d’orgull quan vam veure l’autobús de l’Olìmpic comandat per Miguel Borràs junior i el Mister Toni Aparicio baixar per la Castellana. Hui a poc a poc la gent s’ha anat allunyant de l’equip i cada vegada som menys els qui baixem cada diumenge a la Murta. Ara que tots ens recorden del Raimon i del seu llegat a la ciutat, no estaria malament que en recordàrem d’aquells versos que ell cantava que deien que qui perd els orígens perd la identitat, ja que malgrat les opinions d’alguns, l’Olímpic també és patrimoni de la ciutat, i per tant, part d’allò que ens identifica com a poble.
Volia agrair als amics i exjugadors de l’Olímpic : Adelino, Franquito, Gonzalo , Juano i Pepito Vázquez la informació aportada i les llargues converses sobre futbol. Vos he de confessar que he gaudit com un xiquet. També a l’amic Rafa Calatayud, exjugador del Carcaixent, la seua inestimable ajuda . I a Cèsar Pla, el suport documental i el “carinyo” que m’ha donat animant-me a fer aquest article.
Comments
Post a Comment