UN VIATGE EN EL TEMPS
Records
Des de sempre, gairebé
tots, hem pensat viatjar en el temps. Crec que forma part de la condició humana,
que sempre ha estat en nosaltres, que igual ens hagués agradat tornar enrere i
canviar alguna que altra cosa. Hem viscut sempre pensant en l’endemà, en
intentar endevinar com seria el nostre futur i, poques vegades ens hem posat a
pensar que el futur s’escriu en el present i sempre, sempre, està condicionat
pel passat. Deixem, doncs, el futur amb
una incògnita. Que cadascú se’l imagine com millor li semble.
Axí i tot, tots, alguna
vegada, hem pensat: “si tornés a viure aquest moment o... aquest altre, no
hagués fet el que vaig fer i actuaria d’una altra manera”. I, mentalment,
tractem de fer-nos una idea de com hagués sigut la nostra vida des d’eixe
moment. No deixa d’ésser una il·lusió i, nosaltres uns il·lusos. Il·lusos donat
que, qualsevol canvi que haguéssem fet en un moment determinat de la nostra
vida, també hagués implicat un canvi en el comportament dels que, en eixe
moment, i també en el futur, haguessen estat al nostre voltant i, la nostra
vida no hagués sigut com estàvem pensat que hagués sigut. Cert! Hagués sigut
d’una altra manera que, de segur ni ho pensem. Tot un desgavell. A Déu gràcies no podem viatjar en el temps i,
per això mateix, no podem canviar res del que ha sigut. Acabaríem bojos i desballestats.
Ara bé, el que si
tenim és la capacitat de la memòria i, mitjançant aquesta, sí podem saber el hi
hem fet i, enfonsant-nos en ella podem traure records que creiem perduts,
oblidats, i així tornar a viure moments ja passats.
De segur que no
podrem canviar cap esdeveniment passat però, en retrobar-nos amb ells, de segur
que sí podrem saber una mica més qui som ara i com hem arribat a aquest moment
de la nostra vida. Tots, sense cap dubte, som història viva de la nostra pròpia
vida i no de la d’un altre. Som qui som pel que hem sigut i hem fet en cada
moment i... de vegades, enfonsar-se en els records ,recordar tot allò que hem
fet, ens pot portar, sense dubtes, a ser viatgers en el temps.
He tractat,
personalment, de tornar al passat, de buscar en la memòria els records d’un
temps, ja passat, que mai més tornarà. D’un temps, del que ja han passat cinquanta
anys i en el que, tots nosaltres, deixant enrere l’adolescència, despertàvem a
una nova vida. Una vida que se’ns obria davant un horitzó que, aleshores ens
semblava infinit i on, davant nostre, es mostraven milers de sendes ens
convidaven a enfonsar-nos per una d’elles. Tots sabíem que cadascuna d’aquestes
sendes era diferent, que ens portaria per camins diferents a llocs diferents,
que teníem que triar-ne una i que mai podríem desfer el camí ja fet.
Per què dic açò?
Doncs perquè pensava en fer un relatar, com un espectador que veu una
pel·lícula al cinema i després la conta, dels esdeveniments que, al llarg
d’aquells 1968-1969, es produïren a l’Institut i, encara que poc, acostar-me als
dels “Padres”. Però a les poques línies
de començar m’he adonat que eixe no era el camí per contar el que volia. M’he
adonat, cabussant entre els meus records, que el relat deuria fer-lo des d’una
òptica més personal. Jo sóc com sóc pel que he sigut en la vida i, en gran part,
eixe temps del que parle em va marcar a foc, com crec que va marcar a tots i
cadascú dels que formem part d’eixa generació. Eixe any, el que va discórrer entre
la tardor del mil nou-cents seixanta-huit i la del 69, encara que va passar com
un hàlit, com un bufit, va ser molt important en les nostres vides. En eixe
temps començarem, en certa manera, “a pensar”, a adonar-nos que la vida era més
que un joc, a començar a veure com de complexa era la societat que ens envoltava,
a buscar el per què eixa societat era com era, a prendre consciència de la
realitat social i, sense adonar-nos fer un judici, cadascú per ell mateix,
d’eixa realitat. En eixe temps, també sense adonar-nos, assentàrem les bases
del que volíem ser en aquesta societat, d’allò que volíem o no millorar, d’allò
que ens beneficiava i no volíem canviar i d’allò que ens perjudicava i, com
fóra, hi havia que canviar. Tots nosaltres, d’una o d’altra manera, prenguérem consciencia
però també, tots, d’una o d’altra manera, i de formes molt diferents
reaccionàrem a eixa pressa de consciència i, prenguérem, també, una posició
que, a sovint, ens ha acompanyat fins aquests dies.
Però pot ser que
el més important del que per aquells dies ens va marcar fóra l’amistat. Eixa
paraula màgica que, sense que podem saber ni com ni per què, vincula uns éssers
humans amb altres. La vertadera amistat surt i quan surt ho pot fer entre allò
que algú anomena ànimes bessones, entre els que tenen opinions semblant en uns
temes i divergents en altres i inclòs entre aquells que tenen maneres de pensar i actuar ben diferents. És
un misteri del que ningú mai ha sabut com es dona i per què. El ben cert és que
l’amistat, quan es dona de veritat, uneix i, generalment, no mor pel temps.
Doncs açò,
l’amistat que, aleshores, conscientment o inconscientment va nàixer entre
nosaltres, crec que, amb tota sinceritat, és el llegat més preat que hem tingut
mai. Els companys, transformats per les vivències d’eixos dies en amics, és un
dels tresors que més cal conservar davant una societat que, per desgràcia, cada
vegada és veu més impersonal i individualista. Una societat mancada d’uns valors
que, com l’amistat o la tolerància, nosaltres hem tingut la sort d’adquirir i
conservar i així poder gaudir d’ells però sense oblidar que tenim l’obligació de
retornar-los, multiplicats, a la societat.
Parle d’aquestes
amistats perquè, amb elles he anat creixent i maurant com a persona agafant o rebutjant
aquelles idees, converses, fets i maneres d’actuar de tots eixos amics. Ha
sigut molt important eixe contacte mai perdut. Pense que, jo, igual que crec
que els pot passar a altres companys, sóc qui sóc, sóc com sóc i... entenc la
vida en aquesta societat nostra d’una manera determinada per aquestes amistats.
Amistats sorgides, en un temps molt efímer perquè va passar massa apressa. Un
temps, un any, que transcorre entre les tardors del mil nou-cents seixanta huit
i del 69. L’any dels del 69.
Del 68 al 69
Jo venia d’un
internat, una mena de col·legi on, des de que t’alces fins a que el gites tens
els temps marcats. On, en certa manera, perds la identitat ja que, pertanys a
un grup i el propi grup, segrestant la teua individualitat, et fa perdre la
capacitat de fer una cosa diferent més enllà del que fa el grup. En una
paraula, perds la capacitat de fer allò que t’agradaria, de fer el que et
donasse la gana.
Al tenir els temps
marcats, al saber el que pertoca fer a cada instant et resta capacitat de
decisió i, aleshores et deixes portar. Què altra cosa es pot fer?
Poc més perquè, a
més a més, les relacions entre tots i cadascú dels membres del grup, essent i
tot interactives, i donat que no són escollides per ú mateix, no són lo fortes
que deurien ser i el cercle personal de cadascú es redueix notablement. No vull
dir en açò que no es facen amics, que no es creen vincles que perduren en el
temps, no. El que vull dir és que, donat que no es possible escollir el grup al
que pertànyer i a que aquest tampoc és massa nombrós, les possibilitats
d’envoltar-te per individus de diferent pensament en el més ampli sentit es
redueix considerablement i, per tal cosa, el cercle personal, on compartir en
un major grau idees, valors i vivències queda visiblement constret.
El meu cercle, a
l’internat evidentment girava al voltant dels companys que eren de Xàtiva
(Quique, Ramón...) i uns pocs més.
Els dissabtes que
ens deixaven eixir, junts, veníem a Xàtiva fins al diumenge de vesprada en que
també, junts, tornàvem a l’internat. Evidentment, el estar a prop totes les
dies de la setmana des del matí a la nit va fer possible que els llaços
d’amistat i companyonia, en aquests anys, anaren creixent i... fins i tot
continuaren fent-ho fins a l’actualitat.
A Xàtiva, quan
estàvem, formàvem part d’una colla més ampla (els companys de la infantesa) on
es trobaven Toni, José Juan, Fernando, Benjamín... amb els que jugàvem i, de
quan en quan, corrien la Costa del Castell o les covetes i penyes del Vernissa.
Sobre la qualitat
de l’ensenyança no vull parlar donat que triomfs i fracassos no són privilegi
de cap centre d’estudis. Més bé crec que, en cada estudiant, el seu entorn
personal, les seues facultats, l’estat d’ànim i un grapat de coses més,
influeixen en el seu rendiment escolar. Un “mal” estudiant, canviats alguns
dels paràmetres esmentats abans pot convertir-se en un estudiant brillant i
viceversa. Tot és possible.
Doncs bé, l’estiu del 1968, i després d’haver
bregat algun que altre any per tornar a estudiar a Xàtiva ho vaig aconseguir.
Faria el sisè curs de batxiller a Xàtiva. Aleshores quedava per triar on ho
faria. Dues eren les alternatives: Claret o Institut. Al Claret estaven els
antics companys que he esmentat abans, tots coneguts des de les primeres lletres.
A l’Institut, quasi que tots desconeguts. De fet només coneixia als dos Carles
(Martí i Sanchis Bordera) i tenia un record bastant viu de la meua infantessa
amb el meu veí Damià. Al final em vaig matricular a l’Institut i crec que, en
part, ho vaig fer, quan a casa em donaren a triar, perquè estava fart de
sotanes. Les havia vist, al meu voltant, massa anys.
El claustre
Encara hui recorde
el primer dia de classe. Jo, amb el meu uniform nou, amb la seua corbata
ratllada i el brillant
escut a la butxaca de l’americana estava més nerviós que
un flam ballant un merengue. Tot era nou, desconegut. La classe, entrant al
pati de l’esquerra, davant la font, la
que, al centre, la porta mirava cap al Castell.
Jo observava i em
sentia observat. Supose que molts es
preguntarien: Qui és aquest? D’on ve? Com
serà? També jo em feia eixes preguntes cada vegada que em sentia observat i observava.
La curiositat era recíproca.
Eixe mateix dia
vaig conèixer al que seria el meu company de
pupitre tot l’any (davant, mirant
l’encerat, al cantó de la dreta). No era altre que Miquel Jordà, (el Bessó)
alegre, sempre amb el somriure en els llavis, despreocupat i una excel·lent,
excel·lent persona.
Pot ser que el meu
nerviosisme, comencés a perdre’s quan va entrar en l’aula en Juan Iñiguez, el
nou, nou del tot, professor de matemàtiques. El veure que, possiblement estava
més nerviós que jo... em va donar una mica de tranquil·litat..
A poc a poc vaig
anar coneixent la resta de professors:
En Miguel Morro,
director i professor de Física al que recorde com un home de grans coneixements
i una extraordinària capacitat de treball. Vivia al seu món particular, o això
ens pensàvem nosaltres, i semblava estar sempre despistat.
En Roberto
Ferrando, professor d’Història de l’Art, amb la seua inseparable pipa que, amés
a més, semblava una prolongació de la pròpia mà. Era un home franc, alegre i
senzill, que inclòs podia passar per despreocupat. Sí, però empenyorat en que
en acabar el curs distingírem una catedral gòtica d’una romànica o la pintura
de Velázquez de les del Art Rupestre. I crec que ho va aconseguir
Na Cristina Martín,
una dona que imposava. Una personalitat que, a nosaltres, ens semblava una mica
seca i tal vegada llunyana, com el paisatge castellà tantes vegades reflectit
en la literatura de la seua estimada llengua castellana. Com no recordar “El Cantar del Mío Cid”, el seu poema preferit. Quantes vegades
esmorzàrem, dinàrem i sopàrem amb les seues gestes?
En Antonio
Delgado, rector, el professor de Religió. Home afable on hi haguessen, mai li
vaig escoltar, de la seua
boca, una paraula més alta que una altra, ni
reprendre a ningú encara que estic segur que sabia que cap de nosaltres li feia
massa cas. Un bon home que, possiblement, entenia massa bé quines eren,
aleshores, les preocupacions que passaven pel nostre cap.
En Manuel Sanchis,
tota una institució. Home d’idees fixes. Molt clares per a ell que intentava
transmetre’ns-les a través de la “Formación
del Espíritu Nacional”, una cosa que, jo, personalment, tinc soterrada.
També ens donava Educació Física i, és, en aquesta disciplina, molt integrada
en la seua practica amb el pensament dels temps que corrien, on ell es
trobava a gust i gaudia de la seua faena. I crec que, per a nosaltres, era una
forma de distracció que rebíem de bona gana.
En Antonio Ferraz,
un home seriós al que li teníem més por que garró i jo el primer. El veia, el
vèiem, com un home estricte al que era difícil arrancar-li un somriure. Però, després
dels anys passats, el recorde amb una gran estima, com algú empenyorat en que
deixàrem de ser xiquets i, pensant, ens transformàrem en adults. Tot un repte
que, més sí que no, va aconseguir guanyar. 
En Pablo Ximénez,
un jove que ens donava Francès. La meitat de la classe estudiava Anglès i la
classe es dividia en dos. Crec que en Pablo ens va ajudar a perfeccionar un poc
més eixa llengua llatina encara que alguns de nosaltres sempre hem sigut un poc
soques per això de les llengües.
En Juan Íñiguez
que com deia l’amic Emili acabava d’eixir de l’ou i semblava més perdut
que un nàufrag en el
mar. Ell ens va introduir en allò de les matemàtiques
modernes amb els “cuadraditos” i
altres expressions que, encara hui, recordem amb molta estima. En Juan, amb la
seua joventut, ens va ajudar molt més del que, en eixos moments, podia
imaginar.
Podem, uns i
altres, pensar que aquests renglons no són fidel reflex de la realitat, que aquets
professors no eren com jo els he retratat. És possible que tinguen raó i jo he
distorsionat eixa realitat però també és veritat que cadascú veu les coses
segons li ha anat i... a cadascú li ha anat d’una manera. De tota manera, crec
que, el claustre de professors que tinguérem, com qualsevol altre claustre de
qualsevol altre curs o lloc, de segur, intentava transmetre’ns els seus
coneixements de la millor manera possible i, al mateix temps, ajudar-nos a
créixer cada dia un poc més com a persones i éssers humans.
Després d’eixe primer dia de classe vaig
pensar que tenia que integrar-me el més aviat possible i, per tant, apuntar-me
a qualsevol activitat que em relacionés ràpidament amb els meus nous companys.
Les Quinieles
Prompte em vaig
adonar que, més que utilitzar els cognoms o noms de pila, al cridar-se o
anomenar a algun d’ells, ho feien amb malnoms. No vaig tardar en saber que
l’Emili era el Sardina; Eugenio, el Xino; Rafael Leonardo, el Sheriff; Paco
Collado, el Lleó; Rafel Pastor, el Míster; Paco Pastor, Herculito; Carlos
Sanchis, el Rateta; Miguel Jordà, el Bessó; Miguel Herrero, el Roig i ... més
i... més...
A les poques dies
d’iniciar-se el curs es va presentar l’oportunitat que buscava. A final de curs
anàvem a fer un viatge de fi de curs i necessitàvem diners per tal menester. Es
proposaren rifes, loteries i, per a mi, una cosa innovadora: “quinieles”
Em vaig presentar
voluntari per participar en aquestes tasques i, així, conèixer una mica millor
als meus companys. Gairebé per unanimitat m’assignaren a les quinieles. Les
quinieles tenien el mateix format que les que es jugaven a nivell nacional amb
la particularitat que els equips que entraven en les nostres pertanyien als del
grup on militava el nostre Olímpic. Jo duria l’escrutini i certificaria quines
butlletes estarien premiades.
“Sense noms”, els
meus companys s’oferiren a ajudar-me a fer el primer escrutini i... només va
haver una butlleta guanyadora. Tot content i, amb el recolzament dels companys,
vaig certificar eixa butlleta guanyadora. Pensava que era difícil encertar tots
els resultats però, l’evidencia de que sí ho era, la tenia en la mà.
La segona setmana
va ocórrer el mateix i, davant la satisfacció dels companys, se m’he va posar
la mosca a l’orella. No ho tenia clar però tampoc sabia, amb certesa, què era
el que passava i... si hi havia o no qualsevol tipus d’engallinada no tenia ni
idea de com la feien malgrat que, davant de més d’un somriure quan preguntava,
tenia clar que me l’estaven pegant.
A la tercera
setmana, ja més vigilant i, havent fet una sèrie de senyes a les butlletes,
vaig veure que, amb molta subtilesa, n’afegien una nova butlleta, la que ho
encertava. Em vaig callar, perquè no sabia amb seguretat qui estava, i qui no,
en l’embolic. Quan començàrem a repartir les butlletes de la quarta jornada, aleshores
em vaig descarar davant d’ells. Els somriures es feren més evidents i, només vaig
aconseguir, aleshores, una cosa, per a mi, en aquells moments, la més important:
unes palmadetes al muscle i... un somriure, amb molta ironia i certa
condescendència, d’orella a orella que ho dia tot.
El meu objectiu,
més que tenir-lo, ja el tenia a l’abast, el tenia a la mà..
El Gogomòbil
Encara que semble
estrany no sempre anàvem a peu. De vegades estàvem motoritzats. Un tot per l’època.
Els dos Miquels del curs tenien vehicle. Miguel Jordà, el Bessó, tenia
una
Vespa, un scooter com es diu hui en dia, amb la qual, totes les dies, venia a
l’institut des del Genovés. Migue Herrero, el Roig, tenia un petit turisme anomenat “Gogomòbil”,
poc més que un “Biscuter”, si algú recorda el que era, i bastant més menut que
un “Sisens” de color, com no, roig.
Tots dos vehicles,
quan hi havia una mica de marxa, estaven al nostre abast. Amb ells anàvem al
riu, a furtar cireres i sempre a l’hort de Barxeta, l’ hort de Migue Herrero
on, fins i tot, es podia pescar-
El Gogomòbil,
encara que menut, s’eixamplava quan pujàvem a ell. Testimoni del que dic va ser
“el tio Espí”, el pare del nostre
company Pepe Gutierrez, en José, home al que, personalment, coneixia i que he apreciava
tota ma vida.
Tot va passar un
dia quan, quan, un dia, eixint ell del Quartell amb el seu uniform de Guàrdia
Civil, es va topar de colp amb el cotxe.
Recordem que, per
aquells anys el carrer de l’Institut no estava asfaltat. Els clots i pedres eren
el seu ferm natural. Per ells el Gogomòbil pujava i baixava sense grans
dificultats i, en eixes anava quan, un dia, el senyor Pepe, vestit amb el seu
uniform de Guàrdia Civil, eixia del Quartell. L’home, que aniria a la seua, es
va endur un bon esglai en veure, a tota velocitat, el Gogomòbil cara a ell. Va
reaccionar ràpidament i, donant-nos l’alt ens digué tot seriós: “Bajen ustedes de ahí”. Al punt tots
baixaren del vehicle - jo eixe dia anava en la Vespa – mentre ell anava
comptant-los. A mesura que, tots els companys que hi havia dintre, eixien la
cara d’en José canviava d’expressió cap a la incredulitat. Quan tots estigueren
fora, llevant-se el tricorni i, amb l’altra mà al cap, i jo crec que, com
diguem de vegades, sense saber si riure o plorar, en comptar-ne set, digué: “¿Cómo
cojones ibais todos en esa lata?”. “Ya
ve” li va contestar Migue i, en José, mossegant-se els llavis per no
esclatar a riure replicà assenyalant amb el dit cap a l’institut; “¡Va!, echad pa clase y no seáis tan brutos
que un dia de estos va a pasar qualquier cosa”. “Rápido”
I tots férem el
que ens deia.
De festa
Les Festes, a
qualsevol lloc, siga u poble menut o una ciutat gran, són un dels catalitzadors
més importants per a la convivència
entre veïns. El deixar a un costat les preocupacions, oblidar-se dels quefers
diaris i gaudir, sense més del moment. envoltats per amics o familiars fa que,
ens obrim i ens relacionem amb més facilitat. A més a més, per uns dies, solen
tornar molts d’aquells que, per mil motius, han tingut que deixar els seus
arrels i emigrar. Per totes aquestes coses, les festes, són tan desitjades com
esperades- Són el punt de referència al llarg de l’any i, tant és així que,
solem situar esdeveniments que ocorren a
lloc segons hagen passat abans, molt abans, després o molt després de
Festes.
També nosaltres, a
l’Institut esperàvem amb ansietat les Festes. Anar a l’Institut sense tenir que
entrar en classe, sense preocupar-se de saber-se o no saber-se “la lliçó”, era
ja una diversió.
La festa de “Santo
Tomás”, el patró dels estudiants, era com la Festa Major de qualsevol poble.
Era la festa institucional on, cada moment del dia estava marcat. Tothom sabia
el que anava després. Era el dia de Missa Solemne, traca durant la Consagració
i el ja sabut sermó. Després veníem els coneguts, per repetitius parlaments,
sempre d’acord amb les idees i consignes que prevalien, sí o sí, per aquells
anys.
Però la Festa
nostra era una altra. Una on les xiques eren
més protagonistes. Encara que avui
en dia semble tranuitada, vàrem elegir la nostra Regina del curs .i, per cert,
no sense certa polèmica. Tal vegada perquè no comptàrem amb l’opinió
d’elles o,
tal vegada perquè érem els xics els no ho teníem clar. Queda una miqueta llunyà
i la competència més que evident. Al fi l’elegida, doncs, va ser Rosa-Julia.
Ella va ser proclamada Regina del Curs i ella ens va representar a tots.
Al cinema “Avenida”, aleshores transformat en
teatre, celebràrem una mena de representació. Representació de la que només
recorde l’actuació de les nostres companyes, que vestides de blanc, entre
melodies i balls aconseguiren el nostre aplaudiment. Nosaltres, els xics, de
segur, ho faríem prou dolent i, per això, tal vegada no ho recorde.
Però, crec, que el
dia més desitjat era el de “Les Paelles”. Als peus de la Creueta, celebràvem el
concurs, per posar-li nom, de paelles. Era tradicional carregar amb els
condiments
necessaris i, cantant, amb les mans, fer als calders ballar mentre
fèiem el recorregut des de l’institut. Nosaltres, com que estàvem motoritzats,
passàrem el matí amunt i avall.
A algú, en el
curs, se li va ocórrer que podíem vestir-nos
de “llauradors”. Així que, aquell
matí, apareguérem per l’Institut amb camisa blanca, jupetí, faixa i pantalons
negres, boina al cap i espardenyes de careta. I... la paella, amb Miguel Jordà
de mestre cuiner, va estar extraordinària, molt més que bona. .
L’acadèmia del carrer de Sant Vicent
Al carrer de Sant
Vicent funcionava una acadèmia regentada per Rafael Guerrero i José Gómez
Iborra.
L’acadèmia de “Rojures”. En Rafael donava classes de repàs als que
feien lletres i en José als de ciències. Aquesta acadèmia va ser un referent
molt important en eixos anys i, crec que, els que per les seues aules passàrem
la recordem amb molta estima.
Molts de nosaltres
passàrem per dita acadèmia i, crec que
tots traguérem profit de les classes de
Rojures, un home que, sense cap títol acadèmic, sabia transmetre els seus
coneixements d’una forma fàcil i compressible. Allà reforçàrem el que apreníem a l’institut en un
ambient distés, relaxat.
Però on
vertaderament ens relacionaven i ho passàvem millor que bé era al pati. El
transformàvem en un trinquet i en el frontó on practicar el “Mano, Media,
Hombro”. Formàvem dos equips, dos equips de fins huit components, que pretenien
mesurar les seus forces. Un equip botava sobre l’altre on, cada membre s’esbutzava
entre les cames del company situat davant d’ell per formar una sòlida
estructura, en filera, capaç d'aguantar el pes dels de l’altre equip quan, amb
força, es deixaven caure damunt d’ell.
Ara pensem que era
un joc perillós però també un joc que
reforçava les relacions d’equip i,
nosaltres... ho passàvem d’allò més bé.
Un temps després,
ja fora del any que ens ocupa,
l’Acadèmia va organitzar un viatge a Ceuta i
Andalusia. No cal parlar de que ho passàrem d’allò més bé i, bona proba del que
dic són les nombroses fotografies, això sí en blanc i negre, que es poden veure en aquest bloc i en l'àlbum antigues.
Un os
En tot curs hi ha
un os. I en aquell sisè de batxiller l’os, encara que no ho fóra per a tots, sí
per a mi, va ser en Antonio Ferraz i la Filosofia. Recorde, molt vivament, dos
moments, en que, amb la seua serietat i manera de fer-nos veure les coses, va
aconseguir que nosaltres responguérem més com a grup que com a individues.
El primer va ser
un dia, en que, prop del final de curs, el
nostre delegat, Rafael Leonardo, el
Sheriff, allà que va, allà que no va, va acabar dintre de la font del pati on
teníem l’aula. Rafael va eixir de la font entre les rialles i bromes dels
companys fet un senllatze i es va dirigir cap a l’aula, deixant un riu d’aigua
fins al pupitre. Al poc, en Antoni, amb les mans en l’esquena va aparèixer per
la porta seguint el reguer deixat per Rafael fins a plantar.se davant seu i,
mirant-lo de baix a dalt va començar a dir, sense perdre l’endreç ni alçar una
mica més del que feia la veu, no sé quantes coses sobre l’educació, el
barbarisme i altres boniqueses més que ens va deixar bocabadats. Hui pense que
ho dia perquè tenia que dir-ho, i que, de segur, es mossegava els llavis per no
esclatar en una riallada impressionant però, a nosaltres, en eixos moments, ens
va deixar impressionats. En quan se’n anà, tots a una s’apropàrem a Rafael, que
estava més que acollonat, per tal de solidaritzar-nos i donar-li suport. La companyonia era total.
L’altra, diguem
anècdota, em toca de prop ja que, per dir-ho així, jo vaig ser coprotagonista.
Un dia, en Antonio, passejava, com sempre, amb els braços a l’esquena parlant
d’Ètica, el tema que ens explicava en aquells moments. De sobte es va girar i,
es va encarar amb mi (jo estava amb Miguel Jordà al primer pupitre de la seua
esquerra), i em digué “Usted, veamos que
sabe y qué ha entendido sobre lo que es y significa la Ética. Comience” . Jo
vaig començar a parlar de l’ètica com ho havia explicat ell i estava al llibre
de Filosofia durant uns minuts. En un moment determinat, alçant la mà em va
interrompre mentre em deia: “Muy bien,
y... lo que acaba de decir ¿por qué? ¿por qué lo dice usted así? ¿¿Cómo lo
entiende?” Jo vaig començar a fer tramús i al moment vaig escoltar ”Usted ni sabe, ni ha entendido nada. Tiene
un cero. Y... espero que sepa explicarse algo más pasado mañana”.
Em vaig quedar fet
pols. Només les palmades i paraules d’ànim dels meus companys m’alçaren una
mica l’estat d’ànims en que em va deixar. Algú va dir que hi havia que
ajudar-me i dit i fet ho organitzaren tot. Durant dues nits, a ma casa, quatre
o cinc companys cada nit, estigueren preguntant-me, fent que ho repassés una i
altra vegada. Tot per tal de poder contestar allò que em preguntés. I altra
vegada em vaig veure davant d’ell. “Veamos,
veamos que ha entendido, lo escucho, comience con lo qué es la Ética”. I allà
que vaig anar contestant una i una altra vegada les seues preguntes però, quan
em pensava que tot havia acabat, em digué “Veamos,
su última afirmacón no la he comprendido bien. ¿Quiere decirme por qué la ha
planteado así?. I de nou vaig començar a fer botiges i més botiges fins que
vaig tornar a escoltar la seua veu: “Lo
que suponia, no ha entendido nada, tiene un cero este trimestre.” I el món
em va caure damunt.
Quan la classe va
acabar un núvol de companys em va envoltar. En veure’m així, en escoltar les
seues paraules d’ànim, el saber que no estava sol, em va fer remuntar.
I... és per totes
aquestes coses per les que, compartir els records que guardem tots i cadascú
dels companys, fa que les trobades que hem anat fent al llarg dels darrers anys
aprofiten per gaudir d’ells, retrobant-los, i tornar a un temps que ens va fer
més humans.
Dies d’amargor
Un dia, un dia com
un altre qualsevol, estàvem al pati quan, una notícia, que corria com un reguer
de pólvora, ens va
deixar paralitzats: “Juanma s’ha trencat el coll”. “Com és
possible?” ens preguntaven mentre, acollonats, sense paraules que dir, ens
miraven uns a altres, adonant-nos que el color dels nostres rostres se’n havia
anat.
Al cap ens
digueren que se l’havien endut en el cotxe del “Tio Ximo Vila”, en Joaquín,
metge dels óssos, pare del company Quique, persona extraordinària i afable que
ens tenia, a tots, com a fils. Aleshores
no sabérem més.
No va ser fins al
dia després, quan s’assabentàrem que estava fora de perill, que, quasi de
segur, Juanma tornaria a ser el que sempre havia sigut però que el camí seria
llarg. Amb un somriure, alenàrem alleujats.
Tots, i dic tots
sense cap dubte, passàrem per sa casa per tal de veure’l, saludar-lo i donar-li
una abraçada . La casa, damunt la farmàcia de Casesnoves, es va convertir en un
lloc de pelegrinatge per tal de gaudir de la seua companyia i bon humor. Ell,
mentre romania immobilitzat i estès al llit, encara era capaç d’arrancar-nos
més que un somriure. Era Juanma.
Per uns dies tots,
en certa manera, ens sentíem una miqueta Juanma. Fórem Juanma. Érem conscients
que un company havia patit un greu accident en botar el plint al gimnàs de
l’institut i, hagués pogut ser qualsevol de nosaltres.
S’adonàrem que, tots
pertanyien a un sol grup i que, el que li passava a un membre del grup, li
passava, en certa manera, als demés. Aprenguérem que la companyonia i l’amistat
surt amb més força front a l’adversitat i fa possible l’amargor en una plàcida
dolçor.
El viatge de fi de curs
Pasqua era el
moment escollit per fer el Viatge de Fi de Curs.
Amb en Roberto
Ferrando com professor responsable i
cap de l’excursió, eixírem de viatge cap a
Catalunya. Primer paràrem a Tarragona, per continuar, de seguit, a Poblet. Al
monestir ens ompliren de Història. De la historia de la casa reial de la Corona
d’Aragó que, com a valencians, regiren els nostres destins uns quants segles.
D’allà passàrem a
Barcelona on, a la llum del dia
passejàrem pel Barri Gòtic i veiérem també la
Catedral, apuntant-nos, a més a més a les Drassanes. També a la llum del dia
visitàrem el Museu d’Art i ens perdérem pel “Pueblo
Español”. A això havíem anat a Barcelona
Però també volíem
veure una altra Barcelona, la de la nit
i, això no estava en el guió. La nit
era per dormir a l’hotel, això ens havia comunicat en Roberto. Però ningú li va
fer cas i, uns darrere d’altres, a poc a poc se’n eixirem de l’hotel de plaça
de Sant Agustí per una finestra. Cada grup de quatre o cinc va agafar el camí
que va voler però cap d’ells va deixar l’ombra de les Rambles. I, el que no
sabíem era que , en Roberto, adonant.se de la nostra fugida, havia decidit
tornar-nos a l’hotel. I ho va aconseguir.
Un grup darrere d’un altre va ser
abordat per en Roberto, i a tots ens va fer tornar. Ben a poc va durar la
nostra aventura. Més bé crec que mai va començar.
Continuàrem camí a
Andorra, per a tots nosaltres, a
l’estranger. Andorra aleshores era el paradís
de les compres. Hi havia de tot el que la nostra imaginació pogués somniar. Els
ulls se’ns en anaven darrere dels productes exhibits als escaparates. Només
teníem un problema, i ben gros en aquells llocs: les butxaques doncs, de diners,
estaven més a curtes que a llargues. Però malgrat aquest impediment, que ens
obligava més a mirar que a comprar, encara posàrem alguna que altra cosa a la
maleta.
A l’hotel, el més
modern del viatge, algú, sense senyalar a cap, va quedar en pilota picada
corrent per escales i replanells. Era cosa cantada i d’obligat compliment. A
Andorra ho passarem bé.
Des d’Andorra, i
ja cap al sud, passàrem per Lleida, per tal de visitar les seues dues catedrals
i Saragossa on ens esperava el Pilar.
El darrer lloc que
visitàrem abans de recalar, de nou, a
casa, va ser al Monestir de Pedra. Ens
havia faltat retrobar-nos amb la natura i el lloc era l’adequat.
De l’arribada
recorde com, l’autobús, en acabant de baixar les costeres i deixar enrere les
darreres corbes del “Ragudo”, es va omplir del agradable aroma de la flor del
taronger. Ja estàvem a casa!
Els comiats, abans
d’anar cadascú amb la seua família, foren molt efusius. Crec que el gaudir d’un
viatge tan inoblidable va aconseguir multiplicar els nostres llaços de
companyonia i amistat.
Nits d’estudiants
Quan s’apropava
algun exàmen, de vegades, ens reunien per la nit en casa d’algun que altre
company. La raó era ben clara: preparar-lo conjuntament. Era allò de que tres
pensen més que un sols. La veritat, ens anava bastant bé i, a hores d’ara, crec
que aprofitàvem el temps millor del que, aleshores, pensàvem.
Però va ser, cap
al fi, de curs quan aquesta pràctica es va fer habitual. N’érem varis grups, en
cases diferents, i no sempre érem els mateixos. A sovint es barrejàvem.
Estudiar,
estudiàvem, però el millor moment de la nit era, sense dubtes, quan a una hora
acordada ens reuníem, uns i altres, a l’Albereda. Emulant la cançó del nostre
paisà Raimon passejàvem Albereda amunt i avall, i parlàvem del bé i del mal,
i.. de xiques... i de futbol... i de tantes i tantes coses més. Era un moment
màgic. Inesborrable.
També recorde,
entre problemes de física i dissertacions de filosofia, molts moments de rialles i diversions. Hi
havia que trencar la tensió prop dels exàmens. Recorde, també sense noms, amb
un somriure especial com, una nit, on, sense saber ni com ni per què, ens
posàrem a discutir sobre una cosa, pot semblar molt absurda i banal: com
encendre un pet. Quasi que ningú dels presents ho havia presenciat mai. En un
moment, un dels que dia que ell sí, va alçar una cama i, arrimant un broc a
prop del pantaló va fer “peee...et” i una flamerada, no molt gran va brillar en
la nit davant les cares de bajoca dels allà presents. La cosa es va repetir un
parell de vegades i, algú va dir “ Si es llevem el pantaló, només en calçotets,
la flama serà millor” i... dit i fet. Com que estàvem eufòrics, o més bé
destrellatats, algú va dir d’anar més lluny i, prompte, un voluntari es va
quedar nuet. “Va, que va”, digué. I un altre li apropà, allà on un perd les
vergonyes, el foc. La flamerada fou bestial però no menys va ser el crit del
socarrat doncs, les galtes del cul i l’olor a pollastre socarrat no es podien
amagar. “Fills de ....”, ara no em podré ni assentar”. Però les rialles, eixes,
no es podien apagar.
Eren nits
màgiques, molt especials.
La Revàlida
Després de que la
major part de nosaltres aprovés el sisè curs de batxiller, la temible Revalida
de Sisè ens esperava. No teníem temps només que per repassar frenèticament
totes les matèries estudiades al quint i sisè curs. Si volíem arribar a la
universitat aquest era el primer escull que deuríem superar.
La majoria
escollírem la nit per estudiar. Hi ho fèiem en equip, com ho expressat abans,
on uns ajudaven als altres. Quan algun tema, a algú, se li travessava i no
aconseguia aclarir-se, sempre hi havia un company disposat a ajudar.
El dia de l’examen,
estàvem tots a la porta de l’institut quan algú digué: “I Javi, i el Caburri?”.
“No està, eixe s’ha dormit”, digué un altre. “Doncs hi haurà que cridar a sa
casa”, contestà un altre acaloradament. I des de la consergeria, cridaren a sa
mare. Efectivament, no sabíem per què, però estava, tranquil·lament, dormint. No
podia ser d’altra manera. Li digueren a sa mare el que passava i,
miraculosament, amb una acalorada com mai havia agafat, a punt de tancar l’aula
de l’examen, el Javier va fer acte de presència i es va examinar.
De nou la
companyonia va funcionar perfectament.
Ens va anar,
majoritàriament, bé. Superada la Revàlida l’estiu se’ns obria per davant. Ja
arribaria octubre. De moment, el Preu podia esperar.
AMB ELS COMPANYS DELS “PADRES”
De viatge
“Els Padres” havien preparat per a l’estiu del 69 un
viatge a
Alemanya, Mitjanant alguns antics companys de la infantessa em convidaren a
anar. Em retrobaria amb José-Juan Guaita, Fernando Ruiz, Emilio Vera, Vicente
Tudela, Antonio Estrela, i... tants més. Em feia il·lusió. L’eixida seria la
matinada següent a la Cloenda de la Fira.
No vaig a
individualitzar cap fet dels que visquérem. Es millor que no fos aquest o,
aquest altre, el que va fer, o dir...qualsevol cosa, cadascú fórem tots, fórem
“nosaltres”.
Ningú va faltar a
la cita. L’autobús, el vell autobús del senyor Ferri que feia el servei al
Claret, es va omplir de maletes i en un tres i no res estaven damunt d’ell i en
marxa. Europa ens esperava.
La N-340 es va fer
interminable. Les carreteres
d’aleshores no tenien res a veure amb les
autopistes de hui en dia. Hi havia que travessar València, Castelló, Tarragona
i, fins i tot Barcelona després de passar per les corbes del Garraf. Teníem
previst fer nit a Perpinyà i, encara que tard, arribàrem.
L’hotel no era cap
hotel. Era un col·legi d’interns i el lloc per a dormir em recordava els propis
anys a l’internat. Fileres de llitotxes encarades unes a altres en sales
immenses. Cadascuna d’elles amb un matalàs a ratlles i un coixí, rodó i llarg,
que semblaven, en conjunt, haver-se escapat d’un quadre de l’època
napoleònica.
Ningú crec que recorda com va començar una guerra però, la batalla de coixins, on tots anaven contra
tots, va esclatar. En el frenesí de la baralla un frare va entrar, braços en
alt, amb crits en francès de: “Attention!
Attention!”. Al primer coixí que va aterrar al seu cap, va baixar els
braços i se’n va anar. La batalla va acabar quan un company que estava en
tractament metge, després d’un colp al cap, va quedar estès a terra. Ell, al
poc, es va recuperar però la guerra ja havia finalitzat.
Matinejàrem. Però,
així i tot, el fet de tenir que travessar els Alps fins arribar a Zurich, se’ns
va fer etern. Arribàrem cap a les dues hores de la matinada següent i, s’allotjàrem
a un alberg. Cadascú es va gitar on trobava una llitotxa buida, no importava el
departament. Caiguérem morts. Cap a les huit del matí el so d’un timbre que es
clavava al cervell ens va despertar. Cap
de nosaltres tenia ganes d’alçar-se. Els altres començaren a eixir d’entre els
llençols i sacs.
Més tard, alguns
comentaven als demés el que els havia passat deixant amb dos pams de nassos a més
d’un. Es va donar que, en més d’un departaments on s’havien gitat, els
ocupants
eren xiques. Quan ens gitàrem ningú ho sabia però en quan ens varen despertar
la cosa canvià. Mentre nosaltres estàvem encara mig dormint, elles s’alçaren i
es despullaren sense cap mirament, alienes a que “les” que no s’alçaven,
romanent tapades fins als ulls, per haver arribat de matinada no eren xiques,
sinó xics. Mentre elles es canviaven, nosaltres
romaníem quiets. Estàvem més esglaiats que altra cosa. No vàrem moure un muscle
fins a que elles abandonaren el departament per anar als serveis. En eixe
instant pegàrem a fugir no fóra cosa que s’armés un embolic del que no sabríem
com sortir.
Hi ha una qüestió que m’agradaria comentar: Per
què, a
eixes edats, en qualsevol viatge que es faça, sempre, hi han ganes d’apropiar-se
d’allò que no és d’un mateix?. És com una mania, és com una força superior que
ens atrau. Pot siga demostrar-se ú mateix que pot fer qualsevol cosa que es
propose, incloent les “prohibides”. Deu de ser l’edat i, encara que pocs
s’atreveixen, a tots ens agradaria fer-ho i els que ho aconsegueixen són
tractats gairebé com a herois. Aquesta espècie de cleptomania afortunadament
desapareix amb l’edat.
Açò mateix ve a
conte del que ens passà al matí següent pels carrers de Zurich. N’anàvem passejant
un bon grapat de companys quan, a un parc, veiérem un quiosc de premsa. Prompte
s’adonàrem que no hi havia quiosquer i que, la gent agafava una revista o un
periòdic i depositava en una mena de saquet l’import del que s’enduia inclòs
canviant els diners. Curiosament ningú va agafar res sense pagar-ho. Sembla que
l’educació i les bones costums s’apeguen ràpidament.
De Zurich partírem
cap a un enclavament que ens va deixar bocabadats: Les cataractes del Rin. Ens
semblava un riu poderós però res a veure amb el que després travessa l’Europa Occidental
de sud a nord.
Aquella mateixa
vesprada arribàrem al nostre destí, una residència dels claretians situada en
una lloma, plena de pins, prop de Tuttlingen, al vall del Danubi, en Alemanya.
Hi havien varies habitacions i en cadascuna d’elles en lliteres, s’allotjàvem
huit o deu companys.
Al poble
Allà no hi havia
res a fer així que, decidírem uns quants, prou, fer alguna excursió pel nostre
compte. Quan les llums s’apagaren per a dormir es va formar una peregrinació
cap a la població situada als peus de la lloma. Travessàrem el bosc i, després,
per un camí, entre bancals, arribàrem als primers carrers del poble. allà ens
vàrem separar i quedàrem per, més tard,
tornar junts.
El poble, no molt
gran, era allargat, al voltant d’un riuet i
una carretera. Era un poble
tranquil on, pràcticament, podies trobar de tot que convidava a passejar.
Hi havia, a una de
les entrades una geladeria-cafeteria propietat d’un italià in es férem algun
que altre gelat i prenguérem més d’un excel·lent cafè italià. Al poble férem
més d’una passejada
També recorde que,
un company, que duia una ampolla de “Veterano”
, va anar, no sense certa vergonya oferint-la per més d’un comerç. Al fi la va
poder canviar per un capell tirolès, que després de regalar-li’l a son pare,
segons tinc entès, encara el conserva.
A Munich
Des d’aquesta
residència férem varies excursions. Correguérem els carrers de Munich. Allà uns
anàrem al cinema i altres a prendre cervesa, aleshores no hi havia restricció
per l’edat.
Algú, a Munich,
havia comprat una revista de les que, aleshores, no es venien en Espanya. La
revista tenia un pòster
gegant amb una jove completament nua. A l’habitació la
posàrem en la part interior de la porta i, des de les lliteres, cadascú dels
que estàvem feia el seu comentari, al gust, provocant les rialles dels demés.
No sabíem que armàvem més soroll del desitjat. I... en eixes estàvem quan, de
sobte, el “Padre Albino” va obrir la
porta i es va situar just davant del pòster mantenint, amb la seua mà agafada a
la maneta, la porta mig entornada. Si es girava estàvem apanyats. Crec que, del
esglai que teníem en veure’l davant nostre, ningú s’adonà del que el rector
volia. Només sabíem dir-li que sí. Igual que va entrar se’n va anar. En quan va
desaparèixer, s’afanyàrem a llevar-lo. De bona s’havíem lliurat
En un llac
Una altra eixida
va ser al llac Constança, que feia de frontera entre Alemanya i Suïssa. Quan
arribàrem, el paisatge era de postal: Arbres amb rames que s’afonaven en
l’aigua, illetes plenes de verd, que es reflectien en l’espill d’un aigua clara
i transparent. Idíl·lic. Al poc veiérem una sort de barquetes, amb els seus
rems descansant, on podien cabre quatre o cinc persones. Es llogaven. No
poguérem resistir-ho i, en petits grups en llogàrem unes poques i, sense
pensar-ho massa l’endinsàrem dins el llac.
Cada barca anava,
amb la poca experiència que teníem en bogar, per on podia. Recorregueren verdes
illetes on algú va botar a terra per tal de menjar-se unes poques maduixes o
xafar la fina sorra de les nombroses platgetes. En un moment una barca, en
veure un poble ben a prop es separà de la resta i enfilà cap a ell. Al punt,
des de la vora, en una mena de moll, un guarda va començar a xiular amb un xiulador
mentre els assenyalava. Des de la barqueta, com responent a una salutació, li feien
senyes de salutació alçant el braç.. Al moment n’havia no un, sinó uns quants
uniformats més. A les barques nosaltres estàvem una mica desorientats donat que
creiem no haver fet cap cosa dolenta fins a que un dels companys s’adonà que hi
havia una cosa diferent, molt diferent i ho assenyalà. Al pal que s’alçava en
mig de la plaça del poble no flamejava la senyera alemanya. Eixa tenia una creu
blanca en mig d’un fons roja. Estaven a punt d’entrar en Suïssa. La que es
podia enredar. No s’ho pensàrem gens, agafàrem els rems i, a la desesperada,
enfilàrem les barquetes cap on havien eixit. Ens faltà ben poc per a clavar-nos
en un greu conflicte.
Un bon menjar
A tot açò el
menjar era, per anomenar-lo d’alguna manera, d’allò més lleuger: creïlles,
creïlles i més creïlles.
Però un dia la
nostra sort va canviar. Teníem una excursió per a veure dues fàbriques.
Primer anàrem a
veure una fàbrica de pianos ens mostràrem tot el procés de fabricació així com els
diversos materials que intervenien en ell tant per a fer un piano menut per
arrimar-lo a una paret com un de cua tan gran com volgués el client. També ens
parlaren, i molt, de la importància de les qualitats. Grandària i qualitats
marcaven el preu on es podia arribar. Per a finalitzar la visita ens mostraren
un piano, pràcticament acabat, més gran que una plaça de bous i més blanc que
la neu verge. Ens quedàrem bocabadats i més en dir-nos que anava a viatjar a
Pèrsia, que era un encàrrec del Sha per al palau.
De la fàbrica de pianos
passàrem a una de cervesa. Va ser una bona sorpresa. No ho sabíem. Ens
ensenyaren, com no, tot el procés de fabricació i, en acabar el recorregut, ens
digueren que anàvem a fer una degustació. El que cap de nosaltres podíem esperar
era que amb la cervesa ens tragueren uns filets empanats. Eren de cérvol i, amb
la gana que teníem després d’uns quants dies a creïlles, ens pareixien
bresques. Va ser una visita excepcional.
Ja de tornada
Des d’Alemanya
baixàrem per Liechtenstein cap a Itàlia. Aniríem al llac Como i des d’allà a
Venècia i Milà. Després agafaríem el camí de tornada a casa.
La nit que arribàrem
a Como, per tal de variar a un altre internat, el “Padre Albino” ens va reunir al pati de jocs per a comunicar-nos
una decisió que havia pres. Allà estàvem tots quan ens digué que, a l’endemà,
sense més, tornaven a casa directament. Que ni Venècia, ni Milà ni res més. Un
dels companys es va dirigir a ell per dir-li que això no era el que ens havia
preparat. que Venècia i Milà formaven part del viatge, que no tenia dret a
prendre una decisió que ens perjudicava i que... El rector l’interrompí i sense
que ningú s’adonés com, li va arrear una nespla que va donar amb el company per
terra mentre desafiant ens deia: “¿Alguien
tiene algo más que decir? Més d’un va fer gests per para-li els peus però
els companys dels voltants els agafaren per tal d’evitar que la cosa acabés, encara,
més malament. La companyonia, com sempre, es va manifestar.
Al matí estàvem
camí de casa.
A la Costa Blava
Al frare se li
havien creuat els cables. Després de més de més de cinc hores de viatge es negava a parar. Algú va pixar
per la finestra. Va ser el senyor Ferri, el conductor de l’autobús qui va dir
que ja estava bé, que tenia que parar. I va parar. Tots poguérem buidar el cos.
El viatja va
continuar i ja en França va tornar a parar. Estàvem desmaiats, amb més fam que
un mestre d’escola i es llançàrem a comprar qualsevol cosa. Amb els pocs francs
que duien ens arribà per a “algunes
baguettes i unes poques llandetes de tonyina”. Eixe va ser el nostre
menjar. Estava boníssim.
Ja ben de nit
arribàrem a Cannes. No hi havia cap lloc previst per a passar la nit. Pegàrem
una volta per vora mar i, com feia bona nit, a un parc, amb el soroll de les
ones com a música, en uns banquets, muscle a muscle, pegàrem una becada. No hi
havia més, estàvem rebentats.
A Espanya
De matinada,
després de que el senyor Ferri descansés una estona continuàrem camí cap a Espanya.
A Barcelona, donat que el rector tenia alguna cosa a fer, estiguérem el temps
suficient com per a buscar on lloc on menjar. Mai uns ous caiguts i unes
creïlles fregides ens saberen tant a glòria,
Al poc l’autobús
enfilà el camí de casa. Tots, sense excepció estàvem més flacs. D’això les
mares s’adonaren perfectament. Quan ens preguntaren si ho havíem passat bé.
Sense dubtes contestàrem que molt bé. Era de veres, per damunt de tot, entre
companys, gaudírem i ho passàrem d’allò més bé.
FI DEL VIATGE
He viatjat en el
temps. He sigut afortunat. Els meus records han augmentat, són més i més vius.
Em vaig cabussar en el temps i he anat recordant més i més vivències passades. M’he adonat que tenim un tresor molt valuós.
Un tresor que, de segur, podem ensenyar amb tot l’orgull del món. És un tresor
que tots nosaltres compartim i deguem guardar. És el tresor de la companyonia i
l’amistat.
I... tots dos... companyonia
i amistat sempre... ens han acompanyat.
Josep. Lluis.
. .
Comments
Post a Comment