Friday, September 8, 2017

Eugenin

.
Però sense cap mena de dubte, la foto més desitjada de l'esdeveniment és la que il·lustra aquest post, Eugenin plenament recuperat del seu incident cardiovascular patit a principis d'any. També incloem el vídeo editat pels seus fills de l'evolució de la figura d'Eugenio al llarg dels vuit mesos transcorreguts des del seu ingrès en l'hospital.

WELCOME HOME AGAIN

ESMORZAR 69 FIRA 17






ÀLBUM FOTOGRÀFIC DE L'ESMORZAR amb l'especial col.laboració de Ramón, Paco i d'altres.

Fins ara no m'havia decidit a publicar res de l'esmorzar de fira-festes, esperant mès originals, al remat sols Sergi Penalba ha decidit enviar aquestes linies. Enguany ha coincidit amb l'aniversari de Ramón i Koka 


SERGI PENALBA (mestre jubilat)

Digueu-me on s'ha vist una cosa com aquesta. Que uns companys d'Institut, durant tants anys estiguen tan en contacte acudint als aplecs convocats. Gent que s'ha dedicat ( o es dedica encara) a la política, medicina, ensenyament, periodisme, empresa...algunes trajectòries dignes d'admiració. Sabeu? Ben orgullós n'estic de pertànyer a la colla. Permeteu-me que vos diga que en un moment de l'esmorzar i amb un cop d'ull de tota la taulada tot eren cares guapes y alegres on regnava l'harmonia i l'amistat. La bona cosa és que gràcies a l'interés i gestió de Milio aquesta dinàmica es veu en traça de continuar. Un reconeixement al mèrit que li correspon.
Per a mostrar que no n'estic sol en aquestes opinions i vivències, vos afegisc unes cites de companys expressades en el grup whatsapp "69 TEAM".

PEPE GUTIERREZ:

“Esta si es una efemerides para recordar, compañerismo, amistad, solidaridad y respeto por encima de todo, gente como Emilio capaz de reunir este grupo…año tras año… tiene un valor extraordinario…”

ENRIQUE MUÑOZ:

“Mejor no se puede describir. Gracias amigo”

DAMIÀ:
“La veritat es que te el seu mèrit mantindre una relació com la nostra després de tants anys…”

JOAQUIN:

“Vist el video, les fotos la festa que hem compartit i l’alegria i millora de tots, genial.”

LEONARDO:


“Unirme a los comentarios y agradecer a todo el mundo su presencia destacando la labor increible de Emilio”

Tuesday, January 3, 2017

TONI SORIANO

La fira i les festes nadalenques són propícies per als retrobaments, precisament des de la fira la collita d'incorporacions al grup del 69 ha estat espectacular, com hem anat veient en els diferents post que hem publicat, l'última i si cap més espectacular ha estat la del nostre company i amic Tonin Soriano, que ens va acompanyar i va exercir un càrrec important, delegat de curs, els primers anys  de batxiller, concretament fins a quart, i per prescripció familiar va haver de abandonar-nos per incorporar-se al món del treball.

El retrobament amb Toni ha estat, sobretot, gràcies a Paco el Lleó que ha mantingut una relació fluïda amb ell des que va desaparèixer de Xàtiva  cap a la segona meitat de la dècada dels seixanta. Ell el va incorporar al grup de Facebook i per eixa via hem pogut veure les  aventures i experiències des de la seva terra d'acollida, Astúries.


Quan vam saber que Toni venia per Nadal,  intentàrem  que coincidís amb el dinar del grup, però, al final no va poder ser per problema de dates, tot i que de la mà del seu amfitrió, el gran Paco Fum ens va prometre una trobada amb ell, doncs bé , ahir a la nit ens reunirem  el mateix Paco, Juanma, Toni i jo mateix. Van ser dues hores de xerrada que van semblar dos minuts i amb la impressió que l'anterior havia estat   un mes enrere i la realitat és que havia transcorregut pràcticament cinquanta anys. Evidentment ens vam citar per a futures trobades, especialment de cara al   proper cinquantenari amb la promesa de Toni de col·laborar en  l’esdeveniment amb materials  elaborats per ell en totes les disciplines artístiques que  ha treballat.  Ja incidirem més endavant en les obres que Toni construeix o ajuda als seus alumnes de la Universitat Popular de XIxón,  de moment ací us deixe un vídeo,  el link de la seua biografia i la magnífica foto que ens va fer Fum de l’entranyable encontre d’ahir.


Saturday, December 31, 2016

DINAR DE NADAL 2016


Aquí us deixe la crònica del tradicional dinar de nadal del 69 escrita per un company de l'última fornada dels  incorporats al club, Sergi Penalba. L'any que ve esperem seguir incorporant companys i sobretot companyes que fins ara les hem tingut una mica al marge.



Anna, 29 desembre 2016, Lar Galego. Dia especialment emotiu, d'eixos que queden marcats en el calendari del passat. Al Beni i a Carlos sí que en contacte habitualment als esmorzars dels dissabtes en “Ca l’Agüela” (també s’acosta de vegades el gran Eugeni ) i Alba els dimecres en Canela. D’altres, la majoria, me’ls trobe sovint pels carrers de Xàtiva. Pero hi ha qui són més cars de vore al viure fora: Vicente Garcia (vam estar junts a Terrassa 76/77) ; Koka (està força millorant) ; Pastor (ha segut un bon retrobament); el sempre impressionant Leonardo; Llopis, un dels puntals, etc. I sobretot Rafa el “Mister” al qui jo tant admirava ( era el que treia més bones notes ).

Com que en acabar el 6é vaig ingressar en la Normal, ja no tingué contacte a les incorporacions en Preu (José Luis, Miquel, Kike, Migue,...).

 Parlant de notes i exàmens, recordeu?: aleshores hi havia una convocatòria extraordinària el 15 de juliol per als que s’havien quedat penjats en la Revàlida de 4t i havien fet el 5é lliure. Si passaven, tenien la possibilitat de no perdre any. Pensat i fet, hi vaig presentar-me (estudiant tot l’estiu, en setembre vaig aprovar les que em quedaren pendents) avançant dos cursos el mateix any. El primer dia de classe tots es sorpreníem de veurem en la fila de 6é, junt als Cuéllar, Colomer, Barona, Victorino, (ells també s’estranyaven). Així, el 25 Aniversari ho vaig celebrar dues vegades consecutives i espere el mateix en el proper 50. De Bolinches (ell i Alba no van vindre) vull contar una anècdota. En 1r estàvem en l’última aula del sótan al fons a la dreta. Teníem els pupitres antics de fusta i escrivíem sobre la tapa del caixó on deixàvem els llibres. Un matí en classe de dibuix, D. Paco Bolinches estava relaxat/endormiscat mentre dibuixàvem. De repent sona el BLAM! d’una tapa de pupitre que cau amb força i D. Paco que pega un bot: “¿Quien ha sido?... Hasta que no salga no hay patio”. I allí estàvem ... fins que es va alçar Enriquito i no sé el que li diria a son tio: “Bien, ya està todo claro. Podeis salir”. Doncs be, a hores d’ara no hi ha hagut manera de treure-li a Enrique el que, a cau d’orella, li va dir. Quan li ho preguntes, es fa el suec. Acabant, dir-vos que, dijous passat, em vaig trobar un grup/equip amb un ambient molt positiu i agradable i del que em sent molt orgullós de pertànyer. Desitjar que el motivador/amotinador Beni tinga salut i ganes per a que estos aplecs duren anys. Salut a tots. 

NOTA: He emprat el masculí genèric en tot el text. Disculpeu les omissions de noms de companys.


Sergi Penalba

Sunday, December 11, 2016

L'esmorzar del Míster


Des de feia ja força temps rebíem invitació de Rafa Pastor, El Míster, de visitar-lo en la seva terra d'acollida, Porto; Damián va ser el primer i aquí vam tenir complida informació de la trobada, aquest passat mes de novembre vaig ser jo el visitant i la crònica de Damián es quedava estreta per descriure el tracte que vam rebre allà, així que no ens queda una altra que tornar i aviat. En les xerrades que vam mantenir, el Míster, gran seguidor d'aquest bloc, ens va confessar la seva il·lusió per participar en un d'aquests esmorzars i trobades que organitzem els companys de curs, fins al moment només havia pogut assistir a l'commemoratiu dels 25 anys i amb el problema afegit del retard de l'avió que li va impedir assistir a l'acte de l'institut. Aquesta manca havíem de resoldre-la ràpidament, entre els dos vam buscar una data assequible per al viatger i vam comprovar que a la resta del grup li vingués bé, hem de ressaltar que, excepte una part del sector sanitari i el propi Míster, la resta estem ja jubilats.

La trobada ha estat molt especial, als habituals es va afegir el mateix Rafa, Javi Pont, Paco Pastor, acabat de jubilar i Sergi Penalba que tenia especial interès en saludar l'il·lustre company, en definitiva, disset persones vam estar a l'àpat.

En el transcurs del matí es va decidir amb les indicacions tant dels presents com d'aquells absents que per diversos motius havien excusat la seva presència que el dinar de Nadal el celebraríem el dia 29 de desembre, i el lloc escollit a petició de Damián i amb el recolzament de tots, El Gallego d'Anna. A l'escenari no només surava l'ambient nadalenc, ja s'entreveia la proximitat del cinquantenari i un primer projecte dels actes a dur a terme, en principi, dos anys són molts, però el temps va molt de pressa i caldrà pensar, estudiar i decidir què fer per commemorar l'esdeveniment. 

Tenim un avantatge, des de la celebració del vintè cinquè aniversari i al voltant dels partits de futbol hem mantingut un grup compacte amb reunions anuals dels companys que, malgrat les nostres diferències en molts aspectes de la vida, hem aconseguit mantenir una camaraderia i complicitat molt difícil de mantenir en aquest tipus de grups, el desavantatge és la nul·la aparició en aquests actes de companyes de curs, ens queden dos anys per solucionar aquesta disfunció.

Finalment, us faig partícips, via mòbil del compendi de fotos captades per Enrique Alba, Rafa Pastor, Francesc Collado i Migue Herrero i un vídeo d'Enrique que completa el record de l'excel·lent matinal que vam gaudir a Novetlè.

Friday, October 21, 2016

JUANMA FOREVER

JUANMA FOREVER

El degoteig continua i un company més del 69 s'incorpora a l'exèrcit de reserva (o jubilació) sota el comandament, en funcions, de Fátima Báñez. Així que, la nòmina de treballadors / autònoms actius del 69 va reduint-se notòriament, per tant cada vegada que algú passa a classes passives és un esdeveniment per al gruix del grup que l'observa des de la riba del "dolce far niente". Aquest mes compleix el tràmit un company que ha dedicat tota la seua vida al noble art d'ensenyar a qui no sap i que voluntàriament vol aprendre, efectivament estem parlant de Juanma Sancarlos al qual des d'aquest bloc li dedicarem unes línies de benvinguda al club i de pas recordarem moments interessants de la seua vida. Comencem.

 Juanma naix en el si d'una família treballadora i de profundes conviccions cristianes i democràtiques, enteses en el sentit etimològic de les paraules, no en el polític, és el sisè fill d'una família nombrosa de 2a categoria, s'anomenava així a les que almenys tenien vuit fills, en aquest cas cinc xics i tres xiques, dos d'ells ja no es troben entre nosaltres.

 El meu primer record de Juanma roman confús, corria l'any 1963 i a l'Institut hi havia tres grups per curs, 1A, 1B i xiques, ell era de l’A i jo del B, amb poc contacte i des de la llunyania semblava un xiquet seriós, formal i responsable. Ja en segon vam coincidir en el mateix grup per la nostra condició d'alumnes diferenciats del gruix del grup, havíem triat anglès com a idioma modern, en aquella època dels tres grups -40 per grup- només vuit xics i dues xiques ho havíem triat. Quina diferència respecte al que ara passa! I a partir d'ací es va forjar una bona i llarga amistat que perdura al llarg del temps en la modalitat de fixa i discontínua, com els contractes laborals, en funció de la situació personal de cadascú.

 Els cursos avançaven i es complicava l'estudi de les matemàtiques i el llatí, propiciant l'assistència a l'acadèmia de Rafael Guerrero i Pepe Gómez per millorar el nostre rendiment en les dues assignatures i de pas teixir una relació personal molt més estreta, començant per les hores de frontó al pati de l'acadèmia a l'espera de les classes, les mateixes classes, i el passeig posterior que podia acabar al bar, les nostres primeres canyes i xatos de vi, també va ser l'acadèmia lloc d'alliberament d'uniforme, recordeu que en el batxiller i PREU, tots els dies havíem de lluir el conegut uniforme i assistir a classe, encara que fos de repàs sense uniforme era una sensació de llibertat i en aquest aspecte em ve a la memòria els famosos pantalons tipus Bonni & Clyde i el seu jersei fúcsia de coll rodó amb cadenes que Juanma lluïa quant sortíem de classe. I finalment, els viatges a Andalusia que organitzava Pepe Gómez que tant ens van ensenyar en plena efervescència de la recentment estrenada adolescència, van acabar per consolidar la nostra amistat.

 El curs 1968-1969, el que corresponia a sisè de batxiller va ser vital per a Juanma, feia algun any que no se celebrava el Festival de St.. Tomàs d'Aquino, fruit del Franquisme més ranci, però aquest any es va programar, total els de sisè haurien de tenir un pes específic important en el mateix, en definitiva hauríem de fer una exhibició de salts que tindria lloc al mes de març, i clar perquè fos satisfactòria calia entrenar i en aquestes estàvem quan va succeir l'incident que va marcar aquest curs i va incidir en l'esdevenir futur de Juanma. Vegem, es tractava d'un salt sobre el plint amb suport de les mans al final de l'aparell, flexió i extensió dels braços per impulsar-se acompanyat de rotació del coll, eixir disparat cap al matalàs i caure de peu amb els braços en creu, exercici relativament complicat però que amb una mica de decisió era factible. Comencem el entrenament i crec recordar que, entre altres, Miguel Jordà i jo mateix ho executem sense cap contratemps, els que ho vam superar animàvem als que estaven indecisos a llançar-se, tot va anar bé fins que Juanma, per fi, va optar per intentar-ho, però ni molt decidit ni convençut i després de molt deliberar es llança cap a l'aparell, bat sobre el trampolí i s'impulsa fins a contactar amb l'aparell, flexiona els braços i en compte d'impulsar-se s'esmorteix, es precipita i impacta sobre el matalàs de cap. En aquest mateix instant vam saber que la lesió podia ser greu, així que apliquem la regla bàsica de no moure al lesionat i sortir corrent a buscar el professor. Passats els primers moments de nerviosisme, es contacta telefònicament amb el traumatòleg de capçalera, Joaquín Vila, pare del nostre company i amic Kike, que amb la bonhomia que el caracteritzava anuncia que ningú el mogués, i que immediatament acudirà ell a supervisar el trasllat. Amb molt de compte i com si fos un robot el vam posar de peu i el vam introduir al cotxe per a la seua marxa a la clínica i practicar-li unes radiografies a la zona danyada. Un cop examinat el pacient i avaluades les radiografies, es va diagnosticar fractura de cervicals, els pitjors presagis es van complir. Escaiola sobre el coll i fins pràcticament la boca i l' esquena, espectacular. No cal dir com a la preocupacio per la gravetat de la lesió i el llarg període de reflexió i de recuperació calia sumar la pèrdua parcial del curs acadèmic. El festival mai es va arribar a celebrar, Juanma es va restablir perfectament i de pas les seqüeles de la fractura el van lliurar d'anar la Mili. Afortunadament, avui la sanitat ja no funciona de manera voluntarista, hi ha una xarxa pública preparada amb recursos humans i materials que davant de problemes d'aquesta magnitud podem resoldre'ls dignament. Per completar aquesta etapa en la vida de Juanma comptem amb la col·laboració inestimable del nostre amic, company del 69 i poeta Francesc Collado.

 El curs següent el dedicà a recompondre el seu expedient acadèmic, i en el pla particular segueix entre d'altres divertiments, els famosos “guateques” de l'època, acompanyat del seu inseparable Pascual Reyes, els col·legues del 69 Carlos Sanchis i Migue Herrero i el seu amic del barri amb el qual ja va compartir comissió de falla infantil del Mercat Alfonso Rus i les seves respectives parelles, totes elles amigues que estudiaven a les Dominiques. Resolts els problemes del batxiller es trasllada a València l'any següent a cursar el, no recorde si el PREU o el COU, en una acadèmia de categoria. Supera el curs satisfactòriament i es passeja per la facultat de ciències fins que comprova que el seu no és això.

 Amb encert tria l´escola de Magisteri on es troba molt a gust i es prepara per a la docència que des de sempre va ser la seva vocació. Allà té la sort de coincidir amb un xativí de pro i començar una relació d'amistat que perdura fins als nostres dies, Vicent Monfort, que com no podia ser d'una altra manera ha volgut sumar-se a l'acte i ha col·laborat amb un afectuós article que tenim publicat al bloc.

 Juanma sempre ha estat una persona molt preocupada pels problemes de la societat, primer des del moviment veïnal i després des de l'Ajuntament, per això un cop acabada la carrera va començar a treballar en el que al final seria l'Escola Permanent d'Adults, és a dir , amb gent gran que en el seu moment havia perdut l'esperança d'aprendre, ell els reconduïa i els reinseria en el sistema educatiu, tasca àrdua i difícil que ell, primer des de la iniciativa privada i després des de l'EPA ,ha desenvolupat a la perfecció, per observar des de dins la seva activitat professional, aquí us deixe l'opinió de la seva directora actual Fina García.

 Ja hem vist al Juanma estudiant i treballador, anem ara a veure el polític. Com ja he dit abans, sempre ha tingut preocupació pels problemes dels més necessitats viatjant dels moviments veïnals a integrar-se de ple en la política, afiliant-se a un partit polític tradicional, EU i encapçalant les llistes municipals almenys en dues ocasions, que jo recordi i amb sort diversa, la primera amb un regidor, ell mateix ,i la segona dos regidors, partit del qual encara és militant i, Miquel Lorente el seu màxim responsable a l' ajuntament, també vol sumar-se a donar la seva opinió sobre el seu predecessor. Com deia, en la primera elecció es produeix la paradoxa que el PSOE havia obtingut deu regidors i necessitava imperiosament un altre per mantenir la majoria absoluta i governar tranquil·lament, mentre que en la segona elecció, tot i duplicar la representació al consistori, el seu amic de la infantesa Alfonso Rus havia aconseguit una majoria absoluta folgada que convertia en irrellevant els dos regidors obtinguts. Anem doncs a les primeres i situem-nos: any 1993, cap de llista del PSOE Miquel Calabuig, un altre del 69, però que no havia coincidit amb Juanma perquè quan un va arribar a PREU l'altre estava recomponent el seu expedient. Destacar que de segon de la llista dels socialistes anava Voro Verger, molt amic del que açò escriu i també de V. Monfort. A partir d'aquí ja podeu imaginar qui va exercir d'introductor per portar a bon port les negociacions que efectivament van cristal·litzar en un pacte de govern. El primer pas, va ser a la sortida d'una conferència sobre urbanisme, i un cop presentats Voro, Juanma i jo vam segellar l'amistat davant d'unes canyes i diverses tapes al desaparegut SAIT. Vaig pagar jo clar, a partir d'aquí Vicent va exercir de mestre de cerimònies i tant ell com Voro també ho comenten en aquestes pàgines. 

Ens hem ocupat de la vida docent, política i professional de Juanma, hem deixat per al final la seva vida íntima, en la qual no entrarem en profunditat, però sí comentar que amb la primera parella es va casar com mana la Santa Mare Església Romana Apostòlica i Catòlica amb la seva núvia de "tota la vida" i va durar el que va durar. Transcorregut un temps es va tornar a unir, aquest cop pel jutjat amb una xica moderna i progre, allà pels vuitanta , fruit d'aquesta relació, com dirien les revistes del cor és la preciositat de filla que té, Carme, que com totes les filles, fa el que vol del seu pare, però com tots els pares, tampoc veu que la seva filla ja és una persona adulta, però en aquest aspecte va progressant adequadament. Com era d'esperar la relació amb la mare de la seva filla tampoc va ser molt duradora, ella a més s'ha convertit en una extraordinària poetesa. En l'actualitat, fart de relacions encotillades, viu la vida des de la seva atalaia de Bixquert, mantenint una magnífica relació amb les seues dues EX i amb totes aquelles que de manera informal han tingut alguna cosa a veure amb ell, tot i assistint als esdeveniments familiars amb una relació digna d'encomi.

 Ara i un cop incorporat al gruix del grup, només ens queda donar-li la benvinguda al club, i esperem que no tingui cap problema en adaptar-se a la nova vida, ve amb bon entrenament i aquí té bons monitors, sobretot si té pensat “agasajarnos”. Enhorabona!

JUANMA V


Des dels companys/es d'Esquerra Unida de Xàtiva hem volgut sumar-nos a aquesta felicitació. De fet, Juanma amb la seua jubilació passarà a 'millor vida' i amb ella a més alegria. Sovint comentem que qualsevol de nosaltres voldríem ser com ell, com també recordem batalles d'aquell govern on va demostrar ser el 'cego' que més vista tenia de l'ajuntament. També tenim presents les seues aportacions filosòfiques i polítiques realitzades en Lio Bar, on totes les nits eren tancament de campanya. En fí, per a nosaltres Juanma és un company i un bon amic, el qual sempre que el busquem el trobem. Una abraçada ben forta. 10+Juanma i a guanyar.
MIQUEL LORENTE (EU)

JUANMA IV

DOS RATLLES SOBRE JUANMA

Juanma és un personatge en tota la seua dimensió. És correcte, educat, pacient, informal, bon oient (qual Momo), honrat (que a Xàtiva és un valor en alça) i amic, molt amic dels seus amics; i també dormilec de manual de fàbrica de matalafs, fins a extrems a vegades impossibles. Fester, “trucaor” i “salidor”, sorneguer moderat, resulta difícil trobar qualificatius, deixem-ho ací.
És una persona que la trobes quan la necessites i s'evapora quan no cal. Té l'avantatge que passe el temps que passe amb ell als cinc minuts de parlar és com si t'hagueres despedit fa una estona. 
És bon comentarista, però no cotilla, i això em porta a la memòria una anècdota anant jo amb ell, de sorprendre's de veure al durant molts anys alcalde del seu poble proveït de portafolis o cartera i el filòsof Juanma es preguntava, “perquè voldrà l'alcalde portar cartera si no sap llegir... clar! per als donuts”. Eixe és Juanma. 
L'anecdotari autoritzat i prohibit, ambdós necessaris i complementaris, amb ell resulta inesgotable, aixina que m'ho estalviaré, encara que deixaré constància d'alguns detalls o vivències compartides.

Les meues vivències amb Juanma des de més o menys 1976, que és quan el vaig conéixer personalment i vam compartir moltes hores, dies i moments assenyalats, per ambdós parts, a València, no té pràcticament fi.

Possiblement un advertix com és el verdader Juanma quan ha tingut l'oportunitat de veure l'afecte especial amb què sempre va tractar els seus pares, sobretot a sa mare María, si no recorde malament, Marieta, com afectuosament l'anomenava. Tampoc hauria de ser un mèrit eixe afecte si es pensa en la paciència d'eixos pares i en especial de son pare Rafael, amb les indefinicions acadèmiques del Juanma universitari d'aquells anys. Després va arribar a Magisteri i tot més o menys es va regularitzar i és ací quan jo vaig començar a conéixer-lo i a compartir casa i molts menjars i sopars, inclús inoblidables arrossos de “faves i rojos” de la tia Carmen, una excel·lent i pacient dona, que jo vaig conéixer ja viuda i el del qual marit, que jo no vaig tindre la fortuna de conéixer, era conegut per comentaris tan recordats i ristos com aquell de que “li plantava cara” el resultat final del procés destinat a sintetitzar i eliminar bones ingestes. 
En aquella època i prop de l'Avinguda del Port passàvem moltes nits, pel que fa a l'estudi eren reduïdes, però amb reconeguda intensitat de converses i relaxació que moltes vegades compartíem amb uns veïns de la tia Carmen, els noms no dels quals no puc recordar, però que eren de gran afabilitat, a pesar de la tropa de fills que tenien i que exigien l'arxifamós pluriocupació dels llavors funcionaris de ministeris. 
De la seua nóvia de tota la vida i altres passatges ho deixe correr perquè seria difícil no caure en tòpics, equívocs i a més a més no em competix, però va ser una època raonablement estable en la que ens divertíem i compartíem molts i bons moments. De la seua primera boda no sóc qui haja d'opinar, del celebrant, encara que mèrits ha fet, menys cal parlar, i de la segona boda no cap altra que més dels mateix, però les dos bodes van ser com tocava pel que jo recorde i en el moment que corresponia i crec que ens porten a tots bons records. Si em ve a la memòria que la segona boda celebrada en el llavors famós Sai,t vaig tindre de companys de taula al seu germà Rafael, competent i agradablement recordat professor meu, i com no a Emilio Sala, a qui tornaré de seguida.
Este no pretés panegíric, però que ix aixina perquè no pot ser d'una altra manera, l'escric a petició i per assetjament “whatsappiano” d'un altre personatge local, molt amic i molt més antic que jo, perquè són companys de batxiller i d'any de naixement: Emilio Sala, no fan falta més presentacions (ara haurien d'escoltar-se a la llunyania les trompetes de Jericó o un Al·leluia, depén del moment).
No vull estendre'm però m'ha demanat Emilio que no deixara de contar vivències com la del sopar pacte de l'època en què Juanma va ser regidor de IU, com no podia ser d'una altra manera, perquè no existia un altre partit que ho haguera acceptat ni al que ell haguera anat, vist el que vist ja llavors; ara no cal ni dir-ho. Doncs bé, va sorgir un sopar, impulsat per E. Sala en què jo vaig compartir taula i tovalles junt a Juanma, amb un aleshores company de treball, Voro Verger, que a més compareixia en el sopar promogut per l'Emilio en la seua qualitat de regidor del PSPV i amb la necessitat del suport del vot de IU que gestionava Juanma. No vull fer-ho llarg, al final va eixir tot com es volia, el sopar va tindre lloc a Carcaixent, poble de ma mare, però no per eixe motiu, ben al contrari per allunyar-nos de Xàtiva i donada l'època del que parlem eixos pocs quilòmetres de distància eren suficients perquè ningú s'assabentara del contuberni “socarrat”. Però com deia l'artífex de la trobada va ser Emilio Sala, qui es va quedar veient el futbol que es retransmetia eixa nit, ja que no el van convidar a allò que precisament ell havia propiciat. Coses dels amics.
Amb Junama he eixit, viatjat, menjat, sopat, i … moltes coses més; i tot això ha anat forjant una amistat que després et porta a compartir angoixes unes més personals i altres familiars. El seu dolor en certs moments ens va unir més com a amics, i recorde la seua amargor amb les pèrdues d'Emilio i Paco (“Paquito, el meu germà”, que em va dir quan em va cridar per a donar-me la luctuosa notícia); el seu sempre saber estar quan el necessites, a pesar de l'un poquet gos que és, la qual cosa fa que tot el món estenga, més si cal, quan fa qualsevol contibució a quelcom qüestió, per poc que siga, i s'agraïx de tota manera el seu compromís amb moltes causes, algunes perdudes. 
Però, en definitiva, és un amic imprescindible, a qui no tens que cridar-li tots els dies, ni estar darrere d'ell i sobretot deus respectar-li com ell ho fa, en el bo i en el pitjor. No emet opinions sense trellat ni innecessàries i no és un desficasiat ni s'escandalitza per coses de poc trellat, i quan ho fa és amb motiu, fonamentalment perquè li indigna la injustícia i això està bé que siga aixina davant de l'oceà d'indigència intel·lectual capaç de provocar i explicar el desacatament cultural del seu poble i el meu, com diguera Miguel Hernández. 
Qui ens ha vist i qui ens veu, però als altres ni et conte. Tantes rialles i excessos i ara ens trobem tots en el mateix vaixell cronològic, amb lleugeres diferències, havent fet trajectes ben distints quan no moltes vegades oposats. Juanma continua estant en el mateix lloc, és més sostenible i ecològic i el camp s'ha incorporat al seu modus vivendi, d'altra banda continua sent l'anacoreta que sempre va voler ser que busca la companyia i la defuig quan ha de pensar i viure.
La jubilació que explica estes línies ha d'establir un abans i un després, encara que els que coneixem a Juanma sabem que molt molt esgotat no pot arribar, aixina que esperem d'ell encara bones estones, les quals podríem començar per un dinar o sopar. Festa que en esta ocasió ha de pagar l’estrela i l'objecte de la decisió administrativa de premiar amb el merescut descans, una vida de docent dedicat a un col·lectiu tan necessitat com el alumnat de l'EPA; un colectiu que cal dir-ho ha sabut apreciar la dedicació vocacional de Juanma amb els majors. Tornant a la celebració de la seua jubilació, si no troba moment de festejar-ho, pagarem la desfeta qui faça falta, però tenim que dinar i gaudir de un nou jove jubilat. A veure si és veritat i prompte!

Vicente M. Monfort Mir








JUANMA III

JOVENÀLIA I CANALLESCA (epopeia)

MATRÍCULA

Oh dia clar de tenebroses nits
Entre homes irats
que foraden la nit de fosca revenja.
I homes vençuts
que escampen l'ordi humil
Mentre tronen les trones
i, amb una pau eixuta, denuncien el rent
neguen al poble l'oli del poble
fiscalitzen collites de suor generosa
i alcen monuments per a la seua glòria
amb l’engrillonada tragèdia del poble
només per la memòria del vençuts soterrar
Oh nits encongides
Esperant l’indult d’aquesta sa militar excremència
Oh Estat de coses, sense la humanitat
L’autarquia militar  encara a prop
I l’estraperlo econòmic governant
Dominen l’horitzó, imposen la por
Oh classes subalternes
Amb davantal dispostes amargament a obeir
el nouvingut senyor, ignorant farfallós
de comú legió i d’armada bandera
Vosaltres que heu cobert de pètals il·lusoris
El camp i heu alçat els monuments
Que denuncien la covarda mentida
Del gloriós moviment esquizofrènic d’insídies
que al pit dels germans dispara
i talla el pensament dels savis.


Falsària pàtria

Vosaltres, que heu parit amb silenci
La nova sang de les centúries.
Però aquesta sang ja se us escapa
De les mans i un règim fratricida
L’agombola entre sotanes i paràsits
I així nodrir la carn embastardida
Amb la sang innocent i mansueta
Dels fills dels germans, dels nets
Pels assassinats en els afores
En les revoltes, en el talús dels tossals
En les anònimes barrancades camuflats
I els valls excavats pels legítims
Soldats de la pàtria traïda

SEGUIR LLEGINT (Punxeu ací)

Foios- Xàtiva, Setembre 2016, Francesc Collado

JUANMA II

ENTRE AMICS
Benvolgut Juanma: entre amics els elogis esdevé una forma normal de reconeixement de les relacions personals que, el pas del temps, va situant en el lloc que li correspon. Eren principis dels anys 90 quan, les eleccions municipals ens permeteren mantenir, a banda de les relacions personals que ja existien d'antic, el que s'anomena “contactes polítics”. Doncs bé, aplegar a acords per a formar un govern amb majoria d'esquerres era senzill: pensàvem amb el ciutadans que havien votat i en quines polítiques s'haurien de posar-se en marxa per acomplir allò que el votant havia expressat.

No eren temps, com hem vist posteriorment i, a més a més en la nostra ciutat, el contemplar situacions que fan bo al franciscà mallorquí Anselm Turmeda en el seu text “Elogi dels diners” d'on hom pot pensar que descrivia la crisi de valors i, el que suposava l'ambició i el poder dels diners per tal de fer feble l'honestedat i incomplir allò per al què el ciutadà havia dipositat el seu vot i la confiança en el comportament del polític.
Deia el frare en una part del seu text:

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat,...
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,...
Diners fan vui al món lo joc
e fan honor a molt badoc,
a qui diu "no" fan-li dir "oc",
vejats miracle!...

Si tenim en compte que Anselm Turmeda va escriure aquest text en 1396, és a dir: fa més de 600 anys, no anava desencaminat d'allò que succeïx en les societats actuals si no hi ha normes clares i voluntat d'aplicar-les pels poders corresponents.

Així que, com rellegir als clàssics no fa mal i per tal de canviar de frares a escèptics, recordar el que deia Quevedo: “hay hambres del cuerpo que pasan con la edad, pero la del estómago nos acompaña toda la vida”: els jubilats ho entenem perfectament, no?

Doncs bé benvolgut amic, els que no estem pel jubileo, entès com la indulgència per a tots els pecats sinó, que anem més per l'alegria de poder gaudir dels amics el major temps possible...si la salud acompanya, felicitats i recordar amb satisfacció temps passats, com el títol de la cançó dels Beatles “Qué noche la de aquel dia”.

VORO VERGER.
PSPV-PSOE

JUANMA I

LES CERVESES PER COMPARTIR

 Em va donar les claus de les classes i despatx del professorat. En eixe instant vaig comprendre que ja era definitiu. No hi havia marxa enrere. Es va acomiadar i abandonà l’escola com ho havia fet els darrers vint anys, però ara sabia que ja no tornaria a treballar.

 Un gran sentiment de tristesa em va copsar. Per ell, per mi. Per l’amic que estranyaré, que trobaré a faltar en eixa escola que junts hem fet créixer.

 Junama Sancarlos es jubila.

 El “Petar Pan” de la nostra escola, l’etern jove, el que donava alegria i llevava drames als problemes que sorgien. El que estava sempre disposat a una festa, un sopar, una cervesa.

 L’alumnat aprenia matemàtiques i naturals entre els seus acudits i risses. Prou problemes tenien ells com per arribar a classe i afrontar més dificultats. Amb Juanma no hi passava. El seu mestre de mates els explicava molt bé els problemes i, fins i tot, les equacions. Un gran mestre, em deien.
 Sempre ha tingut una gran complicitat amb el seu alumnat, creant un ambient de confiança i proximitat en l’escola.

 No amagava la seua passió per la política, per les injustícies socials, en la defensa dels més desfavorits. Oferir a l’alumnat la visió històrica de les grans opressions que han afectat a la majoria de les persones, a la majoria de l’alumnat que acudia a l’escola. Perquè això també era formar. Despertar les consciencies, desvetllar els grans interessos econòmics que afectaven també als partits polítics.

 No era partidari de grans teories pedagògiques. Així i tot, a la seua pràctica docent aplicava, sense treure cap “bandera”, la teoria del gran mestre Paolo Freire. Des de la més pura intuïció i de la manera més senzilla. Perquè si alguna cosa s’havia de posar en pràctica a l’aula, havia de ser amb sentit comú i de forma fàcil. Eixe era el seu tarannà en la pràctica docent i així ho vivia l’alumnat que ha tingut a Juanma com a mestre.

 I així m’imagine que Juanma iniciarà aquest canvi d’etapa, aquesta nou cicle. Senzillesa i naturalitat en els nous horaris, el nou ritme de vida, on el seu “bisquert”, la seua gossa, les persones que estima, seran el centre dels seus dies.

 I, davant d’una cervesa, li continuarà extraient més risses a la vida.

FINA GARCÍA
Dra. EPA Canals

Monday, October 10, 2016

Saturday, September 10, 2016

Esmorzar de Fira 2016

Esmorzar de Fira 2016
Dissabte 20/08/2016

El pasado 20 de agosto de 2016 celebramos en Novetlè (Bar Badenes) la segunda convocatoria del Esmorzar de Fira 2016.
Este año por diversos motivos se ha tenido que celebrar nuestro consuetudinario Esmorzar de Fira en dos convocatorias, los sábados de inicio y final de la Fira de Xátiva 2016.
La primera de ellas que sufragó nuestro mentor y líder Emilio Sala Benimeli, fue convocada para el sábado 13 de agosto a las 10.30 horas, en el lugar de costumbre. Obligaciones y compromisos familiares e ineludibles, iban a provocar la ausencia de algunos miembros del “Team” que por otra parte deseaban fervientemente asistir a la cita firera anual que tanto nos agrada. La lista de asistentes engrosaba a medida que se recibían confirmaciones a través del whatsapp. Y allá por el 10 de agosto, un mensaje de resignación de nuestro querido Damián, puso en guardia a nuestro líder “Milio”, como gustan de llamarle algunos, manifestando el primero que le resultaba imposible acudir esa fecha, debido a sus compromisos sociales. Se encontró rápidamente una solución con una segunda convocatoria que se brindaron a financiar desinteresadamente Eugenio y Quique Vila.
El aliciente de este año, radicaba además de en el festivo y tradicional encuentro, en que nuestro Enrique Muñoz (Coca) por fin, se encontraba ya lo suficientemente recuperado para poder asistir y poderlo saludar y abrazar.
A la primera convocatoria, asistieron al parecer y según mensajes cruzados del whatsapp unos 9 compañeros, muchos de los cuales y por nuestra actual y mayoritaria condición de “jubilatas”, repitieron en la segunda, a la que yo asistí y sobre la que quiero dar unas pinceladas.
En primer lugar y felizmente, Coca pudo disfrutar de ambos encuentros y en el segundo de ellos, aprovechamos para felicitarle por su muy reciente Cumpleaños que había sido el 17 de agosto.
En segundo lugar, comentar que hubo también dos grandes aportaciones y colaboraciones materiales desinteresadas tales como: las ensaladas y el vino final de Oporto. En lo referente a las ensaladas, estaban compuestas por tomate y cebolla de huerto, ecológicamente cuidados y recolectados por nuestro compañero Saoro en sus propiedades y que se ocupó de separar convenientemente en los platos, el tomate de la cebolla, para que aquel no recibiese ni pizca de vinagre en su sazonado, mientras lo hacía la cebolla. Las ensaladas venían rematadas con aceitunas partidas aportadas ya por el Bar Badenes. Algunos de los comensales prefirieron no manchar el sabor de los excepcionales productos hortofrutícolas tan delicadamente traídos por nuestro compañero, con la perniciosa sal que a pesar de ser “marina” (condición positiva), cambia y encubre el sabor tan especial de los mencionados productos. En cuanto al vino de Oporto, se trataba de dos botellas que nuestro compañero y amigo Rafael Pastor Climent “El Mister”, nos hizo llegar desde esa localidad portuguesa a través de Damián, quien recientemente lo visitó “in situ” y con quien, al parecer, disfrutó unas fechas de su compañía. Se agradece la atención de ambos cooperantes que con su aportación, mejoraron la calidad del por sí ya sabroso evento.
El menú del “esmorzar” era como puede suponerse, el habitual y tradicional para estas fechas agosteñas en Xátiva y comarca:                - Amanida de tomaca i ceba del horta amb olives xafades, Ous fregits, Pimentons verds fregits, Sardines de bota fregides, Butifarres de ceba fregides, Cacaus, Bresquilles y Meló d’Alger.
En ésta segunda convocatoria donde muchos repitieron y otros lo hacíamos por primera vez, tuvimos el privilegio de que nos acompañase el recientemente premiado en el Concurso Local de Fotografía en Color de la Fira de Xátiva Vicente Bataller, quien después de una dilatada vida profesional en el Ejercito, se dedica ahora ya jubilado, a sus aficiones, entre las que se encuentra la fotografía. Despartimos con él y poco a poco fue descubriendo que tenía lazos de unión y contactos comunes con muchos de nosotros, llegando a la conclusión de que la invitación de Milio había sido un acierto.
Para finalizar este dilatado “esmorzar”, donde cada uno pidió y repitió cuanto quiso del menú, se tomaron el café y los consabidos puros, momento éste en el cual, Coca pudo soplar las velas de su Cumple en una hermosa tarta y flanqueado por los 14 asistentes al “esdeveniment”.
Habiendo sido puntuales en el comienzo como es de rigor, nadie hizo ademán de levantarse hasta pasado el mediodía, cuando las obligaciones de alguno le removieron la silla. Para entonces tal y como se puede apreciar en el magnífico montaje/collage de video que nos envió Paco El Lleó “SATURDAY NOON”, se puede apreciar que el “Duorum” de Oporto circuló hasta agotarse.
Se sucedieron en esos momentos eufóricos, múltiples deseos e invitaciones próximas que entiendo se irán viendo poco a poco, ya que se aceptaron tantas como otras se rechazaron. El tiempo ira destilando la información oportunamente y nuestro líder/catalizador (ante su presencia y acción, todos reaccionamos y nos comportamos en la dirección que él nos indica) -característica y propiedad principal de un catalizador-, así lo pondrá en nuestro conocimiento.
Novetlé y su Alcalde que en esta ocasión no pudo asistir, nos recibieron y acogieron con la complacencia habitual y solo echamos en falta a todos nuestros compañeros que no pudieron asistir, por diversos motivos a ninguno de ambos eventos, pero sobre todo, a nuestro Juanma Sancarlos que nos había anunciado su presencia y que cambió a última hora, por “un agradable imprevist” según sus propias palabras.


En resumen, un magnifico encuentro entre compañeros que debemos proseguir, con la constancia habitual.
Ya están ahí en breve, nuestros primeros 50 años desde que nacimos y ya somos un ejemplo y un referente entre toda nuestra gente, en Xátiva y La Costera. Os animo desde aquí a mantener esta amalgama de amistad, cada vez con más fuerza.


Rafael Leonardo

Thursday, August 25, 2016

Fotografia premiada de Vicent Bataller

 Un any més la fira de Xàtiva és el moment adequat per al retrobament entre amics i companys, ja és tradicional l’esmorzar que celebrem a Novetlè, enguany i a causa del conflicte de dates, hem celebrat dues perquè ningú que volguera assistir tendría quedar-se sense la trobada semestral
la crònica estem pendents de rebre-la per a la seua immediata publicació, la fira és un esdeveniment que els socarrats no volen perdre, per això sempre ens trobem amb amics i companys que en altres dates és improbable, Aquest any hem incorporat a les reunions semestrals de companys a Vicent Bataller, que després d'una brillant carrera professional, ja només es dedica als seus hobbis, d'entre els quals destaca la fotografia, doncs bé, assidu participant en el concurs local, ha obtingut el primer premi en la modalitat de color, que inserim al bloc i també afegim el seu en l'apartat de blocs de companys. També inserim la foto del Pantà de Bellús, corresponent al premi que li vàren concedir a Asp. 
 Aquestes incorporacions han  ser l'hembrió de la celebració del 50 aniversari. 


Wednesday, July 20, 2016

Experiència moto-Mística

Ací teniu l'expèriencia moto-mística de Damià, preparant el Gran premi de Jerez de l'any que ve
Experiència moto-Mística

A les huit menys cinc ja els tenia a sota de casa. Des de l'habitació ja sentia el ronroneig inconfusible dels motors.
No tinc record de la darrera vegada que havia pujat en moto, tret de la ràpida visita a Koka a l'hospital amb L'Emilio. Però al final l'amic Eugenio ha aconseguit portar-me de paquet amb l'excusa d'anar a esmorzar a Fontanars dels Alforins escoltat pel seu inseparable Antonio ( un " granaino" ex Guarda de Tràfic establert en Alzira des de fa temps i al que li passa el mateix que a Messi ... que no ha perdut ni mica l'accent!! i amb qui m'he de concentrar per "captar-lo") , sempre a la mateixa prudencial distància . He de dir que vaig estrenar casc i tot!! Davant meu va ser des etiquetat . Potser l'ocasió s'ho mereixia. i sense necessitat de mesurar el meu "perímetre" o siga que això vol dir que tots dos gastem el mateix "perol"..
Ells dos anaven impecables embotits en els seus equipaments de motoristes experimentats a lloms de les seues Yamaha i Honda respectivament i jo amb els meus vells texans que tenia per ací ( de Bcn vaig vindre només amb bermudes ) i la jaqueta fosforescent prestada.
Un cop posats en marxa, i ja amb el casc completament ajustat i els guants posats evidentment , la primera cosa que vaig notar ,com sol passar en estos casos, va ser una picor irrefrenable al nas que vaig haver de suportar estoicament fins a arribar al destí perquè a vore qui era el valent que es llevava un guant i s'alçava la espiell del casc per rascar-se en les curvetes de Bixquert i posteriors!! Res!! A aguantar com siga!!L'anada va ser un cúmul d'emocions. Sentir la força del vent de cara, notar la inclinació de la moto en els revolts, les acceleracions i frenades ( conste que de seguida vaig notar l'experiència del pilot..) i gaudir del paisatge a mesura que jo agafava confiança... Va ser especialment bonic passar per Bocairent després de tants anys.
Un cop arribats al destí després de donar un bon rodeig, ens dirigim a la terrasseta del Bar La Cova on ens serveixen un esmorzar a base d'"all i pebre" no massa encertat pel meu gust tot s'ha de dir, truita de pernil i una tapeta de "ensaladilla rusa" acompanyats del corresponent vi de la localitat i cacaus i olives. Per acabar uns talladets i uns "herberets". Tot amenitzat per els periòdics repics del campanar de l'església del poble. Després passeig pel "mercadillo" on encara vam comprar alguna coseta i viatge de retorn cap a les 11'30.
La tornada va ser per l'altra banda, l'autovia, i ací,  que les sensacions van anar en augment. Honestament pense que vam pecar una miqueta d'imprudents perquè, ara si, l'Eugenin es va animar i el velocímetre va marcar 145 km/h, 138 km/h reals segons ell... i jo vaig experimentar més o menys "la meitat " del que experimenten Marquez, Lorenzo, Rossi i cia...i fins i tot en un moment donat m'imaginava a mi mateix maniobrant la màquina, inclinant-me a un costat i l'altre en funció de la curvatura...pels amants de la velocitat i les emocions fortes és per entrar en èxtasi, un "xute " total d'adrenalina!!
Si d'anada vàrem tardar una hora, ara, a les 12 i poc més ja estàvem en "El puerto de Graná" (antic Los Arcos) fent una birra per acomiadar la trobada.
I al cap de no res en una tauleta a prop , es van asseure la family de Paquito Collado amb els que vàrem intercanviar unes paraules quan ja marxàvem.
La 1a instrucció del mestre abans de la marxa havia sigut: "tu no has de fer res, com si fores un paquet". I crec que ho vaig seguir al peu de la lletra....
He de dir que m'ha encantat l'experiència i en paraules del mateix pilot ho vaig fer de meravella però d'aquí a "cascar-se" 800 km fins a Xerés nose , no se...Perquè de segur que no només serà el nas el que em picarà

Salut des de l'Euromed... El Talgo anava ple.

J. DAMIÀ GARCIA, 69