UNA TROBADA
DIFERENT
Com, des de fa ja uns anys, enguany hem tornat a
veure’ns i, més concretament, en aquesta ocasió, el passat 28 de desembre a
Anna. El lloc, escollit per Damià, però ja conegut per molts de nosaltres va
ser el bar “El Gallego”.
Hi havia intenció de fer un petit recorregut, no
es sap ni nadant o en barca conegut llac de l’albufera d’Anna. Un lloc preciós
on la natura, i encara que l’home s’empenye en desfer-ho, s’ha prodigat d’una
manera molt especial permetent gaudir, al que va, de tots els sentits en
harmonia amb ella. Però aquesta excursió va quedar en no res. Em pregunte si,
per un poc més endavant, no caldria fer-ne una, ben organitzada, a aquest
mateix lloc o a qualsevol altre lloc que es puga assenyalar i gaudir d’un dia,
o més, de convivència d’una manera diferent. Cal pensar en aquesta
possibilitat.
Però tornem al bar “El Gallego”. Les salutacions
entre tots aquells que, any darrere d’any, hem anat veient-nos foren, com
sempre, molt efusives encara que, alguns tan sols feia uns pocs dies ens haguéssim
vist a Novetlè amb motiu de la jubilació de Paco Pastor i del aniversari del
natalici de ... ara bé per molt efusives
que foren aquestes salutacions, totes elles quedaren eclipsades per
l’emotivitat de retrobar-se amb vells coneguts, companys i companyes amb els
que feia un grapat d’anys que no coincidíem.
Sí, des de feia uns anys, moltes vegades, hem
comentat que caldria prendre contacte amb aquells companys i companyes amb els
que havíem compartit dies d’Institut. Per mil i diverses circumstàncies no mai
s’havia produït aquesta crida fins a enguany. I, després de veure el que hem
vist, ú pensa que aquesta crida es deuria d’haver fet molt abans. Però, com
tot, en la vida, més prompte o més tard, tot, tot, arriba. I en aquesta ocasió
ha sigut un encert fent que aquesta trobada fora diferent.
Deia abans que si unes salutacions foren efusives,
aquestes es veieren superades per les emotives. No cap dubte de que el temps
ens havia allunyat i el tornar a veure’s és motiu suficient per a que les
emocions isquen a flor de pell i ens delate en el sentit que no hem oblidat ni
qui som ni d’on venim i tornar a les arrels ens emociona. Ara bé, hem vaig
adonar d’una cosa curiosa:
Els assidus a aquestes
“reunions” estem molt acostumats a veure’ns i no adonar-nos dels canvis en la
nostra fisonomia, és a dir, no teníem dubtes de qui és cadascú i això mateix va
passar en veure a Neus, Paqui o Mari-Carme o, inclòs als dos Vicent que feia
temps no ens acompanyaven, un amb els seus cabells rogencs i l’altre amb el seu
port militar. Tots sabíem qui era cadascuna d’elles o d’ells en certa manera
ens havíem preparat per saber-ho; però, i a la inversa?, elles i ells sí tenien
dubtes sobre la identitat d’alguns de nosaltres. I és que el temps no ha passat
debades privant-nos a tots, sí, a tots d’algunes de les característiques que
ens identificava. I no vull assenyalar-ne cap.
L’ambient, com sol ser habitual, va ser
immillorable. Però açò no deu d’estranyar-li a ningú. És el que sempre ha sigut
i el que, jo diria, ja era en la nostra convivència quan estudiàvem a
l’institut. N’érem, i som, una colla d’allò més diferent del que, nosaltres
mateix, de vegades ens puguem imaginar. Només cal veure la varietat de
professions que, cadascú de nosaltres, hem exercit al llarg de la nostra vida
professional: ensenyament, sanitat, professions lliberals, empresaris, marins o
militars. De tot ha hagut i em sembla que sempre amb professionalitat i
dignitat, cosa que ens enriqueix com a persones i ens fa més lliures.
A l’hora dels parlaments l’amic Emili, com no, va
prendre la paraula tant per agrair la presència de tots els que allà ens
trobàvem com perquè prenguérem consciència de que d’ací no res estem fent els
cinquanta anys de la finalització del batxillerat. Efemèrid, aquesta, que no
deguem de deixar passar i en la qual cosa tots estem d’acord. Es parlà de que
cal anar pensant què coses puguem fer i organitzar i, pense que poden ser
moltes i molt diverses, només hi ha que posar-se a caminar i fer-les perquè si
alguna cosa tenim ara tots nosaltres, a banda de passejar els néts, és temps. I
crec que tots, d’una, o d’altra manera ens puguem comprometre a fer alguna cosa,
per nosaltres mateix i pels nostres companys, que faça especial aquesta commemoració.
Una altra cosa que es va anomenar és que aquesta
commemoració no es quedés tancada a l’àmbit exclusiu de l’institut sinó que s’eixamplés
a tota la ciutat i fora una commemoració de tots els que al voltant dels
centres que aleshores es trobaven a Xàtiva, acabaven el batxillerat allà pel
mil nou-cents seixanta nou. Crec que és una idea que tots compartim.
Molt a sovint es diu que el nombre no dona la
qualitat però en aquest cas no sols no seria així sinó que, a més a més, la
pròpia diversitat ens faria més grans tant en el aspecte personal com social.
Si ja ens enriquírem amb la convivència entre la gent de Xàtiva i la de L’Olleria, Anna, Quatretonda, El
Genovés o Càrcer o La Llosa, per anomenar algunes de les poblacions d’on n’eren
alguns dels companys molt més ho farem quan sumem els dels “Padres” o les
“Dominiques” on, a la vegada també hi havia companys d’altres pobles del
voltant. Crec que cal treballar per a que totes aquestes idees siguen una
realitat.
En acabar el dinar i després dels pertinents
brindis i bons desitjos per a tots i cadascuna i cadascú de nosaltres va
arribar la foto de rigor. La veritat es que va quedar d’allò més bé encara que
alguns, després d’agenollar-se per a fer-la, a punt estigueren de cridar a una
grua. Així i tot el record queda marcat per a la història.
Ah! M’ho deixava, l’amic Eugeni va vindre
acompanyat per una fera que diu és el seu company d’una i mil històries. Un
animalet la mar de simpàtic i que quasi acaba baix les rodes d’un dels cotxes
dels assistents. Això mai ens ho haguéssim perdonat. Eugeni, que t’acompanye
molts anys.
Cal dir que estiguérem molt a gust i ja estem
pensant que prompte ens tornarem a veure per celebrar la jubilació dels doctor
Rafel i Xavi.
I és que no hi ha que parar.
Josep Lluis Borredà
Comments
Post a Comment