JUANMA IV

DOS RATLLES SOBRE JUANMA

Juanma és un personatge en tota la seua dimensió. És correcte, educat, pacient, informal, bon oient (qual Momo), honrat (que a Xàtiva és un valor en alça) i amic, molt amic dels seus amics; i també dormilec de manual de fàbrica de matalafs, fins a extrems a vegades impossibles. Fester, “trucaor” i “salidor”, sorneguer moderat, resulta difícil trobar qualificatius, deixem-ho ací.

És una persona que la trobes quan la necessites i s'evapora quan no cal. Té l'avantatge que passe el temps que passe amb ell als cinc minuts de parlar és com si t'hagueres despedit fa una estona. 

És bon comentarista, però no cotilla, i això em porta a la memòria una anècdota anant jo amb ell, de sorprendre's de veure al durant molts anys alcalde del seu poble proveït de portafolis o cartera i el filòsof Juanma es preguntava, “perquè voldrà l'alcalde portar cartera si no sap llegir... clar! per als donuts”. Eixe és Juanma. 

L'anecdotari autoritzat i prohibit, ambdós necessaris i complementaris, amb ell resulta inesgotable, aixina que m'ho estalviaré, encara que deixaré constància d'alguns detalls o vivències compartides.

Les meues vivències amb Juanma des de més o menys 1976, que és quan el vaig conéixer personalment i vam compartir moltes hores, dies i moments assenyalats, per ambdós parts, a València, no té pràcticament fi.

Possiblement un advertix com és el verdader Juanma quan ha tingut l'oportunitat de veure l'afecte especial amb què sempre va tractar els seus pares, sobretot a sa mare María, si no recorde malament, Marieta, com afectuosament l'anomenava. Tampoc hauria de ser un mèrit eixe afecte si es pensa en la paciència d'eixos pares i en especial de son pare Rafael, amb les indefinicions acadèmiques del Juanma universitari d'aquells anys. Després va arribar a Magisteri i tot més o menys es va regularitzar i és ací quan jo vaig començar a conéixer-lo i a compartir casa i molts menjars i sopars, inclús inoblidables arrossos de “faves i rojos” de la tia Carmen, una excel·lent i pacient dona, que jo vaig conéixer ja viuda i el del qual marit, que jo no vaig tindre la fortuna de conéixer, era conegut per comentaris tan recordats i ristos com aquell de que “li plantava cara” el resultat final del procés destinat a sintetitzar i eliminar bones ingestes. 

En aquella època i prop de l'Avinguda del Port passàvem moltes nits, pel que fa a l'estudi eren reduïdes, però amb reconeguda intensitat de converses i relaxació que moltes vegades compartíem amb uns veïns de la tia Carmen, els noms no dels quals no puc recordar, però que eren de gran afabilitat, a pesar de la tropa de fills que tenien i que exigien l'arxifamós pluriocupació dels llavors funcionaris de ministeris. 

De la seua nóvia de tota la vida i altres passatges ho deixe correr perquè seria difícil no caure en tòpics, equívocs i a més a més no em competix, però va ser una època raonablement estable en la que ens divertíem i compartíem molts i bons moments. De la seua primera boda no sóc qui haja d'opinar, del celebrant, encara que mèrits ha fet, menys cal parlar, i de la segona boda no cap altra que més dels mateix, però les dos bodes van ser com tocava pel que jo recorde i en el moment que corresponia i crec que ens porten a tots bons records. Si em ve a la memòria que la segona boda celebrada en el llavors famós Sai,t vaig tindre de companys de taula al seu germà Rafael, competent i agradablement recordat professor meu, i com no a Emilio Sala, a qui tornaré de seguida.

Este no pretés panegíric, però que ix aixina perquè no pot ser d'una altra manera, l'escric a petició i per assetjament “whatsappiano” d'un altre personatge local, molt amic i molt més antic que jo, perquè són companys de batxiller i d'any de naixement: Emilio Sala, no fan falta més presentacions (ara haurien d'escoltar-se a la llunyania les trompetes de Jericó o un Al·leluia, depén del moment).

No vull estendre'm però m'ha demanat Emilio que no deixara de contar vivències com la del sopar pacte de l'època en què Juanma va ser regidor de IU, com no podia ser d'una altra manera, perquè no existia un altre partit que ho haguera acceptat ni al que ell haguera anat, vist el que vist ja llavors; ara no cal ni dir-ho. Doncs bé, va sorgir un sopar, impulsat per E. Sala en què jo vaig compartir taula i tovalles junt a Juanma, amb un aleshores company de treball, Voro Verger, que a més compareixia en el sopar promogut per l'Emilio en la seua qualitat de regidor del PSPV i amb la necessitat del suport del vot de IU que gestionava Juanma. No vull fer-ho llarg, al final va eixir tot com es volia, el sopar va tindre lloc a Carcaixent, poble de ma mare, però no per eixe motiu, ben al contrari per allunyar-nos de Xàtiva i donada l'època del que parlem eixos pocs quilòmetres de distància eren suficients perquè ningú s'assabentara del contuberni “socarrat”. Però com deia l'artífex de la trobada va ser Emilio Sala, qui es va quedar veient el futbol que es retransmetia eixa nit, ja que no el van convidar a allò que precisament ell havia propiciat. Coses dels amics.

Amb Junama he eixit, viatjat, menjat, sopat, i … moltes coses més; i tot això ha anat forjant una amistat que després et porta a compartir angoixes unes més personals i altres familiars. El seu dolor en certs moments ens va unir més com a amics, i recorde la seua amargor amb les pèrdues d'Emilio i Paco (“Paquito, el meu germà”, que em va dir quan em va cridar per a donar-me la luctuosa notícia); el seu sempre saber estar quan el necessites, a pesar de l'un poquet gos que és, la qual cosa fa que tot el món estenga, més si cal, quan fa qualsevol contibució a quelcom qüestió, per poc que siga, i s'agraïx de tota manera el seu compromís amb moltes causes, algunes perdudes. 

Però, en definitiva, és un amic imprescindible, a qui no tens que cridar-li tots els dies, ni estar darrere d'ell i sobretot deus respectar-li com ell ho fa, en el bo i en el pitjor. No emet opinions sense trellat ni innecessàries i no és un desficasiat ni s'escandalitza per coses de poc trellat, i quan ho fa és amb motiu, fonamentalment perquè li indigna la injustícia i això està bé que siga aixina davant de l'oceà d'indigència intel·lectual capaç de provocar i explicar el desacatament cultural del seu poble i el meu, com diguera Miguel Hernández. 

Qui ens ha vist i qui ens veu, però als altres ni et conte. Tantes rialles i excessos i ara ens trobem tots en el mateix vaixell cronològic, amb lleugeres diferències, havent fet trajectes ben distints quan no moltes vegades oposats. Juanma continua estant en el mateix lloc, és més sostenible i ecològic i el camp s'ha incorporat al seu modus vivendi, d'altra banda continua sent l'anacoreta que sempre va voler ser que busca la companyia i la defuig quan ha de pensar i viure.

La jubilació que explica estes línies ha d'establir un abans i un després, encara que els que coneixem a Juanma sabem que molt molt esgotat no pot arribar, aixina que esperem d'ell encara bones estones, les quals podríem començar per un dinar o sopar. Festa que en esta ocasió ha de pagar l’estrela i l'objecte de la decisió administrativa de premiar amb el merescut descans, una vida de docent dedicat a un col·lectiu tan necessitat com el alumnat de l'EPA; un colectiu que cal dir-ho ha sabut apreciar la dedicació vocacional de Juanma amb els majors. Tornant a la celebració de la seua jubilació, si no troba moment de festejar-ho, pagarem la desfeta qui faça falta, però tenim que dinar i gaudir de un nou jove jubilat. A veure si és veritat i prompte!

Vicente M. Monfort Mir