JUANMA FOREVER

JUANMA FOREVER

El degoteig continua i un company més del 69 s'incorpora a l'exèrcit de reserva (o jubilació) sota el comandament, en funcions, de Fátima Báñez. Així que, la nòmina de treballadors / autònoms actius del 69 va reduint-se notòriament, per tant cada vegada que algú passa a classes passives és un esdeveniment per al gruix del grup que l'observa des de la riba del "dolce far niente". Aquest mes compleix el tràmit un company que ha dedicat tota la seua vida al noble art d'ensenyar a qui no sap i que voluntàriament vol aprendre, efectivament estem parlant de Juanma Sancarlos al qual des d'aquest bloc li dedicarem unes línies de benvinguda al club i de pas recordarem moments interessants de la seua vida. Comencem.

 Juanma naix en el si d'una família treballadora i de profundes conviccions cristianes i democràtiques, enteses en el sentit etimològic de les paraules, no en el polític, és el sisè fill d'una família nombrosa de 2a categoria, s'anomenava així a les que almenys tenien vuit fills, en aquest cas cinc xics i tres xiques, dos d'ells ja no es troben entre nosaltres.

 El meu primer record de Juanma roman confús, corria l'any 1963 i a l'Institut hi havia tres grups per curs, 1A, 1B i xiques, ell era de l’A i jo del B, amb poc contacte i des de la llunyania semblava un xiquet seriós, formal i responsable. Ja en segon vam coincidir en el mateix grup per la nostra condició d'alumnes diferenciats del gruix del grup, havíem triat anglès com a idioma modern, en aquella època dels tres grups -40 per grup- només vuit xics i dues xiques ho havíem triat. Quina diferència respecte al que ara passa! I a partir d'ací es va forjar una bona i llarga amistat que perdura al llarg del temps en la modalitat de fixa i discontínua, com els contractes laborals, en funció de la situació personal de cadascú.

 Els cursos avançaven i es complicava l'estudi de les matemàtiques i el llatí, propiciant l'assistència a l'acadèmia de Rafael Guerrero i Pepe Gómez per millorar el nostre rendiment en les dues assignatures i de pas teixir una relació personal molt més estreta, començant per les hores de frontó al pati de l'acadèmia a l'espera de les classes, les mateixes classes, i el passeig posterior que podia acabar al bar, les nostres primeres canyes i xatos de vi, també va ser l'acadèmia lloc d'alliberament d'uniforme, recordeu que en el batxiller i PREU, tots els dies havíem de lluir el conegut uniforme i assistir a classe, encara que fos de repàs sense uniforme era una sensació de llibertat i en aquest aspecte em ve a la memòria els famosos pantalons tipus Bonni & Clyde i el seu jersei fúcsia de coll rodó amb cadenes que Juanma lluïa quant sortíem de classe. I finalment, els viatges a Andalusia que organitzava Pepe Gómez que tant ens van ensenyar en plena efervescència de la recentment estrenada adolescència, van acabar per consolidar la nostra amistat.

 El curs 1968-1969, el que corresponia a sisè de batxiller va ser vital per a Juanma, feia algun any que no se celebrava el Festival de St.. Tomàs d'Aquino, fruit del Franquisme més ranci, però aquest any es va programar, total els de sisè haurien de tenir un pes específic important en el mateix, en definitiva hauríem de fer una exhibició de salts que tindria lloc al mes de març, i clar perquè fos satisfactòria calia entrenar i en aquestes estàvem quan va succeir l'incident que va marcar aquest curs i va incidir en l'esdevenir futur de Juanma. Vegem, es tractava d'un salt sobre el plint amb suport de les mans al final de l'aparell, flexió i extensió dels braços per impulsar-se acompanyat de rotació del coll, eixir disparat cap al matalàs i caure de peu amb els braços en creu, exercici relativament complicat però que amb una mica de decisió era factible. Comencem el entrenament i crec recordar que, entre altres, Miguel Jordà i jo mateix ho executem sense cap contratemps, els que ho vam superar animàvem als que estaven indecisos a llançar-se, tot va anar bé fins que Juanma, per fi, va optar per intentar-ho, però ni molt decidit ni convençut i després de molt deliberar es llança cap a l'aparell, bat sobre el trampolí i s'impulsa fins a contactar amb l'aparell, flexiona els braços i en compte d'impulsar-se s'esmorteix, es precipita i impacta sobre el matalàs de cap. En aquest mateix instant vam saber que la lesió podia ser greu, així que apliquem la regla bàsica de no moure al lesionat i sortir corrent a buscar el professor. Passats els primers moments de nerviosisme, es contacta telefònicament amb el traumatòleg de capçalera, Joaquín Vila, pare del nostre company i amic Kike, que amb la bonhomia que el caracteritzava anuncia que ningú el mogués, i que immediatament acudirà ell a supervisar el trasllat. Amb molt de compte i com si fos un robot el vam posar de peu i el vam introduir al cotxe per a la seua marxa a la clínica i practicar-li unes radiografies a la zona danyada. Un cop examinat el pacient i avaluades les radiografies, es va diagnosticar fractura de cervicals, els pitjors presagis es van complir. Escaiola sobre el coll i fins pràcticament la boca i l' esquena, espectacular. No cal dir com a la preocupacio per la gravetat de la lesió i el llarg període de reflexió i de recuperació calia sumar la pèrdua parcial del curs acadèmic. El festival mai es va arribar a celebrar, Juanma es va restablir perfectament i de pas les seqüeles de la fractura el van lliurar d'anar la Mili. Afortunadament, avui la sanitat ja no funciona de manera voluntarista, hi ha una xarxa pública preparada amb recursos humans i materials que davant de problemes d'aquesta magnitud podem resoldre'ls dignament. Per completar aquesta etapa en la vida de Juanma comptem amb la col·laboració inestimable del nostre amic, company del 69 i poeta Francesc Collado.

 El curs següent el dedicà a recompondre el seu expedient acadèmic, i en el pla particular segueix entre d'altres divertiments, els famosos “guateques” de l'època, acompanyat del seu inseparable Pascual Reyes, els col·legues del 69 Carlos Sanchis i Migue Herrero i el seu amic del barri amb el qual ja va compartir comissió de falla infantil del Mercat Alfonso Rus i les seves respectives parelles, totes elles amigues que estudiaven a les Dominiques. Resolts els problemes del batxiller es trasllada a València l'any següent a cursar el, no recorde si el PREU o el COU, en una acadèmia de categoria. Supera el curs satisfactòriament i es passeja per la facultat de ciències fins que comprova que el seu no és això.

 Amb encert tria l´escola de Magisteri on es troba molt a gust i es prepara per a la docència que des de sempre va ser la seva vocació. Allà té la sort de coincidir amb un xativí de pro i començar una relació d'amistat que perdura fins als nostres dies, Vicent Monfort, que com no podia ser d'una altra manera ha volgut sumar-se a l'acte i ha col·laborat amb un afectuós article que tenim publicat al bloc.

 Juanma sempre ha estat una persona molt preocupada pels problemes de la societat, primer des del moviment veïnal i després des de l'Ajuntament, per això un cop acabada la carrera va començar a treballar en el que al final seria l'Escola Permanent d'Adults, és a dir , amb gent gran que en el seu moment havia perdut l'esperança d'aprendre, ell els reconduïa i els reinseria en el sistema educatiu, tasca àrdua i difícil que ell, primer des de la iniciativa privada i després des de l'EPA ,ha desenvolupat a la perfecció, per observar des de dins la seva activitat professional, aquí us deixe l'opinió de la seva directora actual Fina García.

 Ja hem vist al Juanma estudiant i treballador, anem ara a veure el polític. Com ja he dit abans, sempre ha tingut preocupació pels problemes dels més necessitats viatjant dels moviments veïnals a integrar-se de ple en la política, afiliant-se a un partit polític tradicional, EU i encapçalant les llistes municipals almenys en dues ocasions, que jo recordi i amb sort diversa, la primera amb un regidor, ell mateix ,i la segona dos regidors, partit del qual encara és militant i, Miquel Lorente el seu màxim responsable a l' ajuntament, també vol sumar-se a donar la seva opinió sobre el seu predecessor. Com deia, en la primera elecció es produeix la paradoxa que el PSOE havia obtingut deu regidors i necessitava imperiosament un altre per mantenir la majoria absoluta i governar tranquil·lament, mentre que en la segona elecció, tot i duplicar la representació al consistori, el seu amic de la infantesa Alfonso Rus havia aconseguit una majoria absoluta folgada que convertia en irrellevant els dos regidors obtinguts. Anem doncs a les primeres i situem-nos: any 1993, cap de llista del PSOE Miquel Calabuig, un altre del 69, però que no havia coincidit amb Juanma perquè quan un va arribar a PREU l'altre estava recomponent el seu expedient. Destacar que de segon de la llista dels socialistes anava Voro Verger, molt amic del que açò escriu i també de V. Monfort. A partir d'aquí ja podeu imaginar qui va exercir d'introductor per portar a bon port les negociacions que efectivament van cristal·litzar en un pacte de govern. El primer pas, va ser a la sortida d'una conferència sobre urbanisme, i un cop presentats Voro, Juanma i jo vam segellar l'amistat davant d'unes canyes i diverses tapes al desaparegut SAIT. Vaig pagar jo clar, a partir d'aquí Vicent va exercir de mestre de cerimònies i tant ell com Voro també ho comenten en aquestes pàgines. 

Ens hem ocupat de la vida docent, política i professional de Juanma, hem deixat per al final la seva vida íntima, en la qual no entrarem en profunditat, però sí comentar que amb la primera parella es va casar com mana la Santa Mare Església Romana Apostòlica i Catòlica amb la seva núvia de "tota la vida" i va durar el que va durar. Transcorregut un temps es va tornar a unir, aquest cop pel jutjat amb una xica moderna i progre, allà pels vuitanta , fruit d'aquesta relació, com dirien les revistes del cor és la preciositat de filla que té, Carme, que com totes les filles, fa el que vol del seu pare, però com tots els pares, tampoc veu que la seva filla ja és una persona adulta, però en aquest aspecte va progressant adequadament. Com era d'esperar la relació amb la mare de la seva filla tampoc va ser molt duradora, ella a més s'ha convertit en una extraordinària poetesa. En l'actualitat, fart de relacions encotillades, viu la vida des de la seva atalaia de Bixquert, mantenint una magnífica relació amb les seues dues EX i amb totes aquelles que de manera informal han tingut alguna cosa a veure amb ell, tot i assistint als esdeveniments familiars amb una relació digna d'encomi.

 Ara i un cop incorporat al gruix del grup, només ens queda donar-li la benvinguda al club, i esperem que no tingui cap problema en adaptar-se a la nova vida, ve amb bon entrenament i aquí té bons monitors, sobretot si té pensat “agasajarnos”. Enhorabona!